Article opinió – Ramon Orfila – “Indults i incoherències”

Acostumats com estem a sobreactuacions de determinats líders polítics, que semblen anunciar-nos la fi del món davant cadascuna de les noves crisis que tant abunden en el darrer temps, les dramàtiques declaracions del senyor Casado, líder del PP, respecte de l’anunci del ministre de Justícia de que s’estan tramitant les peticions d’indult dels presos polítics del procés, podrien fer-nos pensar que som davant el començament d’un enderrossall polític que sols pot culminar amb l’enderroc del sistema polític consagrat amb l’aprovació de la Constitució del 78, o, ben al contrari, fer-nos arribar a la conclusió que la política a nivell de l’Estat va prenent formes cada dia més semblants a les d’un sainete.

Més bé em decanto cap a la segona de les conclusions, i més si tenim en compte que les apocalíptiques declaracions del president del PP contrasten amb la pràctica política que, respecte de la concessió d’indults, han impulsat els governs, tant del PP com del PSOE, des del 78 fins ara.

Una tasca ben fàcil: n’hi ha prou amb consultar una eina periodística com és l’Indultòmetre de Civio, que manté actualitzades les dades provinents dels BOE on apareixen els indults concedits, ordenats per anys i pel tipus de condemnes indultades.

I resulta ben curiós constatar com, segons dades de l’Indultòmetre, sols entre els anys 1996 i 2019, es van concedir 227 indults a condemnats per cassos de prevaricació i malversació, en una paraula, per corrupció. Justament pels delictes que solen embrutar les pràctiques dels polítics que, emprant el seu càrrec, han procurat beneficis il·legítims per a ells o per als seus partits. Idò 227, dels quals Aznar en va concedir 139, Zapatero, 62 i Rajoy, 16.

Amb la particularitat que no es tracta de delictes que es puguin considerar “polítics”, com és el cas dels condemnats per posar les urnes, és a dir, organitzar un referèndum, a Catalunya el 2017.

El repàs del llistat és instructiu, com podrem veure:

Si una actuació delictiva, duta a terme des del Govern de l’Estat, ha resultat més especialment execrable, els darrers anys, és la dels GAL, una organització secreta, al marge de les forces de seguretat de l’Estat, creada, finançada i dirigida des dels aparells de l’Estat, amb l’objectiu d’actuar violentament contra els components d’ETA i els seus simpatitzants, dins el territori espanyol i també a França, i que va acabar segrestant i assassinant una persona equivocada, el ciutadà francès Segundo Marey, al que van confondre amb un dirigent etarra, però que res tenia a veure amb la banda terrorista. Una persona a la que finalment van enterrar en calç viva, en un va intent d’amagar la malifeta.

Els condemnats, Barrionuevo, ex ministre d’Interior, Rafael Vera, ex secretari d’Estat, Julián Sancristóbal, ex director general de Seguretat de l’Estat, i dos comissaris de policia, van ser indultats pel Govern d’Aznar.

Juan Hormaechea, ex president de Cantabria pel PP, ostenta el dubtós record d’haver-se beneficiat de dos indults, sempre per fets relacionats amb la malversació de diners públics, l’un concedit per Felipe González i l’altre per Zapatero.

El moment de més perill per a la democràcia, des de l’aixecament de Franco del 1936 i la Guerra Civil, va ser l’intent de cop d’estat del 23-F, en el que una part de l’exèrcit va sortir al carrer i més de 200 guàrdies civils, comandats pel tinent coronell Antonio Tejero, van segrestar el Congrés dels Diputats.

Encara avui els historiadors no es posen d’acord sobre si van ser dos o tres els intents de cop d’estat ocorreguts el 23-F i quin va ser el paper que va jugar el rei aquell dia, però està prou clar que un dels promotors de l’intent va ser el general Alfonso Armada, antic instructor del rei Juan Carlos, a qui molts identifiquen com a l’elefante blanco, el personatge que movia els fils des del darrere, i alguns mantenen que ho feia amb el beneplàcit del rei. Sembla que a ell es referia Tejero quan anunciava als diputats segrestats a punta de fusell la propera presència d’una autoridad, militar por supuesto que agafaria les regnes de la situació al cap de pocs moments.

Idò, el general Armada, amic del rei, el que tenia previst personar-se a la Zarzuela per aconsellar al rei Borbó i, presumiblement, fer efectiu en les seves mans el comandament dels militars colpistes des del Palau Reial, a qui Sabino Fernández Campo, secretari general de la Casa del Rei, no va facilitar l’entrada al Palau, desmuntant el seu paper amb la famosa frase no está ni se le espera, que va desanimar els militars dubtosos, va ser condemnat després a 30 anys de presó, sense que mai es vagi destriar del tot si actuava per iniciativa pròpia, fruit de la seva ambició personal, o si ho feia empès pel monarca.

Sigui com sigui, quan havia penat 5 anys de presó, Felipe González el va indultar, diuen les males llengües que amb la condició del seu silenci respecte del paper de Juan Carlos en l’avortat cop d’estat. Un militar colpista indultat per un govern del PSOE, enmig del silenci, pactat, del PP.

I si un govern del PSOE indulta Hormaechea o Armada, és un govern del PP qui indulta els condemnats pel cas Filesa, pel finançament il·legal del PSOE.

Una mà fa net l’altra???

En resum, 10.622 indults des del 1996, deixen molt poc espai per a actituds d’esquinçar-se les vestidures, com ara fa Casado, i convé que algú recordi la història sencera dels indults a Espanya, per evitar nous capítols del vodevil de declaracions de condemna de les pràctiques que ells mateixos han mantingut amb anterioritat. No fos que a algú se li encengui la cua de tant jugar amb foc.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *