Article Opinió – Ramon Orfila – “Una cosa és prometre i una altra és donar blat”

Després d’un escrutini d’infart que ha durat prop de quatre dies, el candidat demòcrata a les eleccions presidencials dels Estats Units, Joe Biden, s’ha proclamat vencedor en la cursa electoral més intensa dels darrers 70 anys.

De manera immediata, s’han començat a disparar les especulacions respecte de quins han de ser els primers moviments polítics del nou president, destinats a marcar diferències amb l’era Trump. Com és obvi, en primer lloc en política econòmica, però també de manera molt especial pel que fa a la política exterior i a la lluita contra la pandèmia de la Covid-19, segurament pel fet que són les qüestions que més han marcat la campanya electoral i perquè son les afectaran les decisions de Trump que més controvèrsia han causat a nivell mundial, tant pel seu simbolisme com perquè han representat la ruptura dels grans consensos internacionals.

De manera immediata, els analistes polítics han començat a constatar que ni seran canvis immediats ni radicals, i és que les decisions polítiques de calat, quan s’han pres i s’han consolidat, solen ser de molt difícil retorn, molt difícilment reversibles almenys en un termini curt.

Trump ha impulsat polítiques aïllacionistes, que han dut els Estats Units a enfrontar-se a les decisions i les pràctiques d’organismes internacionals, fins al punt d’acabar sortint d’aquells amb els que no coincidia i de manera especial als que ha tendit a culpar dels mals i problemes que afecten el seu país.

Començant per l’Organització Mundial de la Salut, a la que ha acusat de mantenir una reacció tèbia davant la Xina, en matèria de la lluita contra la pandèmia de la Covid-19, en coherència amb la seva política de culpar el gegant asiàtic d’exportar el virus, amb motius inconfessables. Trump té el dubtós honor d’haver romput l’ens que intenta coordinar les polítiques de salut a nivell mundial, precisament en el moment en què més falta fa comptar amb un organisme capaç de marcar les línies d’una lluita contra el més gran perill per a la salut mundial de les darreres dècades.

Igualment traumàtica ha resultat la sortida de la UNESCO i del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, amb la justificació de que aquests organismes mantenen una actitud “desproporcionadament crítica” amb les polítiques de l’estat d’Israel respecte dels palestins.

I el mateix ha succeït amb l’abandonament dels acords de París contra el canvi climàtic, als quals no va dubtar en qualificar de “debilitants, desavantatjosos i injustos”, negant-se a respectar els acords de finançament de les polítiques mediambientals per reduir les emissions de CO2 i, el que és pitjor, impulsant mesures econòmiques afavoridores de l’extracció i el consum de carbó, des d’una actitud proteccionista al sector miner americà, i de negació del problema climàtic.

Modificar l’orientació política respecte d’aquestes qüestions esmentades, entre moltes altres, no sols implicarà modificacions pressupostàries importants, sinó reorientacions de les polítiques econòmiques que han implicat la seva posada en pràctica, canvis pels que Biden dubtosament comptarà amb els suports parlamentaris suficients, i que a més originaran una resistència numantina per part dels afectats, que poden malmetre els esforços per fer efectiu un canvi real.

En resum, que una cosa són les promeses electorals i les expectatives aixecades pel canvi de president, i l’altra és el “donar blat” que implica posar-les en pràctica.

A pesar de tot això, i sabent que les noves polítiques es destorbaran i no poc a fer-se visibles, i que tampoc ens hem d’imaginar que Biden representi la voluntat d’una modificació radical en les polítiques nord-americanes, benvingut sigui el canvi, que, segur, ha d’implicar la substitució al front de la Casa Blanca d’un personatge com Trump, imprevisible, egocentrista i provocador com ningú ha gosat ser fins ara.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *