Article opinió – Ramon Orfila – “Necessita Espanya un submarí de 1.000 milions?”

El recent anunci, fet des del Ministeri de Defensa, de la decisió d’invertir 1.000 milions d’euros per construir un submarí destinat a l’Armada Espanyola, podria resultar sorprenent en plena pandèmia per la Covid, que exigeix un esforç econòmic en matèria de salut sense precedents, i en plena crisi econòmica causada per la pandèmia, que exigeix igualment unes despeses socials molt més altes si es vol fer front a l’increment de la pobresa que afecta sectors cada dia més amplis de la població.

Si aquesta despesa, la més alta en un sol projecte militar de la història recent, prové d’un Govern que s’autoqualifica com “el més progressista de la història”, vol dir que alguna cosa no va prou bé i que, o bé les prioritats en la despesa pública d’aquest Govern són més pròpies d’un executiu de la dreta, o és que ens trobam en una situació de perill tan greu i tan imminent que les exigències de reforçar els mecanismes de defensa són improrrogables i indiscutibles.

Vull pensar que no es poden revisar fàcilment les inversions previstes pels diferents ministeris a cada nou canvi de Govern, però em resulta més difícil acceptar que una actuació d’aquest tipus i d’aquesta envergadura no pugui ser discutida i replantejada quan ens trobam en una situació d’emergència sanitària i econòmica que ha obligat a destinar de manera extraordinària uns recursos econòmics i humans a la lluita contra el que representa i ha implicat la Covid-19.

Però quan em cauen tots els esquemes i la sorpresa es transforma en indignació, és quan constato que el ‘S 81 Isaac Peral’, que és el nom del submarí, formarà part d’un grup de quatre que es pretén continuar construint de manera immediata.

I després començo a entendre més coses: per quin motiu els partits de la dreta espanyola, que tant crítics es mostren amb totes les polítiques que s’impulsen des de l’executiu, no sols s’abstenen de criticar el Ministeri de Defensa, sinó que fins i tot l’alaben i posen a la ministra Robles com a model.

I és que resultaria difícil per a un Govern més dretà dur a terme unes polítiques de defensa diferenciades de les que impulsa l’actual Govern. Enguany, per exemple, en matèria d’inversions, al marge dels 1000 milions per al submarí que pretén ser la perla de la corona, els pressuposts inclouen una partida que frega els 700 milions d’euros, destinada a adquirir vehicles de combat, un altre submarí S80, un helicòpter i una fragata F110.

El Centre Delas d’Estudis per la Pau, denunciava aquests dies que el pressupost de Defensa per al 2021 puja un 10,3%, i que el Programa Especial d’Armaments aprovat per als propers deu anys preveu unes despeses de 14.000 milions d’euros, sense que el nou Govern de coalició PSOE-Podemos tingui cap previsió de revisar-los a la baixa.

Si tenim en compte que, segons afirma l’esmentat Centre Delàs, no existeix cap previsió d’un conflicte bèl·lic en el que es pogués veure involucrada Espanya o la Unió Europea, per força ens hem de demanar a què responen unes despeses tan desmesurades que impliquen l’adquisició d’un armament la vida útil del qual possiblement finalitzarà abans que s’arribin a emprar, i tan poc apropiades en els moments especials que vivim.

L’actitud contestatària d’un bon nombre d’oficials d’alt nivell, que han produït situacions de conflicte com la que vam viure a partir de la publicació de diferents manifests nostàlgics del franquisme, sense que s’hagin pres les mesures contundents que exigia la gravetat del contingut dels escrits publicats, són una mostra de debilitat manifesta de l’executiu davant un exèrcit que manté ben viva –al seu interior, tot i que segurament format per una minoria dels militars en actiu–, una identificació amb els militars que es van aixecar contra la democràcia el 1936, provocant una guerra civil i quaranta anys d’una ferotge repressió contra els demòcrates.

L’actitud poc exigent del Ministeri quan es descobreix que militars de l’Alt Estat Major s’han vacunat abans d’hora contra la Covid –i que ha acabat conformant-se amb una única dimissió, condecorant immediatament el general dimitit– i la reacció irada de la ministra Robles quan des de diferents forces polítiques es denuncia l’existència de grups neonazis dins l’exèrcit, són mostres d’una realitat inqüestionable: la debilitat del Govern Sánchez davant una part dels comandaments de l’exèrcit que desafia els principis de la democràcia sense cap vergonya, sabent que no els ha de succeir res.

Una veritable assignatura pendent per al “govern més progressista de la història”, que no es pot destorbar massa en afrontar-lo i fer-ho de manera decidida si no es vol que acabi fugint del seu control.