Article Opinió – Ramon Orfila – “Ha esclat de nou la guerra al Sàhara”

Continuen els combats, quan entrem al quart dia des de la ruptura de l’alto el foc, i mils i mils de joves sahrauís comencen a rebre instrucció militar per reforçar l’exèrcit de la República Sahrauí. La imatge de les darreres abraçades entre mares i fills que parteixen cap al front de guerra commou les ànimes dels que estimem aquest poble al que la història ha maltractat.

Podran dormir tranquils aquestes nits els governants espanyols que, podent mantenir una postura més compromesa amb els que van ser ciutadans de la 53a província espanyola, han triat mantenir-se en posicions ambigües que permetien el manteniment de l’statu quo que consagra l’ocupació il·legal del Sàhara???

Culpables per omissió, els governants d’Espanya demostren avui, amb l’ambigüitat de les seves tèbies declaracions, la veracitat de l’acusació que molts analistes fan, en el sentit que Espanya va ser una pèssima potencia colonial, però que encara va ser pitjor el procés de descolonització que, en el cas del Sàhara, ha condemnat aquest poble germà a patir 45 anys d’ocupació militar per part del Marroc, aliat preferent d’Espanya, i a viure de nou una guerra, cruel com ho són totes, a la que els ha abocat la ineficàcia i la complicitat de l’ONU, que, des de l’aprovació del Pla de Pau del 1991, s’ha mostrat incapaç d’implementar la celebració del referèndum promès i pactat.

Trenta anys han passat des de que es va acordar l’alto el foc, i la paciència dels sahrauís s’ha anat esgotant, com s’ha esgotat la seva capacitat de confiar en les Nacions Unides, un organisme que, posat a no fer res, fins i tot s’ha negat a controlar les contínues vulneracions dels drets humans que pateixen els sahrauís que malviuen als territoris ocupats pel Marroc, i que han sofert detencions, tortures i persecucions de tota mena davant mateix dels cascs blaus de les Nacions Unides, que feien veure que miraven cap a l’altra banda.

I tot això entre la desídia i la complicitat d’uns Governs espanyols que han ignorat fins i tot decisions judicials, com la que va dictar el jutge Marlaska, en la que es deixava clarament establerta la responsabilitat històrica i actual d’Espanya, que era la “potència responsable de iure” d’un conflicte que no és més que el producte d’un procés de descolonització inacabat.

Ressonen encara les paraules, que després es van demostrar tan falses, de Felipe González, pronunciades de manera solemne el 1977 en la seva visita als campaments de refugiats de Tinduf:

”Sabemos que vuestra experiencia es la de haber recibido muchas promesas nunca cumplidas. Yo no quiero prometeros algo, sino comprometerme con la historia. Nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final”.

I enmig de tantes traïcions, algú es pot atrevir a demanar més paciència als joves sahrauís que duen 45 anys morint de finor al desert més inhòspit del món???

“No era això, companys, no era això

pel que varen morir tantes flors,

pel que vàrem plorar tants anhels.

Potser cal ser valents altre cop

i dir no, amics meus, no és això”.

“Justitia procurat pacem et injuria bellum”, es pot llegir a l’estàtua de Ramon Llull a l’entrada de Palma des de la mar, idò en aquest cas, la injustícia d’anys i anys contra el poble sahrauí és la que ha conduït a la guerra que es viu aquests dies, i els nostres fillets del desert, els que vam acollir tants estius a les nostres terres i van passar a ser part de la nostra família -els ‘fills dels núvols’ com se’ls anomena-, els que parlen de nosaltres com “els papàs i mamàs, els germans de Menorca o Mallorca o Eivissa o Formentera”, són els que s’encaminen ara cap els camps d’instrucció militar per després anar a una guerra que no volien, però a la que els han abocat els responsables polítics que han defugit traïdorament les seves responsabilitats.

Espero que els remordiments no els deixin descansar, perquè a jo mateix em costa agafar el son, demanant-me si no podia haver fet més per ajudar aquest poble que m’estimo com si fos el meu i que tant m’ha donat en la vida.