Article opinió – Ramon Orfila – “Tangentòpolis a Múrcia i enderrosall a Espanya”

Els catastròfics resultats obtinguts a les darreres eleccions catalanes poden explicar, que no justificar, el cúmul de despropòsits que han caracteritzat els darrers moviments tàctics d’un partit com Ciudadanos, que sembla haver entrat, imparable, en una espècie de caiguda lliure que el pot abocar fins i tot a la seva desaparició.

Passar de ser el primer partit, en vots i escons, el desembre del 2017, fins a l’actual setena posició en nombre de diputats al Parlament de Catalunya, en només tres anys, deixant pel camí 30 dels seus 36 escons, resulta realment una catàstrofe des del punt de vista polític, es miri com es miri, i a qualsevol partit democràtic hauria significat la caiguda de la cúpula dirigent, ja sigui per dimissió autocrítica o per destitució fulminant des dels òrgans dirigents. Però no és el cas d’aquest partit que, per preservar el lideratge del seu cap visible, Inés Arrimadas, es va acontentar amb una dimissió-destitució del cap de campanya per no fer assumir les seves responsabilitats a la màxima dirigent, que, açò si, es va dedicar de llavors ençà a elaborar noves tàctiques que l’han dut a la situació de desfeta que viu aquests dies.

Resulta penosa, fins i tot per als seus partidaris més convençuts, la imatge de l’espectacle que Carrizosa i la mitja dotzena de diputats que composen la seva minsa representació parlamentària van intentar fer a la sessió constitutiva del Parlament, amb una posada en escena més pròpia d’un ‘sainete’ que del drama que volien escenificar amb l’abandonament de la sessió per protestar no sé ben bé per quin motiu. Una teatralització a la que ens havia acostumat durant la legislatura anterior, i que resultava efectiva en veure 36 diputats sortint en tromba de l’hemicicle, però que ara resultava tan irrellevant que ni va merèixer els titulars de la premsa que li resulta més afí.

En un intent de recuperar el protagonisme polític, Arrimadas es va intentar atracar a un PSOE desgastat als ulls dels seus votants més dretans, que en té molts, i especialment desgastat als ulls d’alguns dels seus barons més conservadors, que també en té molts, per la seva dependència dels partits que van propiciar la moció de censura a Rajoy i la investidura de Pedro Sánchez.

El president sap que la paciència de partits com ara ERC o Bildu, o fins i tot el PNB, té uns límits, cosa que li han recordat de manera reiterada des de la tribuna del Congrés dels Diputats tant els nacionalistes catalans com els d’Euskadi, i és conscient que el problema d’Espanya amb Catalunya exigeix reformes de calat i un diàleg sense línies vermelles, i no simples gestos de maquillatge. I ha jugat a deixar-se estimar per Ciudadanos, pactant un experiment que, si resultava, podia ser precursor de molts altres i culminar amb un canvi d’aliances a nivell de l’Estat que li podria permetre prescindir del seu incòmode soci de coalició, Unidas Podemos, que cada setmana posava de relleu les diferències notables que els separen, tant ideològiques com en les formes del dia a dia de la gestió política, i a la vegada reduir la seva dependència dels nacionalistes i independentistes, els vots dels quals deixarien de ser imprescindibles, acontentant així els seus barons més dretans i nacionalistes espanyols.

I els caps pensants del PSOE i C’s van dissenyar una estratègia: farien una prova, a la perifèria, on no s’hi jugaven tant, i així van promoure al Parlament de Múrcia una moció de censura per la que, els diputats de Ciudadanos passarien de ser socis de govern amb el PP a ser-ho amb el PSOE, açò si, obtenint la presidència de la Comunitat, i donant a canvi l’alcaldia de la capital murciana als socialistes.

Però no van comptar amb la capacitat de reacció del PP, que, després d’acusar els diputats de Ciudadanos de traïció i d’haver-se deixat comprar pels socialistes, van fer el mateix, aplicant l’argument de que, qui es deixa comprar per un, també es pot deixar comprar per un altre, de tal manera que tres dels diputats taronges van anunciar per sorpresa la seva voluntat de votar en contra de la moció de censura que ells mateixos havien signat dos dies abans. Digne dels pitjors moments dels anys del Tangentòpolis de la Itàlia corrupta dels anys 90.

El contraatac va venir per part d’Ayuso, la qual, en convocar eleccions anticipades a Madrid, anul·lava qualsevol moviment semblant al de Múrcia, deixant el PSOE i Ciudadanos en una mala situació mentre el PP plantejava una veritable OPA hostil a Ciudadanos brindant als dirigents i càrrecs públics del partit d’Arrimadas la possibilitat d’entregar-se amb armes i bagatge al partit de Casado, convertit en la casa comú dels lliberals de dretes. I el fet que, com en un vaixell que s’enfonsa, les rates prest comencen a abandonar-lo, campi qui pugui.

El PSOE, agafat amb el pas canviat, no és a temps de canviar de candidat, quan dins el partit de Sánchez saben que Ángel Gabilondo s’ha desgastat de tal manera que ells mateixos tenien previst canviar-lo en pocs mesos.

I Podemos, amb unes enquestes desfavorables que anunciaven que podia quedar fora del joc parlamentari en no superar el llistó del 5%, s’ha vist obligat a emprar el nom del seu màxim dirigent, Pablo Iglesias, per intentar aglutinar el vot que van perdre a les darreres eleccions a Madrid en favor del partit d’Errejón o de l’abstenció, anunciant per sorpresa la dimissió d’Iglesias com a vicepresident del ‘Gobierno de España’ per encapçalar una llista a l’esquerra del PSOE, si és que arriben a convèncer Más Madrid de la bondat d’aquesta aventura.

Així, l’enderrosall començat a Catalunya i continuat a Múrcia ha acabant afectant Madrid, i si no l’aixequen prest, pot acabar afectant tot l’Estat, que la desfeta no ha acabat, encara.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *