Article opinió – Miquel Àngel Maria – “Normes, diàleg i pedagogia”

Escric aquestes lletres enmig de l’onada d’incomprensió, confusió i indignació de la immensa majoria de menorquins i menorquines davant els darrers canvis de la normativa COVID-19 aprovada pel Govern de les Illes Balears. Entenc i compartesc aquests sentiments: com a ciutadà afectat, i com a responsable polític al Consell Insular.

En allò que em correspon, feim el possible per incidir enmig d’aquest desgavell. A vegades amb èxit, com el que hem aconseguit per al sector esportiu, gràcies al diàleg constant i a la feina excel·lent del director insular del Consell, Josep Juaneda, i el director general d’esports del Govern, Carles Gonyalons. En mesos anteriors també vam aconseguir ser escoltats amb algunes mesures per als àmbits de la cultura o l’educació no formal. Altres vegades, no ho negaré, no aconseguim fer forat amb les nostres reivindicacions. Però la decepció puntual mai no ha de ser paralitzant: si un dia no te’n surts, has de continuar batallant. No en queda d’altra.

Un amic que viu a Anglaterra, molt observador i bon analista de la realitat social i política, diu que la diferència principal entre la gestió que es fa de la pandèmia al Regne Unit i a Espanya, és que allà s’han pres decisions molt desafortunades però les han comunicades bé. I a Espanya és al revés: s’han adoptat mesures adequades, però s’han explicat fatal.

Crec que les darreres decisions adoptades pel Govern de les Illes Balears presenten una mescla de les dues coses: d’una banda, mesures que no s’entenen perquè són contradictòries i incoherents amb altres mesures incloses dins la mateixa normativa. Un embolic. I si estan mal dissenyades, es tracta òbviament de decisions inadequades. D’altra banda, i sobretot, ens trobam davant un problema de comunicació (o incomunicació) del Govern amb la societat: amb els consells, amb els ajuntaments, i amb els sectors i col·lectius afectats per les normatives específiques.

Tots els mestres saben perfectament dues coses:. que una norma embullada o absurda el primer que provoca és l’incompliment, i que les normes basades en el NO, dictades verticalment i sense participació, sempre són més difícils de complir perquè no generen afinitat ni reconeixement. En canvi, les normes que neixen de la participació i el diàleg, quan es fa pedagogia per raonar-les i incorporar les diferents perspectives d’una realitat complexa, mobilitzen l’empatia i la identificació, i el resultat és un major grau de compliment.

Si el Govern no canvia d’actitud i d’estratègia, l’oposició social a les mesures que vagi dictant no aturarà de créixer, i es perdrà el principal objectiu de la lluita contra la pandèmia: que sigui una lluita compartida per tothom, cosa que no es guanyarà amb crides genèriques a la unitat d’acció ni amb proclames sentimentalistes que, cada dia que passa, fan més color d’escenificació que de convicció.