“Sàhara, la traïció que no cessa”

Fa un parell de setmanes alertàvem de les sospitoses manifestacions del Ministre Albares sobre la necessitat de trobar una sortida al conflicte del Sàhara, i el seu compromís a participar-hi de manera activa. Albares ha complert la seva promesa i, conseqüent amb el mandat amb el que Pedro Sánchez el va nomenar ministre, ( recuperar les bones relacions amb el Marroc “el gran amic i veí del Sud” ) ha anunciat la voluntat del Gobierno més progressista de la historia, de vendre novament, els drets del poble del Sàhara que, no ho oblidem, van ser considerats espanyols de la 53ª província,  un poble que lluita des del l975 per poder exercir el seu inalienable dret a autodeterminar-se , i ha optat per prendre partit en favor de la voracitat imperial de  Mohamed VI.

No ha tingut en compte, el govern de Sánchez, el contingut de les resolucions de la ONU sobre l’exercici del dret d’autodeterminació de les colònies, des de que el 1960 va cridar a la independència de les mateixes a través de una consulta a la població que, al cap i la fi, es l’única que te el dret a decidir com volen construir el seu futur.

No ha tingut en compte tampoc el dictamen del Tribunal de la Haya que va establir de manera clara i rotunda que “no existia cap vincle de sobirania del Marroc respecte del territori i la població del Sàhara”.

Com no ha tingut en compte l’incompliment flagrant de la promesa de Juan Carlos, el princep Borbó, que el 1975 pregonava en el Aayun, davant les tropes espanyoles allà acantonades que “España respetarà sus compromisos…deseamos proteger los legítimos derechos de la población saharaui, ya que nuestra misión en el mundo y nuestra historia lo exigen”. Mentre a Madrid, els ministres del darrer govern de Franco, s’apressuraven a signar els anomenats “Acords tripartits”, pels que Espanya entregava de manera miserable, al Marroc i a Mauritània,  el mateix territori i la mateixa població que el príncep Borbó, es comprometia a defensar.

No ha tingut en compte, Pedro Sánchez, que continua vigent la Resolució 690 del Consell de Seguretat, del 1991,  que acordava organitzar la celebració d’un referèndum de lliure determinació del poble saharaui, i enviar a la zona un contingent de “cascs blaus”, amb la denominació de “Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental”. Un referèndum que mai es va celebrar per la intransigent postura del Marroc que, a partir de la publicació del cens electoral que definia el llistat de saharauis amb dret a vot, va reconèixer que perdria de manera estrepitosa la consulta.

No ha tingut en compte Pedro Sánchez, les paraules del seu antecessor i correligionari Felipe González, quan el 1978 va visitar els campaments de refugiats saharauis de Tinduf; “Sabemos que vuestra experiencia es la de haber recibido muchas promesas nunca cumplidas: yo quiero, por consiguiente, no prometeros algo sino comprometerme con la Historia: nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final”. Per després, just va arribar al poder, traïcionar de nou al poble al que havia enganat. O si que ho ha tingut en compte, i simplement ha optat per passar a la història al costat dels que han triat medrar enlloc de complir les seves promeses.

No ha tingut en compte, Pedro Sánchez, que tot el que han manifestat ell i el seu govern davant la agressió russa a Ucraïna, respecte de la il·legalitat d’una guerra d’invasió,  i de la necessitat de garantir el respecte dels drets humans, és també aplicable al Sàhara. Sols és que, en el cas d’Ucraïna,  Sánchez s’ha posat al costat dels agredits i en el cas del Sàhara s’ha posicionat al costat dels agressors.

No ha tingut en compte Sánchez, que per molt que ell es comprometi en favor de la marroquinitat del Sàhara, cosa que sols ha fet Trump, fins aquest moment, sols el poble del Sàhara és competent a l’hora de decidir el seu futur, i que ningú el pot suplantar, ni el rei del Marroc, ni molt menys ell mateix.

No ha tingut en compte Sánchez la situació en la que vol deixar als 160.000 refugiats saharauis que moren de finor a l’exili de Tinduf, una de les zones més inhòspites del planeta, als que ell pretén furtar qualsevol esperança. Com no ha tingut en compte  que la seva  traïció sols farà esperonejar mes encara la voluntat dels saharauis de resistir davant la invasió de la seva terra, i que damunt la seva consciència s’hi amuntegueran els morts per una guerra que ell haurà encès més encara. Podrà dormir tranquil ? Com tampoc ha considerat la inestabilitat que es genera a la zona del Sahel tancant les  sortides  pels milers de saharuis que mai acceptaran rendir.se davant el rei-dictador, al que avui Sánchez rendeix pleitesia.

No ha tingut en compte, Sánchez, que també ha decebut amb el seu alineament amb les tesis del Marroc, els milers de ciutadans que a l’Estat Espanyol, han acollit milers de  fillets del desert i que avui igualment es senten traïts. I aquests voten, per molt que el President fingeixi ignorar-ho. I finalment,  no ha tingut en compte que qui cedeix a un xantatge, com avui fa ell davant el monarca-dictador del Marroc, està obrint les portes a tornar ser víctima d’un nou xantatge. I que, Mohamed VI no es conformarà amb el Sàhara i si li surt be la jugada d’aquí a poc temps tornarà reclamar Ceuta i Melilla, o les Illes Canàries, perquè ell amb la seva debilitat ha enfortit el dictador marroquí.

Per sort, el futur del Sàhara no depèn de Pedro Sánchez, per molt que avui la seva traïció pugui debilitar la lluita, almenys la diplomàtica, per la seva llibertat i un dia, quan el Sàhara sigui lliure des d’aquell poble es demanaran responsabilitats a un governant que no va saber estar a l’alçada de les circumstàncies, com esper que també siguem capaços de fer-ho des d’aquí, des dels pobles del Estat Espanyol, des d’avui mateix.