“Nunca es tarde si la dicha llega”

Fonts properes al Partit Socialista conten que, quan els serveis d’intel·ligència espanyols van alertar Pedro Sánchez dels plans del Marroc de provocar una nova crisi a les fronteres de Ceuta, permetent i provocant un nou allau de migrants que arribarien a la ja tristament coneguda platja del Tarajal disposats aquesta vegada a resistir, amb molt més força, els embats de la policia espanyola i negant-se de manera fins i tot violenta a deixar-se traslladar en calent al Marroc, Sánchez va entrar en pànic. La gravetat de la crisi d’Ucraïna no permetia obrir nous fronts a una Europa que patia una debilitat extrema, dividida pel que fa a la política exterior comunitària entre els que havien apostat per mantenir una intensa relació comercial amb Rússia, especialment en matèria d’energia, i els que tot i mantenir-hi un comerç important no tenien dependència en una matèria tan vital com és el subministrament de gas i petroli.

No es podia permetre, Pedro Sánchez, enviar imatges al món de l’exercit espanyol reprimint durament els migrants, especialment joves, com el 2021, i molts d’ells menors,  que aquesta vegada no es podrien tornar a la força atesa la recent sentència d’un tribunal de Ceuta que, el mes de febrer d’enguany, ha fallat que “el Gobierno de España” va actuar al marge de la legalitat, vulnerant els drets dels menors quan no es va analitzar cas per cas per determinar si era preceptiva la repatriació. Amb la qual cosa el retorn o la integració dels milers de migrants s’hauria convertit en una crisi de dimensions difícilment suportables per un govern com el d’Espanya que si d’alguna cosa ha pecat, ha estat per ser poc generós a l’hora de resoldre les peticions d’asil, de les que sols n’ha resolt un 5% de manera positiva, en els darrers anys.

“Ni ha existido incoación de procedimiento, ni petición de informes, ni fase de alegaciones, ni trámite de audiencia, ni fase de prueba, ni siquiera resolución acordando la repatriación de los menores, es decir, no existe traza alguna de expediente de repatriación”, diu la sentència. I el ministre Marlaska ja te la cara llagada de rebre reprimendes de tribunals d’Europa, com per poder-se permetre rebre noves bufetades, sempre a la mateixa galta. Així que es tractava d’impedir una nova crisi al preu que fos.

Sánchez, a més, es trobava immers en una problemàtica especialment conflictiva degut a les pujades del preu del combustible que estaven encarint preus i disparant la inflació fins al límit del que es podia sostenir i el seu govern estava convençut que sols l’autorització d’Europa podria fer possible intervenir els preus, sense contravenir l’esperit i sobre tot les normes del lliure mercat, base de l’Europa Comunitària. Es tractava, per tant, d’aconseguir el reconeixement per part d’Europa de que l’especificitat d’Espanya i la Península Ibèrica podia justificar un intervencionisme que no concordava amb els seus principis.

I Sánchez, que és un governant molt més tàctic, que estratègic, va imaginar que tenia la solució perfecte per matar els dos ocells d’un tir. L’objectiu de acontentar alhora a Mohamed VI i a Europa de la mà de la França de Macron, just quan aquest ostenta la presidència rotativa de la UE, es podia obtenir amb un sol gir de la política internacional, en una qüestió en la que Espanya havia jugat històricament un paper de neutralitat, mentre que tant el rei-dictador del Marroc com Macron mantenien històrics interessos comuns.

I aquesta qüestió te un nom, Sàhara Occidental. Si l’acolliment humanitari, l’any passat,  del dirigent del Polisario, Brahim Gali, va ser el detonant de la crisi migratòria més gran que havia viscut Espanya, en els darrers anys, quan el Marroc va empènyer cap a Ceuta a 8000 joves, era obvi pels analistes de la Moncloa, que una contra mesura com la de reconèixer la marroquinitat del Sàhara, provocaria un efecte beneficiós, i la satisfacció del monarca feudal del Marroc el duria a desactivar qualsevol pressió a la frontera amb les Ciutats Autònomes de Ceuta i Melilla. I de rebot, satisfent Mohamed VI  se satisfaria el seu aliat incondicional, França i el seu primer ministre Macron.

I així es va gestar la traïció, la que els dirigents del PSOE defineixen com un gir de la diplomàcia destinada a acabar amb el patiment des de fa dècades de milers de persones.

Sánchez, un dirigent egòlatra com n’hi ha pocs (egòlatra, del grec “ego”, jo, i “l’atreia”, adoració,” aquell que s’adora a ell mateix”), que intenta sempre actuar com si tingués una majoria absoluta al les Corts Generals, que no li han donat els electors, que va obtenir el investidura amb els vots de molts diputats d’altres partits, i que tenia al seu programa electoral (contracte amb els electors, no ho oblidem) com a compromís  “Promoveremos la solución del conflicto de Sáhara Occidental a través del cumplimiento de las resoluciones de Naciones Unidas, que garantizan el derecho de autodeterminación del pueblo saharaui“, va imaginar que n’hi hauria prou amb remetre al monarca feudal del Marroc una carta, en la que feia explícit el canvi en la política respecte de la antiga colònia espanyola,  que va mantenir en secret fins i tot pels seus socis de govern, i per descomptat sense dir-ne res, ni un fil, als seus socis d’investidura.

Està  acostumat, Sánchez a imposar la seva voluntat als socis que l’han fet president ,que li han permès massa vegades aplicar polítiques en les que no coincidien per por de causar una crisis de govern que pogués acabar en unes eleccions anticipades amb la por a un possible creixement de VOX .

Era el segon gest de Sánchez davant el monarca alauita, per aplacar el seu enuig per haver permès l’hospitalització de Gali. El primer, ja va ser prou sonat, i humiliant pel “Gobierno más progresista de la historia”: la destitució fulminant de la ministra Gonzalez Laya, que s’havia transformat en la bèstia negra del sàtrapa marroquí, sacrificada per agradar un rei que tanmateix és insaciable.

Però, vet aquí, que Mohamed VI, no es va acontentar amb tenir per escrit la manifestació del suport de Sánchez a les seves ambicions territorials, i va decidir fer publica la carta del president espanyol, per sorpresa, i deixant-lo en falderet davant els seus socis de govern, Unidas-Podemos, que es va entémer pels mitjans de comunicació, davant els socis d’una investidura que es varen sentir una vegada més enganats, davant els propis militants socialistes que històricament han mostrat les seves simpaties pel poble Saharaui i les seves reivindicacions, i de manera especial davant la ciutadania dels pobles de l’Estat espanyol que, simpatitzant majoritàriament amb els saharauis i la seva lluita, es van donar compte novament que les promeses electorals es fan per ser incomplertes.

No ha de sorprendre per tant, la soledat amb la que va tenir que encarar el ministre Albares, la seva compareixença a la Comissió d’Exteriors del Congrés, per intentar explicar, sense aconseguir-ho, almenys a la llum dels resultats obtinguts, el gir en la política exterior més poc consensuat de la història recent. Allà, sense més ànim que intentar parlar de una nova era en les relacions amb el Marroc, i d’una estabilitat en les relacions amb el “Gran amic i veí del Sud”, com setmanes abans havia batejat el Marroc, el ministre va haver d’escoltar dels seus socis parlamentaris coses com les que va pronunciar

 Pisarello, de Unidas Podemos, que el va advertir que “la autonomía, que ahora apoya el Gobierno para el Sáhara, supone el reconocimiento implícito de la soberanía marroquí sobre la excolonia española” i va afegir que “”La real politik, si no incluye valores, se reduce al cinismo”. “Sin principios ni prudencia, la razón de Estado se puede convertir en razón de establo“,

O afirmacions com la de Marta Rosique d’Esquerra republicana que li va recordar que “Ustedes están solos. No tienen el respaldo del Congreso de Diputados, ni siquiera de sus socios de Gobierno. Si hiciéramos ahora mismo una votación a mano alzada, no podría ir a Rabat”.

Amb un PNV especialment incisiu que, apart de censurar el gir polític i l’abandonament del consens va acusar el Gobierno de una opacitat que pretenien disfressar de discreció.

Ningú, ningú, des de la dreta mes radical fins l’esquerra independentista, va mostrar cap suport a l’actuació de Pedro Sánchez, i no han acabat aquí les diferències, ara vindran les iniciatives parlamentàries, i cap d’elles, excepte les que puguin presentar els diputats socialistes propugnarà el suport a una acció de govern que passarà a la història com la mes unilateral i poc consensuada de la història de la democràcia a l’Estat Espanyol.

Però està ben clar que com diu el refrany “Qui de Deu fuig debades corre”, i així com els cans oloren la por i grunyen o fins i tot mosseguen amb mes facilitat els que es mostren atemorits davant ells, el rei-dictador del Marroc sap per on flaqueja Sánchez, i sap perfectament que si ha cedit una i una altra vegada, ho seguirà fent davant cada envit que el rei feudal li vulgui fer per satisfer la seva voracitat en la construcció del Gran Marroc que vagi des del Mediterrani fins al Senegal. Potser serà després quan Sánchez es voldrà deixondir i pretendrà obtenir de nou el suport dels que el van fer president als que ara ha depreciat i ignorat, oblidant que, també en política es certa la dita de que “qui tot sol s’ho menja, tot sol s’ofega”.

“NUNCA ES TARDE SI LA DICHA LLEGA”. La frivolitat de la frase de Sánchez a Ceuta, parlant del seu canvi de rumb, retrata aquest personatge.