“Sàhara, un problema en ebullició permanent”

Quan el novembre del 2020 l'exercit del Marroc va ocupar El Guerguerat, la franja que separa els territoris del Sàhara Occidental, que ocupen il·legalment des del 1975, de la frontera amb Mauritània, s’estava iniciant una nova fase en la situació de l'antiga colònia espanyola que anava molt mes enllà del fet d'ocupar un territori que la ONU havia adjudicat al Front Polisario, en la delimitació de la línia de l'alto el foc del 1991. Va significar, d'una banda, el retorn a la guerra, acabant amb els anys de treva acceptada per les dues parts en el conflicte, i acordada feia 29 anys, i de l'altra banda va implicar un rellançament dels moviments diplomàtics promoguts tant des del Marroc com per part de la RASD i els seus aliats.

El fet és que les posicions d'un i altre s'han fet cada vegada més intransigents, com més es feia evident que ni el Marroc estava disposat a iniciar un procediment que pogués acabar implicant la independència del Sàhara Occidental, tot i que tenia clar que l'ocupació d'aquell territori vulnerava el dret internacional i les diverses resolucions de la ONU sobre la qüestió. Ni el Front Polisario estava disposat a renunciar al dret d'autodeterminació del seu poble, consagrat per les Nacions Unides.

Idò el Marroc, que els mesos anteriors a l'estiu havia creat situacions de tensió amb diferents governs, orientades a pressionar per aconseguir un suport diplomàtic a la seva proposta d’autonomia pel Sàhara, una estratègia que es va intensificar després que el President Nord-americà, Donald Trump, va fer públic un reconeixement via “Twitter” de la marroquinitat de l'antiga colònia espanyola, no sols ha continuat aplicant l'estratègia de la pressió cap a diferents països del món, sinó que, per boca del propi monarca, Mohamed VI, ha deixat clar que la política exterior i les relacions comercials i polítiques amb qualsevol país del món, es veuran marcades per l’actitud que aquells països mantenguin respecte del conflicte del Sàhara.

Analitzen molts observadors internacionals que el monarca feudal del Marroc lliga el seu propi futur amb la resolució, en un sentit o un altre, d'aquesta qüestió, conscient com és que un fracàs en la resolució del problema del Sàhara debilitaria tant el seu poder que, de fet, podria obrir les portes a un cop d'estat, per part d'un exercit cada dia mes embafat de veure compromès també el seu prestigi en una guerra que no veuen guanyable, i cansats d'estar custodiant un mur fortificat sotmès dia a dia a uns atacs demolidors per part de l'exercit del Front Polisario, patint les inclemències del temps, amb limitacions de l'accés a l’aigua tant vital en aquell territori, mentre el rei feudal viu la major part del temps a París, acompanyat dels amants de torn, fent una ostentació immoral dels luxes dels que es rodeja, mentre el seu poble pateix una situació econòmica cada cop mes precària, fins el punt que dia a dia es produeixen intents de fugir cap a les costes d'una Europa que ha pactat amb el rei-dictador que sigui el govern marroquí l'encarregat de reprimir els intents d'accedir amb pasteres a les costes d’Andalusia i Canàries o les pròpies Illes Balears.

Hi ha que dir que, noticies com la generada per les imatges de Mohamed VI tabalejant-se pels carrers de Paris, en el que s'ha considerat un estat d'embriaguesa evident, no contribueixen en absolut a tranquil·litzar els sectors més crítics cap a la deriva immoral i gens ètica del monarca.

I fins i tot les noticies d'una suposada malaltia greu del rei amb la conseqüència d'uns moviments al Palau Reial de les diverses faccions enfrontades que es preparen per a un recanvi al tro del país, aporten tranquil·litat a la situació política ni ajuden a apagar el clima de deteriorament social que pot esclatar en qualsevol moment, i de manera especialment perillosa per la continuïtat del Règim, si s'aprofiten els moments de buit de poder que s'intueixen.     

El fet es que les actituds cada dia mes intransigents del  rei en tost de procurar-li  nous aliats, fa enfora a països que no accepten que sigui Mohamed VI qui dicti la seva política exterior. Es el que ha succeït fa pocs dies amb motiu de la cimera entre el Japó i diferents països africans organitzada a Tunísia. La noticia de la rebuda amb honors de cap d'Estat, del president de la RASD, Brahim Gali, ha provocat primer una agre protesta del govern del Marroc, i després fins i tot una retirada d’ambaixadors, obviant que la República Saharaui te tot el dret d'assistir a la cimera com a membre que és de ple dret de la OUA, de la que es  fundador.

O l'amenaça d'una nova crisi entre el Marroc i la Unió Europea per les declaracions de l'inefable responsable de relacions exteriors d'Europa, Josep Borrell, quan aquest en un intent fracassat d'ajudar el seu amic i ministre d'exteriors espanyol, Albares, es va despistar i va arribar a afirmar que el que el Govern espanyol i la UE pretenien era donar suport a les Nacions Unides en la seva recerca d'una solució al conflicte del Sàhara, i que aquesta passava per un referèndum, ocasionant una espècie de cobriment de cor a sa majestat, Mohamed VI, que ha obligant a ajornar una trobada del ministre d'exteriors del Marroc amb Borrell.     

I Espanya?? El Govern Sánchez,  continua en plena deriva, no es sap ben be cap a on. De tal manera que mentre Europa sencera està aterroritzada devant la perspectiva, cada dia més real, d'un tall del subministrament de gas des de Rússia, amb la catàstrofe econòmica que podria implicar, Espanya continua amb el gir en política exterior cap al Marroc i Algèria, apostant sense cap vergonya per la marroquinitat del Sàhara, la qual cosa irrita Algèria, impedint així treure profit a la proximitat geogràfica amb un dels més grans productors de gas com es Algèria, amb una demostració de miopia política sense precedents.

La sorpresa de les declaracions de Pedro Sánchez, mentre compareixia junt al Canceller alemany, afirmant que està molt il·lusionat amb visitar Algèria, ha desconcertat més encara els analistes polítics i ha obligat al President Algerià a recordar al President espanyol que estarà encantat de rebre'l a Alger sempre que, abans, el Govern Espanyol es mostri disposat a assumir les seves responsabilitats com ex potencia colonial sobre el Sàhara, tornant al respecte de la legalitat internacional.

I sorprèn cada dia més la manca de visió estratègica  de l’executiu de Pedro Sánchez en aquesta qüestió si tenim en compte que darrerament s’han produït moviments polítics importants des de altres països d’Europa com son Itàlia i França cercant promoure unes relacions amb el país nord-africà que els pot assegurar un subministrament alternatiu al gas provinent de Rússia. Fins i tot Macron, aliat incondicional del Marroc en la qüestió Saharaui, que va tenir un contenciós amb Algèria , fa just un any, quan va acusar el govern d’aquell país de promoure l’odi en les relacions entre els dos països, s’ha afanyat a canviar el tenor de les relacions franco-algerianes, fent ufana de la seva voluntat de reforçar els llaços d’amistat, la qual cosa es pot traduir en una voluntat d’incrementar les relacions comercials, i “fer negoci”, amb el gas com a protagonista.

I com es evident, a cap dels dirigents d’aquests països se li ha passat pel cap pronunciar-se en favor de la marroquinitat del Sàhara, sabent com saben que aquesta es una qüestió més que sensible vital pel règim algerià.

Mentre, l’enviat especial del Secretari General de les Nacions Unides pel Sàhara Occidental, De Mistura, torna iniciar aquests dies una nova gira per la zona, després que es va suspendre l’anterior degut a la intransigència i arrogància del rei-dictador del Marroc que va negar l’autorització a l’enviat especial per visitar els territoris ocupats. Aquesta vegada la gira ha començat precisament pels campaments de refugiats, en els que tant els representants de la societat civil com les autoritats han mostrat una voluntat inequívoca de col·laborar amb la ONU, al mateix temps que mantenien de manera clara la reivindicació d’una consulta o referèndum en el que els saharauis puguin decidir lliurement el seu futur.

Una altra novetat, que pot semblar una anècdota, però que no ho és, es el fet que De Mistura no s’ha desplaçat, almenys fins ara, amb un avió de les forces aèries espanyoles, utilitzant en el seu lloc un avió algerià.

Una gira important si tenim en compte que la tensió generada a causa del conflicte Saharaui es trasllada cada dia amb més força a les relacions entre el Marroc i Algèria, on l’amenaça d’una escalada militar planeja des de fa un parell d’anys, i també en les relacions entre els dos països nord-africans i altres estats, especialment d’Europa.

Caldrà estar atent a l’informe que presentarà De Mistura al Consell de Seguretat a mitjan Octubre.