Article Opinió – Ramon Orfila – “Els murs de la vergonya”

El 9 de novembre del 1989 va caure el mur de Berlín. En el seu enderrocament, quasi per sorpresa, amb la mateixa sorpresa amb la que es va aixecar el 1961, hi van participar milers de persones de manera gairebé espontània, entre cants d’alegria i una gran expectació des de tots els racons del món. Era el final de la Guerra Freda i el començament d’una nova era que implicaria molts canvis, a Alemanya, a Europa i al món. El mur, el teló d’acer, com l’havia batejat Winston Churchill, simbolitzava la divisió entre el primer i el segon món, entre el món amb una economia capitalista i els països que afirmaven voler construir el socialisme i que, segons els líders del món occidental, significava el fracàs del socialisme soviètic.

La construcció de murs ha estat una constant en la història de la humanitat: murs per defensar ciutats dels possibles atacs de l’enemic, murs també per impedir l’entrada pacífica a una ciutat o un país, murs per impedir la fugida de la gent de la mateixa ciutat, murs per separar, dividir o enfrontar… I la ruptura o conquesta d’aquests murs ha estat objecte de llegendes i mites al llarg de la història de cap a cap del món.

El mur més important en la història, per la seva llargària, és, sens dubte, la Gran Muralla Xina, de la que encara es conserva en bones condicions un 30% de la totalitat i que constitueix un dels atractius turístics de la Xina contemporània. Es va començar a construir al segle V abans de la nostra era per protegir la frontera nord de les invasions de Mongòlia i Manxúria, i té una longitud de més de 21.000 km, entre 6 i 7 metres d’alt i entre 4 i 5 d’ample. Diuen, encara que no sigui cert, que és l’única obra humana que es veu des de la Lluna.

Fa uns 33 segles, la mítica ciutat de Troia, rodejada per una poderosa murada, era un símbol de poder. Quan el príncep troià Paris va raptar Helena, esposa de Menelao, rei d’Esparta, i cunyada d’Agamenón, rei de Micenas, va esclatar una guerra sense treva que va confinar Troia darrere les seves poderoses i inexpugnables murades, fins que, després de deu anys de setge, l’enginy i la inventiva humanes van aconseguir burlar la fortalesa d’aquells murs gegantins, i gràcies a l’engany, van introduir tropes amagades dins un cavall de llenya, i des de dins, van obrir les portes de Troia a les forces enemigues, que la van destruir del tot.

Segons explica l’Antic Testament, la protecció i la complicitat divina va fer possible l’enderroc de les murades colossals de la ciutat de Jericó, quan set sacerdots, després de donar set voltes a la ciutat, comandats per Josué, van fer sonar les trompetes i, entre els crits dels soldats israelites, les murades es van esfondrar.

Emulant l’antic aixecament de murades, en una versió més moderna, se n’han construït altres, i sempre per preservar i consolidar ocupacions militars contra la resistència de la població ocupada. Em vull referir, en concret, al mur construït per l’Estat d’Israel, que es preveu arribi a tenir 800 km de llarg i 7 metres d’alçada, pensat per preservar de les incursions palestines l’Estat Jueu, però també les zones que Israel ocupa de manera il·legal. Un mur contestat pel món sencer, condemnat pels organismes internacionals i justificat sols per alguns dirigents, com és l’actual president dels Estats Units, Donald Trump, potser perquè ell també pretén aixecar un mur a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, amb l’objectiu d’impedir la immigració il·legal.

Un mur que tindrà, quan s’acabi de construir, 1.100 km i uns 7 m d’alçada, dotat de sensors electrònics i dispositius de visió nocturna. Un mur que Trump va arribar a afirmar que seria finançat pel mateix Govern mexicà, a qui amenaça de manera periòdica amb sancions i altres agressions de tipus econòmic-comercial si no impedeix l’allau de immigrants provinents de l’Amèrica Central o del mateix Mèxic cap el veí del nord.

L’ocupació il·legal del Sàhara Occidental per part del Marroc el 1975 es va traduir en una guerra que va enfrontar els sahrauís enrolats en el Front Polisario amb l’exèrcit marroquí que, tot i mantenir una superioritat militar evident, encara que sols fos per l’ús indiscriminat de les forces aèries en els combats, va patir nombroses derrotes, entre altres coses per la superioritat de la moral que impregna la resistència dels fills del desert. Així que, el Marroc, amb l’assessorament de l’exèrcit d’Israel, va idear la construcció d’un mur, d’arena i pedra, dotat de punts de vigilància i sensors electrònics, i rodejat per uns camps de mines que han fet d’aquesta zona la més minada del món, en aquests moments. Són 2.720 km de murs i de camps de mines, per intentar aturar els atacs dels soldats de l’exèrcit sahrauí, sense arribar-ho a aconseguir fins que el 1991 l’ONU va imposar una treva en una guerra en la que els sahrauís portaven la iniciativa, posant en dubte la utilitat del mur que tants milions va costar.

Perquè, no obstant el seu cost milionari, tant el mur de Gaza, a Palestina, com el de Trump a la frontera dels Estats Units amb Mèxic, com el del Sàhara Occidental, són incapaços d’aturar o minvar els problemes que han intentat resoldre, i és que la imaginació i la inventiva dels oprimits, dels maltractats, dels represaliats pels poderosos, sobrepassen en molt la capacitat d’encapsular els problemes aixecant parets gegantines al seu voltant, amb la particularitat que el manteniment dels murs implica, en alguns casos, un esforç tan gran que acaba per ser insostenible.

Perquè està prou clar que ni es poden posar portes al camp, ni es pot impedir la voluntat col·lectiva a l’hora de recuperar la llibertat, per molt que ho intentin.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *