Article opinió – Ramon Orfila – “Els 10.000 soldats russos o la imaginació al poder”

He llegit aquests dies amb curiositat, al diari ‘Ara’, un article sobre neurociència del professor David Bueno amb un titular que per si mateix ja convida a la reflexió:

“Expliquen per què recordem fets imaginats com si fossin reals”

Escriu el professor Bueno que, “segons han publicat a la revista ‘Science’, el cervell té neurones especialitzades en recuperar els records antics i d’altres que són capaces d’imaginar el futur. L’existència d’aquestes neurones també explica per què a vegades podem confondre les coses que hem imaginat amb records reals”.

Llegit això m’ha dut a pensar que aquest fenomen, consistent en recordar fets imaginats com si fossin reals, és especialment freqüent, si més no, en alguns estaments del món judicial, i de manera molt destacada en un nivell alt de determinats cossos de seguretat, si tenim en compte els relats molt recents que s’han elaborat com a resultat d’investigacions dutes a terme contra persones i col·lectius als que s’ha acusat, de manera un tant alegre, de perpetrar delictes gravíssims, per acabar demostrant-se que les suposades malifetes no eren més que el fruit d’una imaginació portentosa o d’una perillosa fixació per part dels investigadors-instructors que, tot i que al final s’han desfet com una dolça dins un got d’aigua, han causat greus perjudicis als que, acusats sense motiu, han acabat en llibertat després de patir mesos o anys l’anomenada ‘pena del telediari’.

Ja hem comentat més d’una vegada el cas de Tamara Carrasco, la qual, dos anys després de la seva sonada detenció sota l’acusació de terrorisme, va resultar absolta, en una sentència que carrega contra els investigadors per basar tota la causa per un delicte tan greu com el de terrorisme en un missatge de WhatsApp interceptat a les xarxes socials.

Molt semblant pot acabar sent el cas, encara investigat, en l’anomenada ‘Operació Judas’, que va acabar amb la detenció aparatosa de nou membres dels CDR als quals es van requisar productes químics que es van qualificar com a “precursors d’explosius” sense que, més d’un any després, s’hagin pogut aportar proves fermes acusatòries del gravíssim delicte de terrorisme del que se’ls va acusar. Tenim encara ben fresques a la memòria les imatges de dotzenes de policies entrant en tromba, com si fossin imatges de la sèrie ‘Policia de Chicago’, als domicilis dels encara investigats, mostrant imatges de material sense identificar que podria servir de base per fabricar uns explosius que en cap cas van ser utilitzats abans d’aquell moment, i que mai fins ara s’ha pogut provar que es pretenguessin utilitzar per aquest objectiu.

La sentència dictada la darrera setmana absolent el major Trapero i els altres companys de la cúpula d’Interior de la Generalitat i del cos dels Mossos, dins la macro-operació contra el procés, a qui es va acusar, injustament com s’ha pogut demostrar, primer de rebel·lió i després de sedició, amb un relat que novel·lava una pretesa conxorxa entre els caps dels Mossos amb els membres del Govern català acusats i condemnats per sedició, ha resultat tant demolidora a l’hora de desmuntar el relat acusador que ni la mateixa fiscalia s’ha atrevit a recórrer la sentència dins el termini legal, en una clara demostració de la lleugeresa amb la que s’acusava i de la feblesa d’unes investigacions que tan fàcilment s’han desmuntat al judici. En aquest cas, la credibilitat dels caps de la Guardia Civil, López de los Cobos i Baena (més conegut pel malnom de Tácito), han fet trontollar les bases de la sentència del Tribunal Suprem contra el Govern català, que es va basar en bona part en la credibilitat dels dos comandaments esmentats, una credibilitat que en aquesta sentència es nega.

Però de totes les operacions policials-judicials, la que més frega el ridícul es la darrera, la coneguda com ‘Operació Volhov’, en la que es van detenir nou persones amb la sospita de ser l’aparell que ha finançat tot l’entrellat independentista a Catalunya. Unes detencions amb una posada en escena novament digna de les sèries televisives més escandaloses, i que aquesta vegada han comptat amb l’afegit d’una acusació destinada a demostrar les ramificacions internacionals d’un ‘contuberni independentista’ que tindria les arrels ni més ni menys que a Moscou, a la Rússia de Putin, que s’hauria brindat a assumir tot el deute públic de la Generalitat en el cas d’una declaració d’independència, i fins i tot hauria garantir l’enviament d’un exèrcit de 10.000 soldats per defensar-se d’una possible reacció militar espanyola.

Senzillament delirant, més propi d’un manicomi que d’un jutjat, tal i com ho ha definit el professor de Dret Constitucional Pérez Royo. Fa plorera!!

Estaríem davant uns casos en el que els investigadors policials haurien confós les coses que havien imaginat amb la realitat??

Com és possible que, a hores d’ara, des dels governs o les fiscalies, ningú demani responsabilitats a qui correspongui pel fet que, davant cadascuna de les operacions policials-judicials, en les que es despleguen dotzenes i dotzenes d’efectius policials, els mitjans de comunicació siguin alertats de manera prèvia per garantir així la publicació d’unes imatges ferotges més pel·liculeres que efectives???

Com en la cançó de Bob Dylan, “…això, amic meu, tan sols ho sap el vent, escolta la resposta dins del vent…”

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *