Article opinió – Ramon Orfila – “Marroc, Sàhara i Europa. La diplomàcia del xantatge” (i4)

Com hem vist als anteriors capítols, la voracitat sense límits del Rei-dictador del Marroc, l’està abocant a una crisi diplomàtica darrera l’altre de tal manera que, en els darrers temps ha deteriorat de manera  sistemàtica les relacions  amb Alemanya, Espanya i Europa en el seu conjunt, Mauritània i  Sudàfrica entre altres, i sempre amb la mateixa justificació, el suport d’aquests estats al dret del poble del Sàhara Occidental a determinar el seu futur, d’acord amb el que disposen les diferents resolucions de les Nacions Unides.

El canceller algerià ha recordat fa uns dies la posició del seu país al respecte afirmant que: “El Sàhara Occidental és una qüestió de descolonització que s’ha de resoldre amb la doctrina de les Nacions Unides i la via és l’autodeterminació, és l’únic camí, que el poble del Sàhara Occidental pugui escollir el seu propi futur.

D’altra banda, després que el President sud-africà i líder del Congres Nacional Africà vagi reiterar “el seu suport inquebrantable al dret inalienable del poble Saharaui a l’autodeterminació, instant la comunitat internacional a accelerar els seus esforços per resoldre el conflicte en el Sàhara Occidental”, des del Marroc no han dubtat ni un segon i han atacat Sudàfrica i els seus governants amb una virulència desproporcionada.

Fins i tot a països com França que fins ara es consideraven aliats incondicionals del Marroc, es comencen a aixecar veus que posen en dubte la conveniència de mantenir aquest suport. L’influent rotatiu francès Le Monde, publicava un editorial amb motiu de la crisi de Ceuta especialment significatiu quan recomanava que “Es el moment de sortir de certa ingenuïtat en la mirada centrada al Marroc”, i continua recomanant, “En nom d’una amistat que ha de continuar sent exigent, ha arribat el moment que els europeus notifiquin al Marroc que la seva imatge en el exterior s’ha vist danyada. I que la defensa dels seus legítims interessos no el poden eximir de tractar al seu poble i als seus veïns amb decència.”  

El Delegat del Front Polisario a Andalusia, Mohamed Zrug, en un article recent feia referència a aquest menyspreu del Rei Mohamed VI a les vides dels propis ciutadans marroquins als que està obligat a defensar i protegir en tost d’enviar-los a la mort o a una situació de gran perill quan escrivia: Porque encarar el océano intentando esquivar la arrolladora miseria que pisa los talones a los millones de jóvenes marroquíes es una cosa. Pero morir por un rey en jaque; en una guerra que no es la suya y de la que no saldrán, ni menos pobres, ni más libres, es una cruz bien distinta.”

La nova bufetada del Parlament Europeu a les polítiques del Marroc arran de la crisi de Ceuta ha de resultar mala d’encaixar per un monarca acostumat a no ser contestat. La resolució aprovada a principis d’aquest mes per una aclaparadora majoria de 397 vots a favor i sols 85 en contra rebutja sense pal·liatius l’ús de menors per exercir pressió a Espanya a la vegada que es reitera en la posició històrica de la UE sobre el Sàhara que remet a les resolucions de les Nacions Unides.

Però es que, el passat dia 13 de juny La Vanguardia informava que la Comissió d’Exteriors del Congrés dels EEUU ha bloquejat la proposta de Trump d’obrir un consolat a Dajla, als territoris il·legalment ocupats pel Marroc, que hauria implicat el reconeixement de la sobirania marroquí sobre aquell territori i ha bloquejat igualment la venda de “drons” d’us militar al Marroc que, amb tota probabilitat s’haurien utilitzat en la guerra que enfronta de nou a l’exercit marroquí amb les forces armades de la República Saharaui. Dos menyspreus evidents a l’estratègia de Mohamed VI que veu com el famós “TWITT” de Trump reconeixent la marroquinitat del Sàhara es va convertint en paper banyat.

De fet, el portaveu del Departament d’Estat de Biden, Ned Price, es cuidava d’aclarir que les actuals polítiques de l’administració nord americana  no tenen res a veure amb les de l’anterior President i que de fet “existeixen diferències importants i molt profundes”.

No obstant tot açò, la “caparrutia” de Mohamed VI el pot dur a intentar noves aventures i noves fuites cap endavant i el Front Polisario i els seus aliats internacionals en son prou conscients i saben que no poden, en absolut, baixar la guàrdia.

En resum, les noves victòries diplomàtiques de la causa Saharaui consoliden l’estratègia del Front Polisario, però el rei-dictador del Marroc sembla estar embogit per les darreres derrotes diplomàtiques que ha sofert i ja ha demostrat que és capaç de fer qualsevol disbarat. Caldrà idò estar-hi atents.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *