“Déu, pàtria i família”

Article opinió - Ramon Orfila

“Déu, pàtria i família”

“Déu, pàtria i família” és el lema amb el que Giorgia Meloni ha aconseguit guanyar les eleccions italianes al front d'un partit que, a les darreres convocatòries es va haver de conformar amb un trist 4% dels vots, que ahir va veure multiplicats per 6, i que ha demostrat la seva capacitat per liderar un acord de les dretes italianes, formant societat amb dirigents tant sinistres com Berlusconi o Salvini.   

Meloni serà així la primera dona primera ministre d'una Itàlia que està acostumada a la  inestabilitat dels seus governs, fins el punt de batre tots els records de la seva poca durada amb l'escandalosa xifra de 67 governs en 76 anys. Una història d'inestabilitats farcida de traïcions i crisis internes en la que semblaria que el “leiv motiv” de molts dirigents ha estat el de provocar l'erosió del poder, potser en aplicació del principi que estableix que qui te molta durada en el poder te la capacitat de teixir estructures que el perpetuïn en el mateix i que, per tant, la tasca primordial dels que estan a l'oposició consisteix en fer caure, com sigui, als que governen encara que no estigui garantit que qui fa trontollar el govern es transformi en futur governant. Ho va immortalitzar la frase de Giulano Andreotti, “El poder desgasta, especialment a qui no el te”.

Idò, Giorgia Meloni, l'amiga de VOX, que ha participat de manera directa en alguns dels actes públics del partit d'Abascal, comptarà amb el suficient suport, en les dues cambres, com per mantenir-se en el poder els cinc anys que dura a Itàlia una legislatura, si no sembra ella mateixa la llavor de la divisió i l'enfrontament amb els seus dos socis, Salvini i Berlusconi,  dotats d'un ego prou superlatiu i suficientment mancats d'escrúpols com per mutar el seu suport entusiasta d'avui en ànsies de fer-la caure si calculen que tenen així possibilitats de medrar millor ells mateixos i els seus partits.                                                        

La incapacitat de mantenir acords que vagin més enllà de l'objectiu de guanyar unes eleccions i unes diferències polítiques i estratègiques cada dia més visibles i estridents, entre les forces de l'esquerra han fet impossible reeditar acords entre el Partit Democràtic de Enrico Letta, i el Moviment 5 estrelles de Giuseppe Conte, als que separen qüestions de tanta actualitat com l’actitud devant la guerra a Ucraïna.

Segurament que per molts italians, especialment els joves, la candidatura de Letta ha representat molt més una fórmula per reeditar i donar continuïtat a les polítiques de Mario Draghi, que a encarnar el darrer bastió possible devant el creixement de l'alternativa de la dreta més extrema que representa Meloni. De tal manera que l'electorat susceptible d'optar per l'esquerra s'ha mogut entre el desencís respecte d'un projecte, el socialdemòcrata, incapaç de generar cap tipus d'entusiasme en tant que s'ha vist com a perpetuador del que s'ha tingut els darrers anys, i la pèrdua de la por al ben previsible ascens del neo-feixisme.  

I hi han motius més que suficients com per témer l'ascens  al poder de partits neo-feixistes com Fratelli d’Itàlia. I més en uns moments en els que qüestions tan transcendents com son la guerra de Rússia contra Ucraïna a la mateixa frontera de l'Europa Comunitària, la crisi energètica que es va transformant en crisi econòmica, la inflació desbocada que minva la capacitat adquisitiva i el benestar de fragments cada dia més amples de la població, o la fam que assola Àfrica, a pocs quilòmetres d’Itàlia, amb el previsible increment dels fluxos migratoris que possiblement han d'afectar en primera instància els països que formen la frontera nord de la Mediterrània, com Itàlia o Espanya son elements respecte dels quals la resposta política es veurà condicionada pel fet que sigui la dreta mes extrema l'encarregada de governar.

Es bo recordar  que en la intervenció  de Meloni a un recent acte de VOX, la vencedora de les eleccions italianes, la política ultra dretana vagi condensar en una frase el seu ideari, i els assegur que a jo, si que m’impressiona, si que em preocupa i em fa por, fins el punt que quan la torn llegir em continua esgarrifant la pell, i més tenint en compte l'acció de govern que han impulsat en el seu moment els seus socis principals, Salvini i Berlusconi que, segur, intentaran deixar la seva marca en les actuacions governamentals.

Escoltin-la  i contestin, amb sinceritat: A vostès no???  Va dir:

"Sí a la familia natural. No a los lobbies LGTB. Sí a la identidad sexual. No a la ideología de género. Sí a la cultura de la vida. No al abismo de la muerte. Sí a la universalidad de la cruz. No a la violencia islamista. Sí a fronteras seguras. No a la inmigración masiva. Sí a la soberanía de los pueblos. No a los burócratas de Bruselas"

Notícies relacionades