Article Opinió – Ramon Orfila – “El mando único, una nova LOAPA creada per retallar”

El 23-F es van donar dos intents de cop d’estat fracassats: el protagonitzat pel tinent coronel Tejero i el general Milans del Bosch, i l’intent del general Alfonso Armada -¿el Elefante Blanco?-, antic preceptor del rei Joan Carles I. Aquest darrer intent de cop comptava amb la complicitat del monarca, segons molts dels que han investigat aquells fets del 1981.

Però el veritable cop d’estat, el que va triomfar, es va produir “en diferit”, com diria Cospedal, al cap d’un any, amb l’aprovació de la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico, un autèntic cop contra l’estat de les autonomies, consensuat i aprovat pels partits de la dreta i els socialistes jacobins, amb la benedicció de Felipe González.

Felipe González, que va perdre el marxisme com a mètode d’anàlisi al Congrés de Suresnes, el 1974, i va perdre el republicanisme amb l’entronització de la monarquia per la via de la nova Constitució, el 1978, va deixar també a la cuneta de la història el federalisme el 1982, per acabar convertit en el capdavanter de l’atlantisme amb el referèndum d’entrada a l’OTAN del 1986, en aquesta batalla constant, farcida de renúncies, per fer-se mereixedor de poder governar, amb les benediccions dels poders reals de l’Estat.

Així, el 1982, amb la LOAPA, es va passar del “café para todos” del ministre Clavero, que tenia com a objectiu diluir les demandes de les que es van anomenar “nacionalitats històriques” enmig de les 17 autonomies en les que es va estructurar l’administració de l’Estat, a un “cafè per a tots però descafeïnat” en el que des dels poders de l’Estat s’introduïen elements harmonitzadors -que és el mateix que dir recentralitzadors- que deixaven fermada i ben fermada la sagrada unitat de la pàtria.

Ara, amb la gestió de la pandèmia del coronavirus, estem vivint un nou moviment recentralitzador que, aprofitant la por i la incertesa del moment, posa en solfa i elimina els poders autonòmics, a cop de decret, amb la justificació que és absolutament necessari per donar efectivitat a la lluita contra la epidèmia.

De tal manera que, des del primer dia de la proclamació de l’estat d’alarma, queda clara la voluntat de que tot el poder recaigui en mans del “mando único”, és a dir, del Govern d’Espanya, suprimint de facto totes les competències de les autonomies, que es veuen reduïdes a simples òrgans consultius, als que setmanalment s’adreça Pedro Sánchez per comunicar-les-hi les seves decisions i les seves ordres, sense cap intent de consulta prèvia.

Tot el contrari que Alemanya, que va optar per la via de consensuar amb els lands les polítiques a seguir, aconseguint un bon resultat que demostraria que centralització no sempre és sinònim d’eficàcia.

Si una cosa s’han apressat a deixar clara des del “mando único” és la voluntat de no permetre cap capacitat de decisió a les comunitats, encara que més d’una vegada les propostes que sortien de Catalunya o del País Basc o de les Illes Balears hagin acabat per imposar-se, tot i que més tard. És la resposta que el ministre de Sanitat, Salvador Illa, resumia al respecte davant la pregunta d’un periodista: “Es posible, pero lo decidirá España”.

I ni les compres centralitzades han funcionat, ni les decisions relacionades amb el desconfinament resulten prou efectives si no es parteix de les realitats ben diferents de cadascuna de les zones de l’Estat.

Ni la polèmica negativa a permetre l’accés als horts familiars, ni la controvertida i contestada preocupació del ministre Ábalos pels drets dels propietaris alemanys de finques a Mallorca, ni la congestió dels carrers el primer dia de la sortida dels menors de 14 anys, ni molts altres problemes s’haurien donat si la decisió sobre les mateixes i la seva gestió s’haguessin pres des de les administracions mes properes a cadascuna de les realitats.

Però no, el propòsit de reforçar els poders de l’Estat pel damunt de tot, ens pot dur a cometre les equivocacions que siguin, però des del Govern d’Espanya no donaran el seu braç a tòrcer. Ha arribat el moment de fer una nova passa recentralitzadora, i el jacobinisme governant farà qualsevol cosa per aconseguir aquest objectiu històric. Històric per ells, és clar, però podem estar ben segurs que no els ha de tremolar el pols per aconseguir-ho.

Vigilem, per tant, les decisions que es voldran prendre per l’endemà de la pandèmia, perquè les propostes de reconstrucció poden venir farcides de normes que atorguin als poders centrals més i més capacitat de decisió, justificades amb la por d’un nou rebrot del coronavirus, o la reconstrucció d’una economia malmesa, com el 1982 es van justificar amb la por a nous intents de cops d’estat dels Tejeros i Armadas del moment.

Vius i amatents, doncs, que ens hi juguem molt.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *