Article Opnió – J.C. Villalonga – “L’ecologisme lingüístic”

No fa tant que ser ecologista tenia connotacions socials un tant pejoratives. Qui tenia cura pel medi que l’envoltava podia ser ridiculitzat i ser titllat de hippy o de voler endarrerir-se en el temps de la prehistòria mentre observava pardalets. Ja coneixem la cantarella del pseudoargument que contraposava els que cercaven el «progrés» amb els que volien anar a viure a una cova. Per sort, aquesta visió social ha canviat, la sensibilitat ecologista sembla formar part —encara que el fracàs sigui, de moment, la tònica general— de les agendes polítiques dels governs, hi ha una gran acceptació conseqüent en l’existència del canvi climàtic i les seves repercussions —encara que de negacionistes n’hi haurà sempre—, i moviments com l’encarnat per Greta Thunberg mouen veritables masses. Sense idealitzar el moviment —el canvi de mentalitat en el capitalisme també ve donat per realitats més pragmàtiques i de conveniència econòmica— i essent conscients que encara hi ha molta feina per fer, la tendència evolutiva de l’ecologisme ha anat cap aquí. Sabem que el manteniment de la salut del planeta i de la biodiversitat són importants per al manteniment de la humanitat i prenem consciència que té un valor en si mateix que s’ha de cuidar. Esperem seguir així.

Entendre la diversitat lingüística al món com una riquesa que cal preservar és també un plantejament ecològic. Si voleu, d’ecologisme cultural. De fet, és un plantejament que apareix en declaracions i fins i tot en reglamentacions internacionals de drets humans. La Declaració Universal dels Drets Lingüístics (amb la UNESCO darrere), la Carta Internacional dels Drets Humans (signada per l’ONU i amb un reconeixement explícit als drets lingüístics) i tota una caterva de declaracions europees que parlen de la importància del reconeixement de les llengües tenen aquest transfons d’ecologisme cultural, la necessitat d’empara de la diversitat com una riquesa, etc.

Tanmateix, veim com els mateixos estats que suposadament donen suport i signen aquestes declaracions no duen a terme cap d’aquests plantejaments, sinó tot al contrari. I és que, en realitat, admetem-ho, és molt mal de reconèixer que un poder com el d’un estat admeti, en qüestions lingüístiques, que jurídicament i en relació a l’estatus hi ha una llengua que està per sobre de les altres. Però és el més general que passa a bona part d’estats del món. El cas espanyol no n’és una excepció.

En l’àmbit dels estudis lingüístics, es calcula que al món es parlen entre 5.000 i 8.000 llengües —hem d’entendre que si el ventall aproximatiu és tan ampli és perquè la frontera entre el que és una llengua, una varietat o una família de llengües no sempre és clara, i perquè moltes estan en contacte estret amb altres de dominants que les van engolint—, de les quals es considera que més o menys la meitat està previst que fàcilment desapareguin en qüestió d’un parell de generacions, com assenyalen col·lectius com GELA (el Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades). Aquesta sensibilitat ecolingüística, per tant, no es veu per enlloc.

I és que sota l’anomenat marc ideològic de les «llengües comunes» o «llengües de comunicació» (com si fossin completament neutres) s’hi amaga un reconeixement implícit d’una superioritat moral i legal de les llengües majoritàries i, per tant, majoritzades. El paral·lelisme amb l’argumentació del «progrés» contraposat als «ecologistes», com esmentava al principi, és evident. Però no hem de caure amb paranys, perquè els moviments ideològics que cerquen el manteniment d’aquest statu quo (per tant, de superioritat) de la «llengua comuna» titllen els moviments en favor de la supervivència de les llengües minoritzades com a «autoritaris» i «supremacistes», en una tasca d’enginyeria conceptual aclaparadora. I en la infectació social d’aquesta ideologia antinormalitzadora som incapaços de veure que hi ha estudis que demostren clarament com, en el cas d’Espanya, l’Estat compta amb més de 500 disposicions legals que recullen explícitament la discriminació en favor del castellà.

Només a tall d’exemple, perquè vegem la distància entre les declaracions que queden bé i les decisions que s’acaben prenent, observem el cas de la resposta del Ministeri de Cultura a la invitació de la més important fira de llibres del món, que és la Fira de Frankfurt, de la qual l’Estat enguany és convidat d’honor. Curiosament, un dels pilars amb què l’Estat hi va és la importància del plurilingüisme. Idò, dels 70 escriptors i escriptores que hi van, 3 escriuen en català, 1 en basc i cap en gallec. Sembla un poc minsa, aquesta representació del plurilingüisme. O també ens podem fixar en la Llei de l’audiovisual d’àmbit estatal, que no preveu cap mena de quota per a les llengües que no són la castellana. Mentrestant, però, ens creiem que això de la llengua comuna és una cosa ben neutra i no representa cap discriminació.

En aquesta realitat, és clau fer visible, sempre des de la positivitat, la importància de la diversitat, de la preservació de les diferents manifestacions culturals i lingüístiques i que se’n pugui exercir el dret de viure i desenvolupar-se en la llengua del territori, malgrat que estigui en posició de feblesa. I açò s’ha de reconèixer i fer efectiu, aquesta és la finalitat de les polítiques lingüístiques. En aquest sentit, l’obertura de l’Oficina de Drets Lingüístics és una bona notícia perquè fa un primer pas a reconèixer allò que ja sabíem però del qual es nega l’existència: la discriminació lingüística que existeix en molts àmbits, que més greu s’esdevé quan és en l’àmbit públic.

Ho sabem els que optam per utilitzar amb normalitat la llengua en tots els àmbits: un moment o altre (i són moltes vegades) aquest dret és negat explícitament, en el moment en què et diuen que no pots parlar en català. Igual que molts neguen el canvi climàtic, també són molts que neguen que existeix la discriminació lingüística, però un primer pas per rompre la dinàmica és acceptar que la realitat no és inventada, i que el que hi ha darrere la «normalitat» del bilingüisme així com està entès no és sinó l’acceptació implícita d’una diferència d’estatus entre llengües.

El que no és de rebut és que els poders que han de vetlar per promoure aquesta igualtat assumesquin les tesis dels que no la voldrien mai. És el cas de la discriminació lingüística que es va patir a Mallorca per part d’una metgessa, que la Conselleria va exculpar perquè al final la pacient va acabar sent atesa. És clar, va ser atesa després que renunciés al seu dret a fer servir la llengua. També és el cas de la proposta que ve del PSIB de rebaixar el decret de mínims a les escoles amb l’argument de la manca de competència lingüística en castellà en alguns casos per part de l’alumnat, quan una simple volta per la realitat desmunta aquest fals sil·logisme.

Visibilitzar el mal existent entorn a la discriminació lingüística pot ser dolorós per qui creu sincerament que en la societat hi ha una convivència pacífica de llengües i que les llengües majoritàries ho són per naturalesa —i, per descomptat, per qui creu fervorosament que la llengua de més estatus jurídics ho ha de continuar essent—, però és necessari per abordar el problema. El bilingüisme d’una societat pot arribar a ser un concepte tan buit com ho pot ser el desenvolupament sostenible: queda molt bé damunt el paper però cal dibuixar les línies per on es passa i què assumim quan el diem.