“Fer-se un camí… una qüestió més enllà de l’àmbit personal” (Segona part)

Article opinió – Magí Muñoz

“Fer-se un camí… una qüestió més enllà de l’àmbit personal” (Segona part)

En l’anterior article (publicat el 25 de gener) parlava dels reptes que se’ns poden presentar a l’hora d’encarrilar de forma positiva els nostres propòsits vitals. I, al respecte, comentava que hi ha una sèrie d’engranatges que prenen forma al llarg de la nostra vida al voltant dels valors que anam assumint com a propis des de que som infants i que guiaran les nostres decisions; valors que per exemple posam en joc quan assumim responsabilitats (si desitjam afrontar-les amb una actitud activa i madura); que els reptes millor si ens desperten il·lusió (les emocions cal tenir-les sempre en compte…); i finalment, que cal comptar amb una actitud vital adequada per aconseguir els propòsits (ja sigui amb preparació, planificació, constància, treball intens…).

Ara bé, més enllà de tots aquests processos individuals, que és important anar construint-los de la forma el més sana i positiva possible, a l’hora d’anar transitant el nostre propòsit vital ens podem trobar amb dificultats sobrevingudes o dificultats que provenen de factors externs a nosaltres i, en ocasions, un d’aquests factors desencadenants pot provenir de decisions polítiques.

Sabem que sense gaudir d’un mínim de benestar el recorregut vital de les persones pot resultar tortuós i complex i, en aquest sentit, les societats -a través de la política- s’han esforçat per dotar-se de serveis i recursos per tal d’apuntalar-lo.

Un dels pilars del benestar és el sistema públic de salut, fonamental per una societat avançada i igualitària, per tal de garantir que davant qualsevol impediment físic o mental que se’ns pugui presentar aquest sigui atès i resolt -sempre en la mesura del possible- per tal de permetre’ns continuar amb el nostre dia a dia, amb els nostres recorreguts vitals.

Un altre dels pilars del benestar que ens hem dotat les societats avançades i equitatives és el dels serveis socials, que respon a les situacions d’especial vulnerabilitat i que ens permet ésser atesos i cuidats adequadament durant el temps en què la persona pateix aquella situació determinada (i la casuística de persones que s’atenen pot ser molt diversa: infants que han de viure separats de les seves famílies, persones dependents, persones amb diversitat funcional en situacions de més o manco gravetat, persones que temporalment es troben sense recursos per poder alimentar-se o on dormir…).

Per altra banda, un altre pilar clau amb el qual responsablement s’han dotat les administracions públiques és el del sistema educatiu. Les escoletes, escoles, instituts, escoles d’adults, universitats… permeten a les persones conèixer i interpretar el complex món que hem sabut construir les societats i deixondir itineraris que permeten fer-lo avançar (i se suposa que sempre anant cap a millor…).

Com es gestionin els serveis públics d’aquests tres pilars pot facilitar o entorpir el ple desenvolupament de la ciutadania… i són les decisions polítiques les que poden garantir el seu bon funcionament, aconseguir els recursos necessaris per a que puguin tirar endavant de forma eficaç, i atendre les noves necessitats que es van detectant.

Com és sabut, a part d’aquests eixos polítics fonamentals, les administracions també han de garantir tot un seguit de serveis i recursos imprescindibles pel nostre dia a dia: la seguretat ciutadana, la mobilitat, la salubritat pública, l’abastiment d’aigua, la il·luminació de carrers… que necessitam que hi siguin, i que generalment passen bastant desapercebuts -a no ser que no funcionin adequadament i ens generin algun tipus de problemàtica…-. Per tant, com hem vist, les decisions polítiques ens poden permetre una vida més confortable, fàcilment transitable, que les ciutats siguin més saludables… encara que moltes vegades no ens fixam en la gestió política d’un assumpte fins que no ens interpel·la d’alguna manera, fins que no hi observam que aquella decisió ens afecta en el nostre dia a dia…

Sovint la política ha de resoldre aspectes més complexes com són els que afecten la convivència, els espais públics que compartim… i també, com hem vist més freqüentment durant aquests darrers anys, ha de donar resposta a multitud de situacions sobrevingudes que marquen l’agenda política.

Les societats com sabem són canviants i les innovacions estan a l’ordre del dia (noves formes de circulació, de convivència, d’organitzar el temps, d’oci, de provisió d’electricitat…) i les administracions han d’atendre-ho amb noves lleis, regulacions, ordenaments… crear nous serveis, posar-hi recursos… perquè generalment, a la població, el fet de viure en una situació caòtica no sol agradar (encara que a vegades no queda més remei que suportar-la durant un temps…) i perquè cal evitar els “aprofitats de torn” -l’interès individual que sempre sobrevola l’acció política…- que sempre estan pendents del més mínim error.

Ningú ha dit que haver de prendre decisions polítiques hagi de resultar gens fàcil i açò que tots som éssers polítics, i habitualment tothom en parla de política (llàstima que tot aquest interès general després no es tradueixi en una major participació al si dels partits polítics… però aquesta és una altra qüestió per abordar en un altre article).

Reprenent el fil de l’article, les administracions públiques, per tant, ens poden facilitar d’una o altra manera que els recorreguts vitals ens resultin més o manco còmodes en el nostre dia a dia, ara bé -sempre hi ha un “ara bé”-… els recursos de les arques públiques per fer-ho possible no són il·limitats, no es poden satisfer tots els objectius que la ciutadania anhela com immediats. Llavors, és imprescindible establir una jerarquia -com feim les persones en els nostres projectes vitals- també en l’àmbit dels recursos públics: prioritats i objectius immediats, i objectius a mitjà i llarg termini.

I l’execució d’aquests objectius des de la gestió política, del que es pretén desenvolupar, ha de ser exemplar. I una de les eines amb que s’han dotat les administracions per transmetre-ho és el de la transparència. Les administracions han de procurar que la ciutadania tengui al seu abast el coneixement de la gestió que es realitza, tot explicant a què es dedica cadascun dels cèntims gestionats (encara que després hi hagi alguns governs que decideixi gastar-los en projectes faraònics per tal d’enlluernar el personal… -ja se sap que els doblers dels altres sempre han resultat bastant fàcils de gastar-).

En aquest sentit, resulta desconcertant que la ciutadania no pugui conèixer de nombroses administracions quina és la planificació anual que tenen prevista en les distintes àrees i quines són les seves memòries anuals d’activitats. Planificacions i memòries que han de servir per conèixer quins objectius es pretenia assolir i amb quins recursos, quines accions… i quines actuacions no s’han pogut desenvolupar i per quins motius -encara que s’expliqui de forma breu…-.

Explicar a la ciutadania quins objectius polítics es persegueixen en les distintes àrees d’un govern hauria de ser un dels eixos bàsics de qualsevol acció política, i sempre explicats el més pedagògicament possible -els grans números Big Data potser no interessen a tothom-, i el retre comptes de les distintes actuacions és també una altra actitud política imprescindible (les inauguracions no les podem considerar com una manera de retre comptes…). Important també no confondre retre comptes amb el que és la propaganda -encara que la frontera es pot traspassar molt fàcilment-.

Tal vegada la corrupció és l’actitud política que més malmet el conjunt de la ciutadania, perquè es quan es perden uns recursos que han de ser en benefici de tothom per tal de satisfer uns interessos individuals, i per l’afebliment que suposa dels valors de la democràcia. I a part dels corruptes, després també trobam els que es dediquen a malbaratar els recursos públics -aquelles persones sense criteri que han provat sort col·locant-se en política-.

Retornant novament al fil de l’article, com bé coneixem moltes administracions, realitzant una passa més enllà, han anat incorporant dins els serveis que ofereixen, accions per millorar la qualitat de vida de la ciutadania i que s’han concretat en activitats culturals, esportives, de lligam amb la natura…

Emperò possiblement, el que ha resultat més transgressor per a les societats ha estat l’aposta per construir polítiques públiques lligades a tot un seguit de valors (justícia, igualtat, equitat, respecte a l’entorn, tenir cura dels demés, tolerància, cooperació…) que procuren madurar la convivència ciutadana, i permeten a la ciutadania trobar-se en un marc comú. I, en aquest sentit, s’han generat xarxes de ciutats educadores, projectes de ciutat, consells infantils i juvenils, consells de ciutat… per tal que les activitats que es desenvolupen als distints pobles i ciutats fomentin una major responsabilitat i consciència social (com vam veure en l’anterior article, tal com també s’espera que actuïn les persones quan assoleixen una certa edat…).

Els valors universals, que són patrimoni individual de qualsevol persona (així com les actituds individuals reprovables són també patrimoni individual d’aquella persona), sabem que si es fomenten des de la gestió política facilita una certa harmonia social. Ara bé, sobre la introducció dels valors en la política per part dels diferents partits, trobam de tot: partits que defensen els valors universals de les persones només per a determinats grups socials -i els menysvalora pel que fa a determinades minories-; hi ha partits que els posa contínuament a la venda -els ven als corruptes, els ven als que defensen els valors per uns pocs, els ven a les elits… i sempre tenen els números en la seva ment-; i també hi ha partits que periòdicament els posen en fase de rebaixes -evidentment depenent de la temporada política en la que es trobin en aquell moment-.

La política que es construeix en valors va molt més enllà d’una acció política tecnòcrata, que resol bé administrativament, però a la qual costa trobar-hi diferències amb les que realitzen altres partits… -encara que sabem que en determinades ocasions la tecnocràcia pot resultar una sortida ben oportuna…-.

Com diu la saviesa popular “qui no vol pols que no vagi a s’era” i “qui dia passa any empeny”.

I ja per finalitzar, permeteu-me unes preguntes, quins valors cal que es promoguin des de les institucions públiques?

Són observables aquests valors en les accions polítiques?

Quins valors desitjam pel nostre marc comú de convivència?

Notícies relacionades