Article opinió – Ramon Orfila – “Sense fets no hi ha prova i sense prova no hi ha delicte”

Amb aquestes paraules resumeix Joan Queralt, catedràtic de Dret de la Universitat de Barcelona, la sentència absolutòria del major Trapero i la resta d’acusats del que molts han qualificat com a judici contra tot el cos del Mossos, dins de la causa general contra el procés a Catalunya:

“En efecte. Si els fets en què es basa l’acusació no existeixen perquè no resulten acreditats amb proves legítimes, no cal discutir sobre si toca aplicar o no tal o qual precepte”.

I és aquesta diferència tan notable respecte de la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés, que va condemnar amb duresa inaudita el Govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament i els Jordis, la que resulta rompedora. Les proves són la clau, i les úniques proves documentades, aportades per la defensa en el judici, demostren la voluntat inequívoca de Trapero i de la cúpula de la policia catalana d’obeir les ordres judicials. Mentre que cap suport documental provaria l’existència d’una conxorxa entre Mossos i Govern per facilitar les votacions el dia 1 d’octubre del 2017, com pretenia la fiscalia mitjançant una acusació basada en el testimoni dels caps de la Guardia Civil que van jugar un paper definitiu en el judici del Suprem, Pérez de los Cobos o Baena, que no aporten cap document provatori i que arriben a admetre en el judici que es basen en sensacions més que en proves documentades. “Cantin papers i mentin barbes”, ve a dir la sentència.

En paraules d’Elisa Beni, articulista especialitzada en temes jurídics: “Viene a decir simple y llanamente: se acusa de sedición o desobediencia y para que se den estos delitos deberíamos encontrar estos comportamientos concretos… que no se dan”.

I són molts els juristes que opinen que és una sentencia difícilment revocable pel fet que queden perfectament clars i definits els fets que es van jutjar i que figuren en els 20 folis de fets provats de la sentència.

I un altre element que destaca el professor Queralt del contingut de la sentència:

“A diferència del Tribunal Suprem, el dret de manifestació no queda limitat pel Codi Penal, sinó que el Codi Penal s’ha d’interpretar de forma flexible per tal d’afavorir les manifestacions pacífiques, al marge de requisits burocràtics”.

No ens pot sorprendre, per tant, el malestar que s’ha instal·lat entre els magistrats del Tribunal Suprem, que han vist com es posava en dubte la seva sentència, sabent com saben que al final del recorregut, en arribar als Tribunals d’Europa, aquesta s’utilitzarà en contra seva, tant pel que fa als 20 folis de fets provats com als 70 de fonaments de dret.

Una nova bufetada a les galtes del més alt tribunal, que els deu haver posat furiosos, i amb raó. S’hi juguen un prestigi cada dia més erosionat.

Martín Pallín resumeix a la perfecció la situació quan afirma que “al Tribunal Suprem hi ha jutges activistes”.

Mentre, continua oberta l’investigació judicial del cas Kitchen, sobre l’operació de les clavegueres de l’Estat per protegir el PP, davant el perill que Bárcenas fes públics els documents suposadament incriminatoris en el seu poder, que posarien a la picota ex ministres del Govern Rajoy, com són Fernández Díaz o Maria Dolores de Cospedal, amb una novetat ben recent: la sentència condemnatòria que obligarà a entrar a la presó a la dona de Bárcenas, si tenim en compte les amenaces que aquest ha prodigat en el sentit que aquesta seria la seva retxa vermella, en el sentit que si ella entrava a la presó, ell començaria a parlar i a aportar documents incriminatoris de la cúpula del Partit Popular en el finançament il·legal del partit del que Bárcenas en va ser el tresorer.

Aquesta sentència i la detenció de l’esposa del comissari Villarejo poden representar un salt qualitatiu en tot allò que es refereix a les clavegueres de l’Estat, i a propòsit d’això, Amnistia Internacional ha demanat, de manera pública, al Govern de l’Estat si aquest té en el seu poder el programa Pegasus i si l’està emprant per espiar ciutadans i partits, sense cap control judicial.

Com diria l’enyorat Forges: ¡¡País!!