Article d’opinió – Ramon Orfila – De què tenen por les grans multinacionals?

Article d’opinió

Ramon Orfila

L’escàndol provocat per la publicació de les dades sobre tributació de les grans empreses espanyoles amb presència multinacional és la demostració del grau d’opacitat fins ara existent en aquesta qüestió, i de la sensibilitat que desperta el fet de conèixer que, una vegada més, existeix un abisme entre la contribució que fan a l’erari públic les petites empreses i la que aporten les més grans, les famoses empreses de l’IBEX.

Així, l’Agència Tributària ha fet públic que, l’any 2016, 134 multinacionals espanyoles van obtenir un benefici de quasi 92.000 milions d’euros i van pagar, de manera global, poc més d’11.500 milions per l’impost de societats, és a dir, un 12,6% , quan les empreses petites i mitjanes vénen a pagar entre un 25 i un 30% pels mateixos conceptes. Tot un escàndol, si tenim en compte que, darrere d’aquesta bretxa entre el que paguen unes i altres, hi ha tota una tècnica financera que passa entre altres qüestions per la presència de filials d’aquestes grans empreses als coneguts com a paradisos fiscals.

Segons l’opinió de Ricardo Rodríguez, tècnic d’Hisenda, publicada al ‘Diario.es’, que ha investigat el tema, “probablement les empreses que tributen per damunt del 30% són les que generen més llocs de feina, valor afegit i inversió en investigació i desenvolupament, i tindran filials a països amb altes tributacions com són Alemanya i França. De l’altra banda, les de les empreses que menys contribueixen probablement tindran filials situades en paradisos fiscals, amb baixa o nul·la tributació i pocs drets socials i laborals”.

Les xifres aportades per l’Agència Tributària demostrarien que, en el rànquing de les empreses que menys tributen, s’hi troben precisament les que més beneficis han obtingut, de manera que existeix una proporció inversa entre beneficis obtinguts i tributacions a la hisenda pública.

En contrast amb aquesta realitat, els mateixos dies que s’han publicat les dades esmentades, l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), ha instat de manera pública a Espanya a incrementar les cotitzacions dels treballadors autònoms, si es volen “millorar les perspectives generals de les pensions”, requerint a que “tots els ingressos es tractin de la mateixa manera” i així contribuir a la sostenibilitat del sistema.

Ben curiosa la preocupació de la OCDE, si tenim en compte el silenci o la manca de preocupació respecte de la brutal diferencia de les cotitzacions de les grans empreses multinacionals, que tenen les seves filials a països amb poquíssimes obligacions socials o salarials.

Per contra, cada vegada s’entenen més el motius que han fet que la notícia d’un preacord entre socialistes i Podemos per formar un govern de coalició, hagi alarmat sobre manera la cúpula empresarial espanyola, acostumada com està a que ningú, fins ara, s’hagi atrevit a posar en solfa tot el sistema que ha conduit a realitats com la que denunciava l’informe de l’Agència Tributària. Així ho ha expressat José Luis Bonet, president de la Cambra de Comerç d’Espanya, que no dubtava a posicionar-se en favor de la constitució d’un govern estable, moderat i centrat, tota una declaració de principis en uns moments en els que s’apunta la possibilitat de formar una coalició d’esquerres que preocupa els grans empresaris.

També resulten simptomàtiques, en aquest mateix sentit, les declaracions al diari ‘El Mundo’ del vicepresident de la CEOE, Miguel Garrido, quan afirma que “aquest preacord és el contrari del que necessita la economia d’Espanya en aquests moments”.

O les declaracions del president del Cercle d’Empresaris, John de Zulueta, que es declara consternat amb l’actuació de Pedro Sánchez i diu: “Es que ni tan sols s’ha assegut a parlar amb el Partit Popular. Va dir fa uns mesos que amb Pablo Iglesias en el Govern no podrien dormir el 95% dels espanyols i ara ja no el veta i li sembla bé. És molt preocupant la incoherència de Pedro Sánchez”.Zulueta acaba afegint la seva aposta clara en favor d’acords “a la alemana amb el PP”.

No obstant això, els empresaris manifesten la seva confiança en les polítiques econòmiques que pugui impulsar la que és ara ministra d’Economia en funcions, Nadia Calviño, i futura, segons ha anunciat Pedro Sánchez, vicepresidenta econòmica, en tant que per ells representa una garantia de continuïtat de les polítiques econòmiques del PSOE, que no han ferit pràcticament en res els interessos i privilegis de l’empresariat, gran i petit, en els mesos de gestió anteriors.

Una dificultat més amb la que s’ha de trobar Unidas Podemos en el govern de coalició que pretén formar amb els socialistes, si en política econòmica, i concretament en matèria impositiva, no es veu un canvi clar d’orientació, que permeti justificar la seva aposta d’aliança amb Pedro Sánchez.

Les darreres actuacions del Govern en funcions en matèria de la llei de control digital, o en determinades actituds en la política exterior, han representat un vertader “trágala” per als dirigents de Podemos, que per ara callen i aguanten, però de tots es conegut el malestar que generen al si de la seva formació política -i entre l’esquerra en el seu conjunt-, i tothom sap que l’aguant sols es justificarà si, en l’actiu de la seva cogestió, es poden mostrar alguns guanys en matèria de llibertats, drets i millores laborals, canvis en política d’habitatge o control de preus, o en política econòmica i d’exteriors, uns guanys que siguin prou visibles com per compensar els marrons que els faran engolir els seus socis, amb els que, no ho oblidem, tindran la complicitat que implica el principi de col·legialitat dels acords del Consell de Ministres, que concerneixen la totalitat dels ministres, i no sols als que hi voten a favor.

Desembre del 2019