Article Opinió – Miquel Àngel Maria – “L’hora d’Alemanya”

Fa poc vaig llegir el llibre La història més breu d’Alemanya, de l’escriptor i germanista James Hawes. Molt interessant. El capítol on explica la ràpida recuperació econòmica d’Alemanya Occidental després de la Segona Guerra Mundial té un títol sorprenent: «El no-miracle econòmic». Sorprèn precisament perquè hi ha un consens general a l’hora d’anomenar la dècada de 1945 a 1955 com la del “miracle econòmic alemany”. Segur que us sona.

Hawes diu que, de miracle, res de res. Segons ell, el que va succeir va ser el resultat lògic i directe de la decisió econòmica més bèstia que van adoptar els aliats, que controlaven Alemanya Occidental, quan van acceptar una proposta, radical i agosarada, de l’economista Ludwig Erhard.

Els aliats no van fer escarafalls pel fet que Erhard hagués estat un estret col·laborador del grup d’economistes dirigits per Otto Ohlendorf, que assessoraven el cap de les SS Heinrich Himmler. En realitat, no fou l’únic cas de reciclatge aliat de «tècnics» que no havien tingut cap mirament a l’hora d’ajudar el règim nazi. Però el cas d’Erhard és més rellevant, perquè al cap d’uns anys acabaria convertint-se en el canceller de la República Federal d’Alemanya, en substitució de Konrad Adenauer.

Però encara que tots dos, Adenauer i Erhard, fossin membres del mateix partit –la CDU, el mateix d’Angela Merkel–, tenien dues visions i sensibilitats prou diferents en política econòmica. Mentre que Adenauer representa un conservadorisme amb vocació social, Erhard pot ser considerat un neoliberal avant la lettre.

Quina la va fer, Erhard? L’any 1948, els aliats estaven desesperats per tornar a impulsar l’economia alemanya, ja que la postguerra els estava sortint molt cara. Erhard va proposar l’abolició de la moneda vàlida durant el nazisme, el Reichsmark, i la creació d’una nova moneda, el Deutsche Mark, el marc alemany que hem conegut fins que va arribar l’euro. El que convertia en una mica bèstia aquesta proposta era que proposava anul·lar el canvi de la moneda antiga per la nova.

Ras i curt, Erhard volia destruir els estalvis particulars i salvar el capital empresarial. Per això, a cada ciutadà se li va fer un ingrés 60 marcs nous, mentre que les empreses van rebre 60 marcs per cada empleat que tinguessin, a més d’altres subsidis i condicions creditícies favorables, vetades als ciutadans particulars sense capital. A la pràctica, això va significar l’anul·lació del 90% de l’antiga moneda.

Va ser una salvatjada que va destruir milions de petites economies personals. Però els americans ho van beneir, i la maquinària alemanya es va tornar a posar en marxa. Hawes afirma que una mesura pro-empresarial tan extrema hauria estat impossible a França o al Regne Unit: les seves poblacions mai no hi haurien donat suport. Només era possible a Alemanya, i Erhard i els americans ho sabien, perquè els alemanys ja en tenien prou amb el sol fet de ser vius.

Sis dècades més tard, en ocasió de la crisi financera de 2008, una altra cancellera de la dreta alemanya va tornar a preferir una agressiva recepta neoliberal que ha afavorit el teixit productiu alemany, però que ha causat estralls en les economies individuals de mitja Europa, amb un enorme cost en desigualtat i precarització de les condicions de treball.

I ara, quan encara no ens havíem refet de l’austericidi, davant la crisi sanitària per l’epidèmia de coronavirus, Alemanya torna a utilitzar solucions que provocaran desigualtat i danyaran la credibilitat ja malmesa de l’estat del benestar europeu. És trist veure com Alemanya ha corregut més que ningú per arrambar amb tests de COVID, mascaretes, bates i equips d’autoprotecció en el mercat internacional, especialment el xinès, mentre es negava a una compra europea coordinada. I de cara a la recuperació de la crisi, Alemanya obre la porta al campi qui pugui, i que pagui el darrer.

James Hawes considera que, si la democràcia liberal a Europa encara té un futur, aquest serà alemany, perquè els britànics ja han pegat portada i no es refia dels francesos, empantanegats en una crisi institucional permanent. Hawes creu que només Alemanya podrà liderar la resistència a la deriva feixista, populista i autoritària que s’obre camí a llevant i a ponent. Però, és clar, si no es fan bé les coses, també pot passar el contrari.

En això coincideix amb Joshka Fischer, ex ministre d’Exteriors dels Verds alemanys. En un article de 2016, Fischer advertia que davant l’amenaça de l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya, qualsevol col·laboració de la CDU amb aquest partit xenòfob seria una traïció al llegat d’Adenauer. El futur d’Alemanya, deia Fischer, d’Europa i del món occidental poden dependre de l’encert de les decisions polítiques de Merkel. I les decisions en política econòmica són el motor que arrossega la resta.

La crisi social i econòmica que acabem d’encetar serà dura, i tal vegada llarga. Certs discursos –a la dreta i a l’esquerra– que plantegen com una dicotomia l’ajuda a les empreses envers el rescat ciutadà, són pura demagògia populista. Cal ajudar les persones –mesures de xoc, contenció de l’exclusió, fre a la desigualtat– i cal ajudar les empreses perquè puguin funcionar, especialment les petites i locals, que creen una riquesa no especulativa i que retorna a la societat local. Un “pla Erhard” que només salvés les empreses seria indesitjable, i confiar la recuperació econòmica a una renda mínima garantida seria absurd.

A aquest repte hi és cridada tota la societat, començant per les institucions públiques, des de l’ajuntament més petit fins a la Comissió Europea. Però la clau de volta és a dalt, no a baix. I ara és l’hora d’Alemanya. Si exerceix el lideratge europeu per impulsar una sortida solidària, i entre tots som capaços de reactivar l’economia sense danyar la igualtat i garantint els drets socials, podem sortir d’aquesta crisi millor que com hi vam entrar. Per contra, si Alemanya tira pel dret per sortir indemne del desastre amb receptes salvatges, la Unió Europea pot tenir els dies comptats, i el paisatge després de la batalla pot ser un camp abonat per al rebrot de les arrels feixistes que mai no acaben de morir.