Article opinió – Joan Carles Villalonga – “El turisme de qualitat”

Som conscient, en començar aquest article, que estic trepitjant un terreny ple de mines, i que no és una qüestió simplista. També som conscient que l’esquerra no té un paper fàcil en aquest afer i que, primer, ens hauríem de posar d’acord (fent un a part, també diria que la dreta i el suposat liberalisme també està imbuït d’un discurs ple de contradiccions, però en tot cas ja no és un problema que toqui abordar aquí ni que pretengui solucionar). Que el turisme ha estat allò que ha transformat la nostra societat les darreres dècades és quelcom que ningú pot discutir. Que estem en un canvi de paradigma en el turisme i que s’ha obert el debat públic també és un fet indiscutible. Tots els fòrums parlen obertament del turisme diferencial, de la qualitat, de la recerca de l’autenticitat, etc. Però he de reconèixer que pos moltes reserves en tot el que es diu. Anem per pams.

Es parla molt del turisme de qualitat. Però qui decideix què és la qualitat? Em fa la impressió que hi ha una tendència bastant clara a equiparar qualitat amb diners. És a dir: és turisme de qualitat el que deixa doblers, el que gasta. I aquest és el que volem, es diu. El que no gasta, no fa falta que vengui. No amagaré la meva incomoditat davant aquesta asseveració. Pens que és difícilment compatible amb una societat que es vol igualitària. Amb aquest plantejament, jo no podria anar a visitar una illa tan magnífica com Menorca, perquè només està a l’abast de certes butxaques. Darrere això (no de tothom, clar, els interessos econòmics parlen en termes d’oportunitats i si ara toca defensar tot el contrari que havien defensat fins ara, es fa), darrere això, deia, hi ha una qüestió de plantejament d’optimització dels recursos, en la qual sí que crec. Cal posar uns límits en l’arribada de gent, és molt difícil que en un moment d’emergència climàtica una illa petita com la nostra pugui assumir, des d’un punt de vista de l’explotació dels seus recursos naturals i de les infraestructures dimensionades a la seva capacitat, la riuada de gent que tenim especialment durant els mesos purs d’estiu. Cada vegada queda més palesa la insostenibilitat d’aquest model. Però seguim insistint-hi. I la via proposada per un sector econòmic cada vegada més important és fer-nos creure que és més sostenible una família amb recursos econòmics desorbitats i tota la despesa de recursos que hi té associada (piscines, jardins tropicals a les cases, pressió sobre el mar per part de les megaembarcacions, pressió territorial molt més alta i disseminació, pressió en sòl agrari…) perquè al final gasta més.

Insistesc en la dificultat d’un servidor de mantenir el discurs. Si l’aposta per un turista amb més recursos monetaris implica el manteniment del teixit econòmic de l’illa i no la seva perversió, més que no el turista clàssic, benvingut sigui. Hi ha experts, en aquesta casa que ens deixa publicar articles com aquest, que em donen moltes voltes en anàlisis que són per força més riguroses. És més, hi ha experiències satisfactòries a Menorca que ens podrien convidar a ser positius i que enforteixen el teixit propi. Però no deix de tenir la cella alçada perquè no cal ser gaire ingenus que aquest equilibri no és fàcil de mantenir, m’atreviria a dir que requerirà estar-hi molt damunt. Sabem, per exemple, què ha passat a Eivissa i quin era el discurs quan començava tota la deriva que els ha dut on són (el de la qualitat i els diners). Ara per ara, em crida més l’atenció les dificultats per mantenir l’ordre ideal en aquest nou model, com per exemple el que succeeix amb el salt de la normativa urbanística en els casos d’una de les icones d’aquest model turístic: els agroturismes. Un altre cas. A Maó, per exemple, ja no hi queden hostals o pensions: o han estat fagocitats per hotels de luxe de famílies adinerades que tenen cadenes d’hotels a moltes altres bandes o, en el millor dels casos que han pogut conservar la propietat local, han estat convertits en hotels de tres estrelles. No és possible venir a dormir una nit d’estiu a Menorca per menys de 150 euros l’habitació doble. Algú ho veurà una evolució. I no parlem de les especulacions urbanístiques, de la dificultat de trobar habitatge a un preu raonable, de la despatrimonialització immoble de la població, de la banalització del teixit comercial (per fer rendible una botiga s’ha de fer amb una base de producte completament improductiu, que no cobreix les necessitats de la gent sinó els capricis d’uns pocs).

Amb tot això, el debat està servit. No hi faltarà qui eviti el tema al·ludint a la turismofòbia dels que l’obren, però no veig altre debat seriós que no sigui el que parli d’establir mínims i límits. I repensar-se molt bé què vol dir «turisme de qualitat». Sense fòbies, sinó fílies, perquè tothom és benvingut. La fília cap a la terra que ens ha vist créixer, que ens agombola i que es resisteix a ser un decorat fantàstic ensucrat amb uns figurants, els més ben parats, i uns tramoistes a les fosques.