Article opinió – JEM – “Ser jove, tot un repte”

“Deixa’l fer, és jove”. A tots ens ho han dit qualque vegada per justificar comportaments consideratsinapropiats o extremistes. Darrerament, més que de costum. Es solen diferenciar les accions dutes a terme per joves de la resta, perquè clar, provenen d’una altra manera d’entendre les coses, d’una mentalitat temporal i passatgera que ja canviarà amb el pas dels anys.

Ara bé, sabeu qui som i com estem aquests joves? Els mateixos que omplim els carrers per defensar la llibertat d’expressió, l’educació pública o els drets de la classe treballadora, som la màxima expressió de la precarietat i la deixadesa que ens ha portat la pandèmia i el sistema capitalista. Anem a repassar-ho.

Segons les darreres dades de l’Oficina Europea d’Estadística, a l’Estat espanyol, 41 de cada 100 joves està a l’atur, la major taxa d’atur juvenil de tota la Unió Europea, la qual ve acompanyada de la mala qualitat dels llocs de treball: dels joves ocupats, gairebé el 70% té un contracte temporal i només un 8% ha aconseguit estabilitat en el seu lloc de treball. Pel que fa als salaris, els menors de 30 anys que hanaconseguit un lloc de treball (estable o no) cobren un 30% menys que els treballadors de major edat. Parlant clar, un de cada cinc joves amb treball viu en risc de pobresa i exclusió social. Violència capitalista de cap a peus, aquella que no es veu ni s’assenyala pels mitjans però que ens ofusca el futur i la vidail·limitadament.

Aquestes xifres no sols afecten als joves, sinó al conjunt de la societat. L’Institut Nacional d’Estadística recull que l’any 2018 hi havia 8.300.000 milions de joves a l’Estat, 2 milions més que en el 2020 (6.200.000). No és casualitat, ni molt menys. Només fent un visionat general de les xifres esmentades fins aquí, la necessitat d’emigrar fora del nostre lloc d’origen per perseguir un futur digne cada cop és més habitual i forçosa. O em busco la vida o me la roben.

Precarietat, explotació laboral i inestabilitat econòmica-social. Aquests tres conceptes podrien definirperfectament la realitat laboral de la joventut actual. I jo em pregunto: analitzant el panorama al qual ens ha portat el sistema i les polítiques neoliberals, agreujat indefinidament per les conseqüències de la pandèmia i de les crisis (econòmica, social i mediambiental) derivades d’aquesta, no tenim prous motius per deixar d’acceptar el que tenim i alçar-nos per exigir allò que mereixem? I, perdoneu, però això que mereixem no són grans aspiracions utòpiques; són salaris dignes, protecció laboral, condicions de treball que permetin la conciliació amb la vida familiar, cobertura als drets laborals bàsics i acabar ambl’explotació a la qual viu sotmesa la classe treballadora per part de les grans empreses i capital.

La crisi econòmica de 2008 va afectar de ple la classe treballadora, posant de manifest les desigualtatseconòmiques, socials i d’oportunitats existents, alhora que la manca de recursos i facilitats per aaquelles famílies més desfavorides i vulnerables. Des de llavors, les mesures polítiques que s’han pres en matèria social i econòmica no han anat en la línia de fer front a aquestes mancances estructurals o en l’intent de combatre l’especulació i mercantilització amb béns, treball i capital. No es va aprofitar l’oportunitat de deixar de banda l’egoisme, l’individualisme i la competència constant, just el contrari. Més d’una dècada després, els empresaris i grans tenidors encara són més rics i els pobres encara són més pobres, situació inevitable en una societat en la qual, per una banda, les grans corporacions, bancs i asseguradores disposen cada cop de més poder i capacitat per desafiar a la sobirania estatal, i, per altra, l’Estat destina més capital i recursos a salvar bancs i empresaris que persones i vides.

Quan un dret fonamental com és el de viure sota un sostre es converteix en un bé de mercat, les polítiques que ho permeten no poden ser titllades d’altra cosa que violentes. Quan no s’impedeix l’especulació de grans tenidors a través de milers de pisos buits mentre hi ha 40.000 persones vivint al carrer, les polítiques que ho fan possible atempten contra la ciutadania i els drets humans. Quan en les universitats tenen més pes decisori entitats bancàries i empreses privades que el mateix estudiantat, l’educació deixa de ser un dret per passar a ser un producte al servei del mercat.

En conclusió, quan la recepta política de l’Estat són mesures al servei del capital, els treballadors són explotats i precaritzats i, especialment els joves, oblidats i menyspreats. Fem el favor d’adonar-nos quedarrere les xifres esmentades anteriorment, no hi ha números, sinó persones com tu i com jo quediàriament carreguen sobre seu les conseqüències de la violència del sistema. Veure com s’enriqueixenels propietaris i empresaris mentre la classe treballadora viu precaritzada, sense drets laborals niaspiracions de futur, és, com a mínim, devastador i indignant. Aleshores, per combatre-ho, no ens queda altra que agrupar-nos i sortir als carrers a aturar-ho tot, a posar sobre la taula que un nou model éspossible. Més que possible, necessari per poder viure.

Per últim, un propòsit: quan els mitjans tornin a mostrar imatges per criminalitzar protestes de joves quehan tornat a omplir els carrers, sigui pel motiu que sigui, escolteu-nos abans de prejutjar els contenidors cremats o els disturbis ocasionats. Qüestioneu-vos quins són els motius que generen el nostre descontentament i, potser llavors, ens adonarem que la vertadera violència no és la que ens mostren, sinóla que es pretén combatre.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *