Article Opinió – Ramon Orfila – “La pandèmia i els refugiats”

El primer cas de coronavirus detectat als camps de refugiats del Líban aixeca les alarmes per allò que pot significar de perill d’un desastre humanitari, atès que afecta una de les comunitats –els refugiats de qualsevol part del món– més desvalgudes i indefenses davant aquest i altres problemes.

He pogut parlar, aquests dies, amb amics dels campaments de refugiats sahrauís a Tinduf. Allà, per sort, i per ara, no s’ha detectat cap cas de contagi del virus que sacseja el món, però el Govern sahrauí ha pres totes les mesures de prevenció, les possibles en una situació com la que es viu en una zona amb 160.000 persones que ja vivien de manera precària abans de la crisi i que ara pateixen els efectes de ploure damunt banyat que implica sofrir una nova crisi estant ja en situació de crisi des de fa mes de 40 anys.

Em demanaven com vivim la pandèmia, amb preocupació pel que ens està succeint, i he de confessar que em va fer vergonya queixar-me dels problemes que comporta l’estar confinat, en una casa amb totes les comoditats, amb una assistència sanitària de primer nivell per molt que hi hagi hagut alguns errades –massa– en la prevenció per part de les autoritats del ‘mando único’ ens duguin a queixar-nos, amb tota la raó, de les errades de previsió i de les incoherències d’algunes mesures.

Com els podria explicar que no arriben un nombre suficient de guants si ells ni saben d’on podran obtenir els que necessiten els seus treballadors sanitaris?

Com els podria explicar els problemes per obtenir mascaretes, si per ells el problema per aconseguir-los es multiplica de manera exponencial?

Com els podria explicar que s’han de rentar les mans moltes vegades, si ni tenen prou aigua per beure?

Com explicar-los que les UCI es troben col·lapsades i que les gestions per comprar respiradors ocupen les autoritats de manera prioritària si allà els hospitals estan mancats d’allò més imprescindible?

I no obstant, em van convidar a ser més exigents amb les administracions públiques a l’hora de reclamar l’atenció sanitària a la que tenim dret, i a fer-ho des del respecte a la situació d’excepció que vivim però sense treva, els drets no es negocien, s’exigeixen, em comentaven.

Però el que ja em va rompre definitivament tots els esquemes és quan em van assegurar que cada dia pensen en nosaltres, que allà el motiu primer de les converses de grans i petits és la gravetat de la pandèmia i com ens pot afectar a nosaltres, als amics, els pares d’acollida dels infants sahrauís que aquest any no podran gaudir de les ‘vacances en pau’ que donen vida i esperança, cada estiu, als milers d’infants del desert que són acollits pels països d’Europa, i també a Menorca. I em van tornar a enviar algun de les dotzenes de vídeos gravats als campaments, que mostren els cartells que els fillets del Sàhara han escrit per donar-nos ànims, per instar-nos a resistir perquè molt aviat ens en sortirem d’aquesta.

La història es repeteix. Els més dèbils tornen ser els qui més reben les conseqüències de les crisis, i aquesta, la del coronavirus, no està resultant gens diferent. I no obstant, ells continuen mostrant la seva solidaritat cap als que vivim aquí. Quina lliçó!!

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *