Article opinió – Oriol Baradad – “Ara sí que toca”

El passat diumenge 14 de febrer es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya, unes eleccions que van ser convocades quan el Tribunal Suprem va inhabilitar el president Torra. Una vegada més, la maquinària jurídica de l’Estat espanyol actuava contra la política catalana.

Els resultats electorals del 14-F van ser molt clars. Com ja havia passat en altres convocatòries electorals, el poble català va votar independència. Les forces polítiques que aposten per la independència de Catalunya d’una forma clara (JuntsxCat, ERC i CUP) van sumar més de la meitat dels escons que hi ha al Parlament. Cal recordar que la majoria absoluta són 68 i que en van obtenir 74. Com ja he dit, aquests resultats no ens han d’estranyar, ja que en les últimes quatre cites electorals que s’han dut a terme a Catalunya els resultats han estat els mateixos. Aquestes tres forces en les eleccions del 2012 (JuntsxCat encara era CiU) van sumar 74 escons. L’any 2015 (ERC i JuntsxCat anaven dins el paraigua de Junts pel Sí) van sumar 72 escons. I l’any 2017 van sumar 70 escons. Per tant, fa una dècada que Catalunya, agradi o no agradi a Madrid, té una majoria independentista.

Des del meu punt de vista, crec que la situació política catalana mai no ha estat tinguda en consideració de la forma que s’hauria d’haver fet. Durant 23 anys, Jordi Pujol va saber fer de tap per als independentistes, cosa que a Madrid anava molt bé, però no voler veure un problema no vol dir no tenir-lo. González i Aznar ho van tenir aclarit mentre pactaven amb Pujol. Els partits estatals (PP, PSOE i Podemos) fa anys que, per obtenir vots i poder tenir la poltrona de la Moncloa, empren Catalunya com a arma electoral i, vulguin o no, això també ha col·laborat, i molt, a arribar a la situació política actual. Només hem de recordar quan, pel novembre de 2003, en plena campanya electoral Zapatero deia “Pascual, apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya”, i després, quan aquesta arribava a Madrid, allí li feien un “cepillado”, com molt bé va explicar Guerra. O quan, pel maig de 2006, Rajoy li exigia a Zapatero al Congrés dels Diputats que fes un referèndum a Catalunya per poder aclarir el conflicte polític, que ja en aquell moment començava a fer-se evident, però va ser incapaç de moure un dit quan ell va ser president del Govern. I quan, pel desembre de 2015, Iglesias afirmava que “el referéndum en Catalunya es imprescindible”. Accions com aquestes han ajudat, i molt, el moviment independentista i han demostrat que tots han tingut l’oportunitat de poder aclarir la situació política de Catalunya, però cap dels tants ho ha volgut fer quan n’ha tingut l’oportunitat.

Fa anys que hi ha una part del poble català que demana un referèndum d’autodeterminació, és a dir, que puguin votar sí o no a ser independents, a ser un nou Estat d’Europa. Volen votar el seu futur com a poble, però a Madrid no hi ha hagut ningú que de forma seriosa s’hagi volgut asseure a rallar-ne. Sempre els va bé aquella famosa frase: “Ara no toca”. I la classe política catalana ha fet diversos intents de fer aquest referèndum que Madrid no autoritza. El 9 de novembre de 2014 es va fer el primer referèndum, encaixat dins el que es va anomenar “Consulta sobre la independència de Catalunya”. I l’1 d’octubre del 2017 es va fer el segon. Ambdós processos han obtingut percentatges d’un 90% favorables a la independència, resultats que no sorprenen si es comparen amb els resultats que s’obtenen a les eleccions al Parlament de Catalunya.

Des de Madrid segueixen sense la valentia política que es requereix en els moments que vivim i sempre empren la justícia per posar solució a un problema polític, i, segons el meu parer, els problemes polítics s’han de poder solucionar amb política. Els judicis que s’han fet arran del 9-N i de l’1-O només han servit per tenir presos polítics i polítics exiliats per defensar la democràcia, el dret a poder votar el futur d’un poble.

Se suposa que actualment a Madrid hi ha un govern progressista format per PSOE i UP que hauria de tenir clar que allò de “ara no toca” ja no val i que “ara sí que toca” asseure’s amb el futur Govern català i començar a determinar el full de ruta que s’ha de seguir per poder posar fi, d’una vegada per totes, a la situació política que avui viu l’Estat espanyol en referència a Catalunya. Ara sí que toca fer polítiques amb majúscula i ser valents per poder trobar la millor solució. Ara toca fer política!

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *