Article opinió – Ramon Orfila – “Emergència humanitària a l’Afganistan”

Dos mesos després d’aquell “Misión cumplida” de Pedro Sánchez,  la dura nova realitat d’Afganistà contrasta amb el silenci de les cancelleries del món occidental sobre una de les crisis humanitàries mes cruels dels darrers anys. Vint anys d’una guerra contra un exercit de pastors-guerrillers que van acabar derrotant el contingent  format pels alguns dels exercits mes poderosos del món, han deixat un país amb uns nivells de misèria gravíssims segons alerta la ONU que, divulgava fa poc unes dades que donen una idea de fins quin punt la crisi humanitària que pateixen pot resultar difícilment reversible.

Una de les dades mes significatives és la que es refereix al número de persones desplaçades, dins i fora del país, fugint primer de la guerra i després de la  misèria i de la  por a un sistema polític que condemna, des del principi, a la meitat de la població, les dones, a viure com a ciutadanes de segona categoria, amb dificultats quasi insuperables per accedir a la educació, i una exclusió pràcticament absoluta per accedir al mercat laboral i, de manera especial, a llocs de feina lligats a les administracions públiques.

Així, si la guerra havia ocasionat el desplaçament dins del propi país de  mes de  3 milions de persones, sols en els darrers anys de la guerra, entre el gener i el juliol del 2021, quan ja es veia de manera clara quin seria el desenllaç de la guerra, 550.000 persones més van abandonar la seva llar, els seus pobles, per cercar una seguretat que tampoc estan trobant a altres zones d’Afganistan.

Però es que, segons l’Agència de les Nacions Unides pels refugiats, ACNUR, actualitzades el mes d’agost passat, 2,2 milions de persones van fugir del país cercant refugi a Iran o al Pakistan, on viuen  de manera precària amb un esquifit suport internacional a uns camps de refugiats convertits en vertaders polvorins per la desesperació dels que hi viuen confinats.

L’ONU es confessa desbordada per la situació i crida a incrementar les aportacions dels Estats per sortir al pas d’una crisi que no es exclusiva del país asiàtic, i xifra el número de desplaçats a tot el món en uns 82 milions, quasi el doble de tota la població d’Espanya, amb situacions que es mantenen des de fa dotzenes d’anys, com es el cas dels Saharauis que viuen a campaments de refugiats al sud-oest d’Algèria, o els palestins que es troben repartits per tot el món però de manera especial a l’Orient Mitjà.

És curta la memòria dels humans, i el Sistema s’encarrega de facilitar que s’oblidin qüestions que, al llarg d’unes setmanes semblen omplir el 100% de l’atenció dels mitjans de comunicació, per ser enterrats en el silenci poc després. Per açò em va semblar tant cínica l’expressió triomfal del president del govern. No es pot circumscriure el problema d’Afganistán a una simple operació logística d’evacuació dels 2.200 espanyols i col·laboradors afganesos del contingent militar espanyol, sense entrar en una reflexió rigorosa sobre els motius de la “nostra”, si, també “nostra” derrota en una guerra en la que possiblement no hauríem d’haver participat mai, però també una reflexió sobre la situació en la que es deixa el país que ara queda abandonat a la seva sort, i com podíem des del conjunt d’estats que vam participar de la guerra, impulsar  ara en un pla per impedir que es desemboqui en una crisi humanitària sense sortida, i de manera especial també, en una revisió de les polítiques i les normatives sobre refugiats, i en aquest sentit cal recordar la dada que ens ubica a la cua dels països desenvolupats a l’hora de concedir l’estatut de refugiat als demandants del mateix.

Per açò, resulta  vergonyós contrastar el to victoriós del “Misión Cumplida”, amb el fet que a Espanya la concessió d’assilament just fregui el 5% de les demandes, mentre al conjunt d’Europa s’arriba a un 30% .

Com resulta  vergonyós que pràcticament no s’hagi notat, a nivell pressupostari, l’esforç que era d’esperar d’Espanya a l’hora de fer front a les noves demandes humanitàries causades per la derrota d’Afganistán.

Però, com confiar que sigui possible si l’Estat Espanyol  ni tan sols ha estat capaç  d’afrontar les conseqüències del seu abandonament vergonyós de la darrera colònia espanyola, el Sàhara Occidental, que va provocar més de 200.000 desplaçats entre els habitants de la que havia estat una província espanyola. Molts d’aquests refugiats, que han fuit d’una mort segura a mans dels ocupants marroquís, conserven encara avui el passaport o el DNI espanyols sense que els hagi servit per res a l’hora de trobar protecció de l’antiga potencia colonial.

Ara el grup parlamentari de Unidas Podemos presenta una proposta al Congrés dels Diputats per tal que es reconegui la nacionalitat espanyola als que van ser  habitants del Sàhara Occidental fins l’abandonament d’Espanya. Voldria ser optimista i pensar que s’aprovarà una qüestió de justícia com aquesta, però la historia, la antiga i la més recent em fa pensar el contrari…Tandebó m’equivoqui!!!