Article Opinió – Ramon Orfila – “Que l’arbre del Covid19 no ens impedeixi veure el bosc”

Acostumats com estem a veure el mon a través del nostre particular cristall, massa vegades amoïnats per situacions preocupants, com és la incidència a casa nostra del coronavirus, tenim tendència a oblidar altres problemes que afecten milions de persones a tot el món. Uns problemes que, a més, s’han vist agreujats per la pandèmia del coronavirus, que s’ha sumat a una situació ja prou greu per si mateixa, uns problemes que poden provocar, si el món es descuida, una catàstrofe humanitària de conseqüències desastroses.

Coincidint amb el Dia Mundial dels Refugiats, que les Nacions Unides van situar el 20 de juny de cada any, les organitzacions mundials que centren la seva activitat en el suport a la infància o als refugiats, UNICEF i ACNUR, solen aprofitar aquesta data per fer públiques les dades que afecten els col·lectius als que pretenen donar suport, entenent que un dels objectius de les dues organitzacions dependents de l’ONU és el de conscienciar la població sobre la situació precària que pateixen milions de persones.

Així, en el seu informe d’enguany, les xifres aportades per l’agència de suport als refugiats fan escarrufar la pell, per la immensitat del problema i per la tendència constatada a un creixement accelerat que el fa cada dia mes difícil de resoldre.

Un 1% de la població mundial, és a dir uns 80 milions de persones, s’han convertit en desplaçats forçosos, fugint de les guerres o de la violència, persecució o opressió que amenaçaven les seves vides. 79,5 milions de dones, criatures i homes fugint de casa seva per salvar la seva vida. D’ells, mes de 30 milions, son filletes i fillets.

La xifra resulta més demolidora si l’apliquem a la nostra realitat. És com si 880 menorquines i menorquins es veiessin obligats a fugir i a ser acollits en camps de refugiats, perseguits per motius racials, religiosos o simplement per salvar-se dels perills d’una guerra o de la fam. La imatge, traslladada a Menorca, resulta brutal!! O no?

El progressiu augment d’aquestes xifres en els darrers anys encara hi afegeix gravetat, en el sentit que cada dia resulta mes difícil fer-hi front amb les polítiques humanitàries clàssiques que tot just arriben a permetre la supervivència dels afectats.

Sols en el darrer any, el 2019, onze milions de persones s’han afegit a aquesta xifra, i en els darrers 10 anys, aquesta s’ha doblat, passant dels 40 als casi 80 milions actuals.

En canvi, si es té en compte que el gruix del problema es concentra en cinc estats (Síria, Veneçuela, Sudan del Sud, Birmània i Afganistan) que generen més del 60 % del total dels refugiats del món, està prou clar que la solució és eminentment política i que, en bona part, depèn de la capacitat de pressió o de la participació directa d’altres estats en la generació i el manteniment de la inestabilitat d’aquests països.

Com està clar també que són els països més poderosos i rics els que més capacitat de pressió tenen per acabar amb les situacions que provoquen l’allau de fugitius, i en canvi són els que menys pateixen la presència dels refugiats als seus territoris, la qual cosa els permet, amb més impunitat, mirar cap a l’altra banda, fingint ignorar o desconèixer el problema humanitari.

En efecte, són països pobres els que carreguen amb el nombre més gran de refugiats, i fins i tot algun d’ells ha conveniat amb Europa la presència dels refugiats que picaven a les portes de Grècia, Itàlia o Espanya, assumint, a canvi d’ajuts econòmics o d’avantatges polítiques, la tasca d’acollir els mils de persones que intentaven travessar la Mediterrània per arribar a la rica Europa dels seus somnis, com és el cas de Turquia.

Europa, per exemple, sols rep un terç de les peticions d’asil que es plantegen al món, i un percentatge enorme d’aquestes peticions arrossega mesos i mesos els tràmits infinits que solen precedir les més que probables negatives dels governs respectius.

Ara mateix són més de 830.000 les peticions d’asil que s’acumulen, pendents de resolució, a les taules de les autoritats d’immigració d’Europa, sent els estats més demandats per acollir Alemanya, França i Espanya.

I pel que fa a Espanya, el canvi de govern, i el caràcter suposadament d’esquerres de la coalició governant, no ha fet que destaquem en la voluntat acollidora, per molt que algunes actuacions amb una espectacular ressò mediàtic, com la del vaixell Aquarius, poguessin fer pensar el contrari. De tal manera que, si a Europa la mitjana de resolucions positives a les peticions d’asil del 2019 freguen el 30%, Espanya se situa, amb un trist 5%, a la cua de l’acolliment, paradoxalment un 20% per davall dels concedits l’any anterior, el 2018.

Amb una particularitat, i és que, entre els efectes de la pandèmia, s’hi troba el fet que la ciutadania té por dels casos importats i sent pànic per la situació econòmica creada per les mesures restrictives que han afectat l’activitat productiva, la qual cosa és aprofitada per les autoritats per alentir encara més els processos administratius de les peticions d’asil pendents, que sumen més de 120.000 en aquests moments.

Una situació preocupant, amb una paràlisi que sols es pot desencallar amb la pressió del carrer, amb aquella reivindicació del VOLEM ACOLLIR que va obligar els governs a reaccionar i que ara sembla dormir davant la preocupació lligada a la Covid-19, que sembla presidir totes les preocupacions de les administracions públiques i de la mateixa ciutadania.