Article opinió – Joan Carles Villalonga – “La memòria democràtica i el postureig”

Potser a algú aquest títol li pot sonar un poc forçat i massa cridaner, però trobo que no em faig gens enfora d’algunes de les coses que passen en matèria política i en la necessitat de preservar la nostra memòria col·lectiva.

L’any 2007, s’aprovava la Llei de memòria històrica, en què es reconeixien drets a aquelles persones que havien patit persecució i violència durant la Guerra Civil i el franquisme. Era l’època de Rodríguez Zapatero, un govern progressista. Almenys en algunes coses ho era.

Aquests dies, en una altra època de govern progressista, en aquest cas de coalició, encapçalat pel binomi Sánchez-Iglesias, s’aprova l’Avantprojecte de llei de memòria democràtica, en què s’intenten reparar els mals dels malpatits règims feixistes. No cal dir que és una passa endavant en reconeixement de drets, i que aquestes passes solen venir quan els governs són d’esquerres, sovint empesos socialment per col·lectius, comitès de dignitat, savis i entesos en la matèria, que fa anys que fan feina en l’intent de la reparació de les víctimes i fan anar els governs de rossec.

Però bé, no llevem mèrits. Sabem que quan s’aixeca la llebre hem d’aguantar la polseguera de tota la bancada de la dreta sociopolítica espanyola (que cada vegada són més) que acusa els governs d’aprofundir en les ferides antigues i crea un gran rebombori mediàtic. I els governs que aproven aquestes lleis, així, són els primers en patir aquestes acusacions i en ser al centre d’aquesta polseguera. Però això no els eximeix de tenir la responsabilitat que tenen, i aquí és on entren els meus grans dubtes i el sentit del títol d’aquest escrit: el postureig, paraula que ara està de moda, tot i que la realitat que representa sempre ha existit.

Està molt en voga ara parlar del règim del 78, una expressió que hom ha criticat perquè en dir règims’equipara a l’anterior, que ho era talment, per imposició i dret de victòria. Però, tot i així, penso que l’expressió fa fortuna, perquè explica moltes coses. El final del franquisme ve marcat per la voluntat de no aixecar ferides. Així, comença una època, anomenada transició, que pretén passar d’una dictadura a una democràcia intentant acontentar tothom i fer que els que provenien del poder del dictador no se sentissin desplaçats. D’això se’n va dir un gran acte de patriotisme i de fer valer el futur del país per davant del revengisme. Jo ho pos en dubte.

El problema real és que el franquisme no va acabar amb Franco, i va continuar, i encara continua, en moltes institucions de l’Estat. La transició es va envoltar d’una aurèola mediàtica de grandesa i exemple a seguir a Europa i al món, però cada vegada són més les veus que posen en dubte aquesta visió. Les institucions van mantenir aquest estat de privilegi, i criticar la transició sembla ser sinònim d’antipatriòtic o, fins i tot, de revengista o antidemocràtic. Però res més enfora. Per moltes bonances que tingués, hi ha punts tan foscos que han de poder ser dits, i un veritable acte de reparació històrica hauria de passar per tot i per assumir les responsabilitats.

La ultradreta es va ensenyorir del panorama social dels primers anys de la transició, i no ha deixat mai d’estar present. El 1977 tenia lloc la matança d’Atocha a membres del partit comunista i diferents sindicalistes. Els autors materials van ser detinguts i condemnats, però les defenses de les víctimes sempre han assenyalat que els caps pensants no han pagat mai per aquella desfeta. Personatges com Blas Piñar han estat instigadors de les violències ultres, han encapçalat partits falangistes defensant el feixisme i s’han pogut presentar a les eleccions sense cap impunitat. De fet, van testimoniar en el judici dels fets d’Atocha (alguna relació hi devia tenir), però van seguir amb la seva trajectòria política incòlume.

Són múltiples els casos en què la ultradreta queda i ha quedat impune en les seves accions. Gustau Muñoz, independentista i socialista, va morir a mans de la policia l’11 de setembre de 1978 en una manifestació convocada pel PCE a Barcelona. El cas va quedar arxivat i sense responsables. Al País Valencià, els fets es compten a cabassos. La mort de Guillem Agulló, un jove que no va fer altra cosa que anar al ball del seu poble i va ser assassinat, l’any 1993, per un grup d’ultres per ser antifeixista, va marcar tota una generació. Els testimonis de la família ens assenyalen clarament que la justícia no ha reparat aquesta atrocitat: un documental presentat aquests dies de forma conjunta per TV3, IB3 i À punt ho relata. Tot i que els assassins van partir del lloc de la matança cantant el Cara al Sol, el jutge no hi va veure delicte d’odi ni qüestions d’ideologia.

Els ultres que van entrar a l’edifici de Blanquerna de Madrid fa uns anys enaltint els règims feixistes i fent proclames anticatalanes i discursos d’odi, tot i haver estat condemnats encara no han arribat a entrar a la presó. Fa pocs dies, un grup de parafeixistes amb banderes preconstitucionals i braços alçats es concentraven al mateix edifici Blanquerna per demanar la llibertat dels acusats i condemnats, i van gaudir de la impunitat de totes les autoritats. I així podríem seguir fins acabar l’espai de tots els articles d’aquesta secció durant uns quants mesos. Però mai cap institució de l’Estat ha estat capaç de fer un mínim acte de condemna a cap d’aquests actes, cap mena de reparació democràtica.

I parlem de la ultradreta, però és que altes institucions també s’han mantingut hereves de l’statu quo. Sense anar més enfora, el Tribunal Suprem va reconèixer oficialment Franco com a cap de l’Estat des del primer d’octubre del 1936 i, per tant, donava valor al cop d’estat feixista com a base legal de l’Estat. Recordem que el delicte de sedició amb què s’han condemnat a presó (aquests sí que hi són, i des d’abans de la sentència) els polítics independentistes només té fonament en la jurisprudència hereva del franquisme: cap tribunal europeu el reconeix.

La guerra bruta de l’Estat contra moviments subversius des del principi d’aquesta democràcia no han deixat d’existir. Fins a quin punt el CSI va estar implicat en el cop d’estat del 81? I el rei? Aquestes coses no les podem comentar aquí, són massa llargues. Però hi ha prou literatura per investigar. En tot cas, el que sí sabem és que no sabem res, com deia Sòcrates. I que l’Estat no ha demanat mai explicacions, ni ha fet net, ni ha responsabilitzat, ni depurat… I què n’hem de dir, de la guerra bruta i anticonstitucional que van practicar els GAL, que depenien de l’Estat? No fa gaire que una publicació estrangera assenyalava en un reportatge que l’antic president González hi estava ficat de ple. El seu partit, però, es va encarregar d’emblanquinar-lo, tapar-lo. Els mitjans de comunicació espanyols van fer el mateix. I aquí s’ha acabat l’acte de memòria històrica.

Com també s’ha acabat l’acte de reconèixer que hem tingut un monarca que, a banda de la implicació o no amb el cop d’estat del 23-F i del fet que va ser designat pel dictador, ha fet fortuna multimilionària particular a costa dels negocis amb els privilegis que tenia com a cap d’estat. Aquest mateix govern progressista que publica avantprojectes de llei de memòria democràtica ajuda el monarca a refugiar-se fora de l’Estat i eludeix demanar-n’hi explicacions. És més, per tal de blindar l’obsolescència de la monarquia, evita qualsevol discussió parlamentària sobre una implicació (més que apuntada en els mitjans internacionals) del seu fill, ara rei.

Són d’aquests, de qui ens hem de fiar? Parlem de reparar danys a les víctimes, obrim fosses comunes i anunciem amb gran parafernàlia què passarà al Valle de los Caídos, però de fet, d’ençà del 2003 Espanya s’ha gastat 23.000 euros a repatriar 29 cadàvers de soldats espanyols morts defensant el nazisme i cap ni un per repatriar soldats morts lluitant per la democràcia.

Moure res que tingui a veure amb la memòria democràtica acaba sent molt complicat, però hauria d’implicar un acte de sinceritat. En el fons, sol quedar en grans titulars, en una llei molt polida en el seu plantejament (i necessària, una cosa no treu l’altra), però massa vegades sense efecte. Per posar un exemple ben proper: la llei del 2007 permetia (de fet, obligava) que l’obelisc de la vergonya de la plaça Esplanada de Maó pogués ser esbucat. Recordem que els militars van utilitzar presos polítics rojos de la Mola per construir-lo, per a més afronta. Però el monument segueix allà, presidint la plaça. I deixa a les autoritats locals que actuïn amb impotència, mentre el Ministeri de Defensa (controlat, suposadament, pel mateix executiu) és incapaç de ser clar amb el seu patrimoni i com ha d’actuar davant la llei que han fet ells mateixos.

Així, aquesta llei és bona? A grans trets, sí, però fa la pinta que ve a ser un exemple més d’això que dic al principi de tot: postureig. Resulta que la llei anul·la els processos del franquisme o els consells de guerra (per exemple, el de Companys), però és que el Parlament de Catalunya ja ho va anul·lar amb molta anterioritat; per tant, poca cosa més que paper mullat, en aquest sentit. Alemanya va demanar oficialment perdó, l’any 2008, per haver lliurat el president Companys a Espanya. Espanya, amb l’aprovació d’aquesta llei, s’ha negat a fer-ho: no hem tingut mai cap Govern que, en sentit d’Estat, demani perdó als seus ciutadans i condemni el franquisme. Un estat seriós que vol trencar amb el passat més fosc i valora la democràcia ha de fer un acte de contrició, de reparació política, i això no s’endevina a cap de les actuacions fetes. Ja podem aprovar lleis, que mentrestant assistirem com les víctimes que desenterren els seus éssers de les fosses comunes, com a Son Coletes (feina que fan els governs autonòmics), hagin de sentir com els hereus dels seus torturadors i assassins els diuen que no remenin el passat. I és que el passat ha dut tothom a ser on és ara.