Article Opinió – Ramon Orfila – De sàtrapes i governs autoritaris

El Comitè d’Exteriors de la Cambra dels Lords del Parlament britànic va emetre, a principis de l’any passat, un informe sobre la venda d’armes a Aràbia Saudita, amb la conclusió que aquest comerç és il·legal, atès que no s’està verificant la seva no utilització en els atacs indiscriminats contra la població civil del Iemen. És més, el comitè afirma, de manera unànime, que el Govern britànic s’equivoca quan defensa que l’Aràbia Saudita i els demés aliats de la coalició internacional estan de la banda justa en aquesta guerra, i s’alinea amb la preocupació manifestada per les Nacions Unides i moltes ONG internacionals en el sentit que, els danys provocats per aquesta guerra en la població civil, i especialment en els fillets del Iemen, són devastadors.

Tot i que l’informe del Comitè d’Exteriors no és vinculant per al Govern, el fet que per primera vegada aquest s’aprovi per unanimitat, no pot deixar d’influir en l’acció del Govern en una qüestió molt controvertida com és aquesta, i més encara enmig d’un debat molt viu entre l’opinió pública, a través dels mitjans de comunicació, com el que s’ha viscut a la Gran Bretanya.

En aquesta guerra silenciada i que, d’altra banda, no afecta tot el territori del Iemen, el precari alto el foc acordat no rebaixa el to de les denúncies humanitàries, que alerten que, possiblement, s’estigui davant un dels conflictes més sagnants des de la perspectiva dels danys ocasionats entre la població civil, a la vegada que posa damunt la taula el dilema ètic de fins a quin punt s’apliquen els criteris internacionals acordats en el control del comerç d’armaments, en el cas d’un client tan poderós com és l’Aràbia Saudita.

Així, en aquests moments el debat també es viu a França, on es discuteix fins a quin punt es pot negociar, com s’està fent, la venda de vaixells de guerra als saudites quan se sap positivament que seran utilitzats, sense cap remordiment, contra objectius militars o civils. I, com ja va succeir a Espanya, es pondera el negoci que suposa la construcció dels vaixells i la conveniència de mantenir un bon clima en les relacions comercials amb un país ric i comprador compulsiu com és l’Aràbia Saudita.

A Espanya, com sol succeir tantes vegades, la polèmica es va tancar en fals quan, després de l’intent de la ministra de Defensa de revisar la conveniència o no de mantenir els contractes de venda de bombes a l’exèrcit saudita, el llavors inefable ministre d’Exteriors Josep Borrell va justificar el manteniment dels contractes amb l’argument, penós i fregant el ridícul, de que la població civil no corria cap perill perquè l’armament espanyol que es venia estava compost per les anomenades bombes Intel·ligents, que, per definició, sols afectarien objectius militars.

Cal dir que tampoc no ens va sorprendre massa el raonament de Borrell, si tenim en compte l’estil del personatge en qüestió, i perquè en altres conflictes que ens afecten de manera encara més directa des del punt de vista moral, ha actuat amb el mateix pragmatisme insultant, posant sempre en el lloc de comandament de la seva política aquell principi que diu que “la pela és la pela”, que ho justifica tot davant les possibilitats de negoci. No sap bé la Unió Europea l’adquisició que ha fet amb el nomenament de Borrell com a responsable de la política exterior…

És el que sol succeir de manera reiterada amb la política referida al conflicte del Sàhara Occidental i les relacions amb el Govern i el rei del Marroc. Amb la boca petita tots els polítics espanyols, siguin del PP o del PSOE, s’omplen la boca de manifestacions de simpatia vers el poble sahrauí, mentre que, amb la boca gran, no paren de defensar els progressos democràtics del Marroc i les bondats del rei sàtrapa d’aquell país, que no sols acapara una bona part de les riqueses que es generen al país magrebí, sinó que manté una actitud d’enfrontament amb les resolucions de les Nacions Unides sobre la solució del contenciós sahrauí, obstaculitzant la implementació dels acords de l’ONU que defensen el dret a l’autodeterminació del poble del Sàhara.

Així, Espanya continua desoint les pròpies resolucions judicials de l’Audiència Nacional, dictades per l’actual ministre Grande Marlaska, quan aquest era jutge, en les que va afirmar que “España de iure, aunque no de facto, sigue siendo la Potencia Administradora del territorio, y como tal, hasta que finalice el periodo de la descolonización, tiene las obligaciones recogidas en los artículos 73 y 74 de la Carta de Naciones Unidas”.

És el que ha succeït amb la visita, fa un any, del rei Felip VI al Marroc, en la que s’ha actuat novament com si Espanya no tingués cap qüestió pendent en el contenciós sahrauí, i en presència del mateix Grande Marlaska, s’han prodigat les abraçades i les declaracions d’amistat grandiloqüents, tancant els ulls davant la repressió brutal que allà s’exerceix contra els que van ser ciutadans espanyols del Sàhara.

El fet és que s’actua en política exterior aplicant sempre la llei de l’embut, de tal manera que, mentre des del PP, C’s i PSOE els costa molt poc esbrellar-se les vestidures quan s’expulsa algun observador espanyol des de Veneçuela, per posar un exemple, com va ser el cas d’Esteban González Pons, quan les expulsions es produeixen des del Sàhara Occidental ocupat pel Marroc, per molt que afectin a diputats i periodistes i representants d’ONG, s’ha pres sempre amb un silenci còmplice que faria posar vermell el més insensible, un silenci que fa pensar que, davant les perspectives de negoci, res no fa el fet sinó el muntant d’euros en joc, i que, aquí, tant hi fa si governa el PP o el PSOE.

Un element més per induir al desànim i la desafecció de molts ciutadans de bona voluntat que no poden entendre que tot tingui un preu i que la dignitat que voldrien trobar en els governants es transforma en servilisme quan s’hi troben en joc els beneficis del mercat.

I és llavors quan em venen al cap les paraules d’Espriu:

“Arnat, menjat

de plagues,

sense parar llepava

l’aspra mà

que l’ha fermat

des de tant temps

al fang.

Li hauria estat

senzill de fer

del seu silenci mur

impenetrable, altíssim:

va triar

la gran vergonya mansa

dels lladrucs”.