“Fer-se un camí… una qüestió més enllà de l’àmbit personal” (1a part)

Des de la infantesa rebem estímuls per anar definint quin podria ser el nostre projecte professional futur: “estàs fet tot un arquitecte”, “sembles una metgessa”, “què t’agradaria ser de gran: mestra, jugadora de futbol?”… i possiblement, tots aquests envits que anam rebent, i que ens encoratgen en la infantesa, ens resultaran importantíssims pel nostre desenvolupament, perquè segurament totes aquestes expectatives vitals siguin passes necessàries per estimular-nos en l’aprenentatge sobre el món que ens envolta.

D’aquesta manera, és probable també que, ja més enllà dels estímuls concrets sobre un ofici, les incipients projeccions vitals –“On voldries viatjar? Quins superpoders t’agradaria tenir? Com canviaries el món?…”- que els adults et fan plantejar en els primers anys de la teva vida, obrin camins a somiar i experimentar -encara que sigui tot jugant- i aprendre a situar-te al món, i probablement, també a guanyar confiança i consciència de la teva pròpia individualitat.

Malauradament, si en la infantesa el teu entorn no ha estat prou capaç d’incentivar-te a somiar, d’afavorir les provatures sobre el món que t’envolta, de motivar que et vagis projectant de múltiples formes en el futur i de recolzar-te en aprendre a superar-te en aquelles capacitats que comences a desenvolupar… és probable que arribat el moment, en haver de començar a filar els projectes vitals, i haver-los de portar a terme de forma responsable, la motxilla resulti massa feixuga per poder afrontar-los. Ara bé, l’horitzó no està perdut, la capacitat dels humans per avançar, fins i tot davant situacions que són greus, és possible i podem fer-nos forts i resolutius, és el que s’ha vingut a anomenar resiliència.

És des dels anys de la joventut quan a les persones ens urgeix la necessitat de concretar els nostres projectes vitals ja d’una forma clara… i evidentment, cadascú ho farà al seu ritme. És quan es comencen a identificar com a itineraris personals determinades direccions, camins que volem transitar perquè veiem que van amb nosaltres, i que generalment anomenam: propòsits, metes, objectius… i que guiaran aquells recorreguts que aniran desenvolupant la nostra vida.

Definir recorreguts vitals és establir, se’ns dubte, una sèrie de prioritats: a quines coses dedicarem el nostre temps -també és quan ja es sap en què no hi vols dedicar ni un minut-, el lloc de residència on volem establir-nos… emperò, i sobretot, definir els recorreguts vitals és engegar la maquinària de tota una sèrie de valors que has anat assimilant fins aquell moment: la responsabilitat, el compromís, el respecte, la justícia, la pau, l’amor… seran engranatges clau a l’hora de prendre una o altra decisió.

Tot i aquest deixondir vital i majoritari, intrínsec de la condició humana, hi haurà un grup de joves que s’incorporaran “en plena maduresa” a la societat sense saber cap on anar, sense tenir definits cap objectiu per la seva vida, sense saber perquè acaben fent una cosa i no una altra… es tracta de persones que van decidint les coses depenent dels estímuls que es van trobant al seu davant -avui vaig cap aquí, demà cap allà i demà passat ves a saber cap a on aniré…- i les persones del seu voltant acaben decidint per elles. Són persones que renuncien a assumir responsabilitats sobre la seva vida, a posar-li un rumb… -també és cert que la maduresa “real” no té una edat d’inici fixada-.

Emprendre determinats projectes en ocasions no resulta una tasca fàcil, i sabem que hi ha decisions que són més importants que d’altres i que algunes d’elles són de llarg recorregut -no és el mateix haver d’escollir què menjaràs per dinar que haver de decidir sobre els estudis que et proporcionaran a la llarga un lloc de feina…-.

Pel que fa als propòsits de llarg abast, com per exemple aquells que seran claus pel teu futur, esdevindrà important un component emocional: la passió que hi dipositis, l’entusiasme, el reconfort que et generi, el gaudir d’anar assolint petites fites que sabem que formen part d’una fita que encara serà més rellevant i significativa… perquè si la persona no va gaudint d’alguna manera del propòsit en cadascuna de les passes que va protagonitzant, la trajectòria d’aquell projecte vital és probable que tengui un recorregut escàs. Així mateix, es diu que per garantir els grans propòsits cal tenir en compte: la constància, la perseverança, el tropissar una i altra vegada i aprendre a aixecar-te de nou, el frustrar-te i llavors saber-te ressituar, el treball intens…

Generalment els camins que un va traçant no són en una línia recta, els entrebancs poden ser molts i diversos… i també poden aparèixer els dubtes. Sabem que als humans ens agrada la comoditat, transitar sovint allò que ens resulta planer i tenir lligats ancoratges que ens aferrin al camí. La feblesa, la inseguretat, els temors… poden aparèixer en qualsevol moment i potser, per evitar fer passos en la intranquil·litat, alguns antídots poden ser la previsió, la preparació, la planificació… el pensar mentalment les passes que es faran -sense trepitjar encara realment el terreny-, el preveure quins poden ser els escenaris futurs…

En assolir l’objectiu proposat, la satisfacció de la que es gaudeix és proporcional a l’esforç que has realitzat, llavors les emocions i l’esforç veuen la llum. És llavors quan es poden observar persones sentir-se ser el melic del món… -i és que la prepotència i el ridícul apareixen en els moments més poc desitjables-.

Una de les combinacions que poden resultar més plaents al llarg de la vida és la de la coincidència entre la professió d’una persona i que aquesta sigui un dels seus projectes vitals (sortosament m’incloc dins aquest grup) -cal tenir en compte que el volum d’hores que hem de dedicar a l’àmbit laboral és massa elevat-. També hi ha persones que no han sabut trobar el seu lloc de treball en el qual sentir-se realitzats.

Dins el món hiperactiu en el qual vivim envoltats, es poden observar persones completament ocupades, que no tenen un minut mai. Persones que, tot i així, no es senten realitzades. I és que encaixar desitjos, emocions, propòsits vitals, esforç, perseverança en les passes a transitar… ningú ha dit que hagi de resultar fàcil.

Per moltes persones, lamentablement, per diferents motius -impediments físics, culturals, circumstàncies familiars o econòmiques… o per altres factors externs- els seus projectes vitals han quedat aparcats o truncats. I també, a moltes altres persones, el portar a terme els seus projectes vitals ha suposat renúncies molt dures. Als humans ens costa adonar-nos de les pròpies febleses, de les nostres debilitats, de les limitacions que tenim, emperò hi ha ocasions en què ens hem de replantejar la direcció en la qual continuar, la immobilitat no és bona companya de viatge.

I és que tanmateix el destí no està escrit, almanco del tot. Podem observar que moltes persones cerquen el seu destí escrit en alguna banda, ja sigui en la paraula d’alguna divinitat o santedat o en les estrelles que brillen des del cel… certament, són molts de segles de tenir les indicacions d’allò que es pot transitar, de lliçons tancades, de Moires que han anat filant… i evidentment, a molts ja els ha anat bé aquests ancoratges, encara que només fos per comoditat. Les fórmules escrites sobre els itineraris personals no existeixen -per sort, la natura en aquest aspecte ens ho ha posat difícil-.

Cada projecte vital és plenament legítim, sempre i quan no es construeixi trepitjant el que bonament van realitzant els demés. Encara que, desgraciadament, veurem objectius vitals que es construeixin sobre uns fonaments magres, projectes vitals bastits de superficialitat, de camins que han estat excessivament aplanats per a que algú altre els vagi transitant…

Com encertadament diu la saviesa popular “bada enfora i cauràs a prop”, “poc a poc i bona lletra” i “qui cerca i troba no perd es temps”.

En el següent article us parlaré de les implicacions que té la política en el facilitar o l’entorpir el desenvolupament de projectes vitals de la ciutadania, en la rellevància d’exercitar la transparència en els objectius i projectes que es realitzen i en el retre comptes.