Article Opinió – Clàudia Pons – “Dignificar la cura”

El que aquesta crisi que estem vivint ens ha fet veure és que, més enllà de la pandèmia, tenim una crisi sistèmica.

L’estat d’alarma ha manifestat que els treballs essencials (cuidadores, netejadores, internes, sociosanitàries, etc.) són els menys valorats per la societat i els menys reconeguts. És una paradoxa que ens ha de fer reflexionar. Són treballs, majoritàriament feminitzats (aproximadament el 88% de les professionals que hi treballen són dones), que tenen uns salaris molt baixos, tot i que duen a terme unes feines de cura imprescindibles.

Dins d’aquestes feines essencials, i que la pandèmia ha ferit de ple, estan les treballadores de les residències geriàtriques. Els problemes de precarietat laboral que pateixen no són nous, però la crisi ha fet visibles les mancances del sector: la precarietat laboral, la falta de personal sanitari i l’escassetat de recursos públics.

Hem de reflexionar si, com a societat, estem disposats a pagar més per l’atenció a la vellesa, i sobretot quin tipus d’atenció volem que sigui. Crec que el personal ha de tenir el reconeixement social que es mereix i, per tant, se’ls ha de valorar amb sous dignes. Actualment, el sou mitjà d’un gericultor o cuidador és de 997 euros bruts mensuals, segons estableix el conveni estatal vigent, aprovat el 2018.

Les condicions precàries repercuteixen en la qualitat assistencial. El perfil de les persones que entren a les residències ha canviat, ja que cada vegada entren persones més dependents, amb malalties cròniques, persones que necessiten més assistència i atenció. A més, les ràtios estan obsoletes i, amb el personal assignat per número d’usuaris, no es poden atendre totes les tasques relacionades amb la cura d’una persona dependent: higiene, vestir-les, cuidar-les, donar-los menjar, medicaments, etc. Els usuaris dels geriàtrics són persones molt grans que pateixen un deteriorament físic i/o cognitiu que fa necessari més temps d’atenció per part del personal, però això no sempre és possible.

Posaré com a exemple el cas que conec de més a prop, i que la pandèmia ha tocat de ple: el geriàtric des Mercadal. En aquest cas, hi ha dues cuidadores en el torn diürn i una cuidadora en el torn de vespre per atendre i assistir 23 residents. La normativa preveu una ràtio d’un gericultor o cuidador per cada deu persones majors (sense tenir en compte les que puguin patir discapacitat física o psíquica).

Penseu que els poden atendre bé a tots i en tots els moments? La majoria són persones dependents a les que han d’assistir en tot moment. Les treballadores fan la feina el millor que poden, però no en les millors condicions. Com han de treballar per poder aixecar, netejar i vestir a entre 9 i 11 persones per treballador, i que puguin estar llestos a les 9h per esmorzar? A quina hora trobeu que els han d’aixecar? Per poder assistir i tenir cura de tothom de la millor manera, s’hi haurien de poder dedicar un mínim de 20 minuts (per despertar, vestir i acompanyar-los al menjador) i en el cas que també se’l hagi de dutxar, el temps hauria de ser de 30 minuts, temps del que no disposen si volen complir amb els horaris que tenen.

Quan al personal nocturn, només hi ha una treballadora en el torn de vespre i, en moltes ocasions, tot i la professionalitat del personal, no es pot cobrir el servei amb les millors condicions. No és possible atendre tantes persones, amb el grau de dependència que tenen algunes, amb tant poc personal. Els caps de setmana la situació empitjora, perquè el personal de neteja, infermera, fisioterapeuta,… no treballa i les cuidadores s’han de fer càrrec encara de més tasques. Tot això du a tenir un servei de menys qualitat que afecta tant l’empleat com la gent gran.

El pitjor de tot és que aquesta precarietat és legal… però això no justifica que permetem aquestes condicions i, com a responsables d’un servei municipal, l’ajuntament hauria d’anar més enllà del que marca la llei.

Si hi hagués més treballadores, es garantiria la qualitat del servei i les treballadores tindrien una feina més digna. Es necessita més personal (i millor remunerat) i, per tant, més finançament públic per atendre amb dignitat els nostres familiars i protegir els treballadors d’aquests centres.

Seria important dotar el sistema de la dependència d’una base de finançament públic similar als altres sistemes de l’estat del benestar, com és el cas de la sanitat o l’ensenyament. La falta de recursos i un conveni precari dificulten la feina dels treballadors de la dependència.

Si comparem les condicions laborals d’auxiliars i infermeres d’aquest sector amb les dels hospitals o els centres de Primària, les diferències són brutals. Els sous dels treballadors d’una residència poden ser la meitat i, per tant, totalment discriminatoris per a la mateixa categoria laboral.

Crec que és del tot incongruent no apostar per millorar les condicions laborals dels geriàtrics quan cada any hi ha més demanda (degut a l’augment del nombre de gent gran i dependents).

Les administracions públiques han d’assumir la seva responsabilitat, i els ajuntaments, a través de les licitacions públiques que treuen a concurs la gestió d’aquest recurs, haurien de regular tot això. La normativa marca uns mínims, però perfectament aquestes ràtios i prestacions es poden millorar (si a més la normativa que existeix està obsoleta o no contempla una atenció mínima de qualitat).

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *