Article opinió – Joan Carles Villalonga – “10 anys del 15-M”

El maig de 2011, en plena efervescència política i popular, i mentre estava a punt de començar la campanya electoral de les municipals i autonòmiques, l’actualitat política ens presentava un moviment aparentment espontani de gent sense noms ni llinatges, ni sigles, ni partits, ni afiliacions polítiques determinades, que ocupaven places i carrers tot fent sentir el descontent pel funcionament dels sistemes de poder, especialment els grans partits polítics que s’havien dividit el pastís del poder a l’Estat els darrers 30 anys pel cap baix, i que mostraven símptomes d’haver-se convertit més en una maquinària potent d’administrar interessos a conveniència que no en organitzacions al servei de la ciutadania.

Aquest moviment es va a passar a autoanomenar 15-M. Si bé es van crear grans antipaties, especialment per part dels defensors de l’statu quo, també van gaudir d’una certa popularitat, atès que moltes de les reivindicacions partien del descontent de la gent, i les reflexions que s’hi feien sortien d’una anàlisi que era molt compartida per la població en general: els interessos polítics poques vegades coincidien amb l’interès comú.

La crisi que s’arrossegava des de 2008 era molt recent, i la connivència del poder polític (governs i partits) amb els poders crediticis (els bancs) i capitalistes (les companyies empresarials), així com l’evidència que els càrrecs públics en sortir passaven a enfortir estructures dels consells d’administració de les empreses més influents de l’Estat, els beneficis de les quals depenien de les decisions dels governs (relació macabra coneguda com a portes giratòries, cosa que sempre havia existit però a la qual la ciutadania i els mitjans no havien donat importància, més que els partits “minoritaris” i les entitats de caire social i polític no partidista), van fer emergir una onada d’indignació que hauria de tenir conseqüències polítiques a llarg termini (a curt termini, no, ja que la dreta va agafar molta força en aquelles eleccions, i a final d’any el govern de l’Estat va caure en mans del PP, que va accentuar encara més els elements criticats pel col·lectiu).

Està clar, però, que el missatge va calar. La indignació, com a actitud, va ser un argument potent de desestabilització política, i la visió que es tenia sobre el funcionament endèmic d’unes estructures que es veien com a caduques i necessitades d’una sacsejada política va fer entrar en una profunda crisi el bipartidisme espanyol, que va caure, tant en índex de popularitat com en resultats electorals posteriors, en una posició completament desconeguda fins aquell moment.

La irrupció de l’espai que representa Podem i totes les confluències arreu de l’Estat, el ressorgiment de noves agrupacions d’electors i altres fórmules similars que van accedir al poder a partir de 2015 en institucions d’importància cabdal, i el rearmament dels partits que tenien com a base el sobiranisme (aquella capacitat de donar als pobles la capacitat de decidir i de gestionar-se per damunt dels designis del pare Estat, tan posat en dubte) en són una mostra irrefutable. L’eclosió del procés català, que planta cara a l’Estat amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, la moció de censura al govern de PP després d’una lluita fratricida dins el PSOE i la creació d’un nou govern insòlit de coalició a l’Estat són mostres que alguna cosa ha passat.

Ara bé, la visió que el 15-M ha arribat al poder és una visió tan ingènua com errònia. El món és tan complex com difícil d’analitzar en un article tan curt. De fet, no és la meva intenció. Però sí que tot plegat deixa uns interrogants molt interessants que és important demanar-se. Perquè… sabem segur què passarà, d’ara endavant? On ha quedat, tot açò? Els fonaments de l’Estat i el poder han quedat tocats per sempre o, pel contrari, s’han rearmat? M’atrevesc a dir que, segons com es mira, les preguntes poden ser contestades en un sentit o en un altre de radicalment diferent. I és perquè res no està escrit ni la realitat és tan simple. Hi ha arguments per pensar dues coses contràries alhora. De fet, tenc una tendència pessimista davant la situació: en bona part pens que el poder està guanyant la partida. Però és que també dependrà de nosaltres.

Podem fer una constatació, que alhora és un autoreconeixement: la irrupció de Podem va crear contrarietats en el món de l’esquerra alternativa clàssica, dins la qual m’incloc. Un grup de persones sense gaire antecedents en la política i que, en bona part, havien manifestat aversió cap a tot el que en fes olor, de cop van fer despertar a molta gent una indignació i una visió política de l’actualitat que no havien estat capaços de despertar, o almenys en un sentit majoritari, aquests partits polítics anomenats “minoritaris” però que tenien una llarga tradició de reivindicacions democràtiques. El PSM en seria un exemple. Però l’evolució de tot açò no ha estat gens clara, i alguns elements donen a entendre que hi ha indicis que la sensació de bluf (o de suflé) davant el fenomen del 15-M i totes les derivades es pugui estar produint. Una visió molt simplista de la qüestió podria dir que bona part d’aquesta culpa apareix quan grups volgudament revolucionaris toquen cadira, i llavors es corrompen. Em sembla completament superficial. No vol dir que no n’hi hagi casos. Ni que, per exemple, l’afer Iglesias i la casa luxosa del barri potentat de Madrid no ha ajudat gaire a desfer aquest mite. Però no ens enganem, no deixa de ser una anècdota. El que se li podria retreure a aquest sector de l’espectre polític no és la seva corrupció sinó la poca capacitat de canviar les coses d’arrel, que és el que prometien. Han vist que al poder no s’hi arriba només amb les urnes.

I aquesta és la gran qüestió. És d’admirar la capacitat de mutar del poder, i de la persistència dels seus postulats, que fan que allò que havia estat posat en dubte només fa deu anys per tanta gent pot seguir essent el pal de timó de la política habitual sense haver fet cap canvi, sense despentinar-se i tornant-se a situar al capdavant de les opcions. Una gran majoria parlamentària al Congrés (açò inclou el PSOE, per suposat, un dels principals defensors de l’statu quo) decideix donar per bo el repartiment de la milionada de fons europeus dictat per les empreses que tenen antics polítics de tots els colors i diu al govern com s’ha de repartir i qui n’ha de sortir beneficiat. És la mateixa majoria que impossibilita que s’investiguin els crims de la Corona. Un partit com el dels socialdemòcrates utilitzen la gestió de la pandèmia per part d’un ministre de Sanitat per propulsar-lo com a candidat a les eleccions catalanes. I tot l’Estat (açò són els poders polítics i judicials) està sumit en l’operació que, segons ells, ha d’esdevenir guanyadora, que és la de fer Illa president de la Generalitat.

Els poders reals de l’Estat han dit qui són i què volen, més enllà de la voluntat del poble. D’una forma molt més clara que no ho era al 2011. La cúpula militar ja ha dit quines són les seves intencions profundes, i açò no els ha suposat cap cost. I els jutges han dictaminat presó a polítics per fer un referèndum, per deixar que hi hagi debat en un parlament, però també a representants d’entitats cíviques per organitzar manifestacions pacífiques i cantants per cantar allò que no agrada. El rei, que sempre s’ha dit que és de tothom més enllà del color polític, s’ha decantat políticament en el cas del referèndum i s’ha posat al costat de les forces de seguretat de forma indiscutible, i, en canvi, ha callat davant atacs al sistema democràtic que venien de part de les seves files, com a cap de les forces armades que és. Però, atenció, els militars i els jutges segueixen essent de les institucions més ben valorades entre la població. El procés català, que ha patit i continua patint una persecució brutal des de les més altes instàncies de l’Estat, i que en el seu moment va ser vist, gairebé més que el 15-M, com un desafiament a un poder que s’oblidava dels elements bàsics de la democràcia, ha quedat completament esmicolat. I no només açò, sinó que socialment el marc mental en què s’ha quedat instal·lat el debat públic ja no parla de la persecució judicial per part de l’Estat (malgrat els milers d’encausats que arrossega i els empresonats i exiliats), sinó que l’esquerra alternativa no independentista se centra a parlar de l’engany de l’independentisme. Què ha passat, aquí?

Davant aquestes qüestions, la sensació que la lògica d’Estat i aquell sistema que en el seu moment van anomenar “de la casta” està guanyant la partida no sona a visió catastrofista sinó a constatació dels fets. Però bé, ja sabem que les constatacions simples no existeixen, i que sempre tenen un biaix. El 15-M sembla tan enfora que allò que a simple vista seria l’alternativa al sistema ve de l’altre extrem: l’escòria de l’establishment (fixem-nos que advocats franquistes vividors o una persona que ha viscut sempre de les estructures creades pels partits són els caps de Vox) es vesteixen d’antistablishment, com a versió castissa del trumpisme. Però és evident que el plantejament de l’esquerra alternativa continua tenint validesa, i actua i decideix polítiques allà on té responsabilitats, de la mateixa manera que ha deixat una herència política inqüestionable a les institucions on ha governat i governa. El 15-M podria quedar en una nostàlgia (com ho va ser el maig del 68 amb tots els paral·lelismes que hi vulgueu), però el que hem d’aprendre és que una societat posa al centre els valors socials i polítics que els són més vàlids i els toca de més a prop. I no hem de perdre de vista que si el sistema (sigui de dretes o d’esquerres) segueix amb els seus plantejaments intactes i comet els mateixos errors, les respostes (i les emergències socials són cada vegada més latents: crisi econòmica i climàtica, crisi sanitària, manca de justícia…) seguiran essent les mateixes, tard o prest.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *