Article Opinió – Ramon Orfila – “Pegasus i les clavegueres”

El cavall alat de la mitologia grega, Pegasus, tenia l’encàrrec de Zeus de ser el portador del tro i del llamp, i es deia d’ell que era indomable.

Deu ser per aquest motiu que l’empresa israeliana que comercialitza un programa que inclou la tecnologia per interceptar i gravar converses i obtenir tota la informació interna de telèfons mòbils intel·ligents, va escollir el nom de Pegasus per batejar aquest producte.

I és ben cert que Pegasus és portador, en aquest cas almenys, del tro i el llamp que amenacen amb endur-se per davant més d’un governant, si s’arriba a conèixer a fons l’abast dels espionatges que s’han produït gràcies a aquest programa en diferents països del món. Un programa, per cert, del que el Govern d’Israel, coneixedor de les capacitats i potencialitats que té, i dels perills que pot generar, en va condicionar la seva comercialització, en el sentit que sols els Governs dels Estats podien adquirir-lo.

Quan ha estat el qualificat a Espanya com a ‘diari del règim’, és a dir, ‘El País’, el que, juntament amb ‘The Guardian’, han destapat en rigorosa exclusiva l’afer de l’espionatge del que han sigut objecte Roger Torrent, president del Parlament de Catalunya. o Ernest Maragall. ex conseller d’Acció Exterior, entre altres dirigents independentistes catalans, emprant el programa Pegasus, és per fer-s’ho mirar.

En efecte, si una característica té la política editorial d’El País’, no és precisament la de destapar escàndols que puguin afectar negativament el ‘Gobierno de España’, i molt menys si aquests escàndols poden beneficiar l’independentisme català. Ha de ser, per tant, la publicació d’aquest escàndol, una decisió molt meditada i feta amb la seguretat que s’han trobat amb una informació d’un calat tan gran que no es podien permetre el luxe de renunciar a publicar-la, per molt que la difusió de la mateixa pogués demostrar novament que la vida a les ‘clavegueres de l’Estat’ és mes intensa que mai i que es manté ben activa, governi el PP o governi el PSOE la política d’interior o la de defensa dels respectius governs.

Així que, de cop i volta, de la mà de ‘The Guardian’ i d’El País’, es confirma amb tot detall el que ja se sabia o se sospitava, i es que no sols existeixen les clavegueres de l’Estat, sinó que aquestes contenen no ja les ‘rates’ prou conegudes, com s’ha anat descobrint en casos com el del comissari Villarejo, sinó que aquesta vegada s’hi ha trobat fins i tot un cavall alat.

I les reaccions que s’han produït davant la publicació, que ha anat seguida d’altres notícies conegudes a través d’altres mitjans de comunicació, mereixen ser analitzades en detall, perquè son tot un símptoma del que sol succeir quan es tracten aquestes qüestions que, diuen, poden afectar la “seguretat de l’Estat”.

Unes reaccions que van des de la indignació dels espiats, que han exigit les explicacions pertinents per part del ‘Gobierno de España’ i han anunciat igualment la seva voluntat de denunciar els fets davant el jutjat corresponent, fins a la reacció nerviosa i poc decidida dels ministres socialistes, que han passat de fingir o al·legar ignorància davant la notícia, a optar per “posar la mà al foc” en favor del CNI, cap el que apunten totes les mirades, però en qualsevol cas, sempre des de la decisió ferma de no obrir cap investigació interna del ‘Gobierno de España’ destinada a discernir possibles responsabilitats o, en el cas de no trobar cap indici, restaurar la credibilitat, molt malmesa pels successius afers escandalosos que han esquitxat els serveis d’intel·ligència espanyols en qüestions com l’espionatge a l’ex amant del rei emèrit, Corinna, que ha arribat a denunciar el mateix ex cap del CNI per amenaces cap a la seva persona.

L’altra reacció, o tindríem que dir la “inacció clamorosa”, correspon a la fiscalia, que ha amagat el cap sota l’ala, fingit ni veure ni escoltar, i per descomptat no parlar, d’una qüestió que va omplint pàgines i més pàgines dels mitjans de comunicació d’Espanya i de bona part del món, que van destapant cada dia nous elements i han anat aportant proves de que el ‘Gobierno de España’efectivament va adquirir el programa israelià d’espionatge, i que no ho devien fer precisament perquè facin col·lecció d’aquest tipus d’instruments de vigilància tan susceptible de ser emprat de manera poc legal, és a dir, sense una ordre judicial prèvia.

Ja comencen a ser moltes les veus que es demanen com és possible que la fiscalia més ràpida del món, si es tracta d’actuar contra els independentistes o contra la col·locació d’una pancarta que demanava la llibertat pels presos polítics, en aquesta qüestió tan greu que implica l’espionatge d’uns serveis d’intel·ligència contra càrrecs electes, callin com a morts, i ja es publiquen les primeres ironies comparant aquesta inacció amb la tardana reacció des de la fiscalia i la judicatura sobre els escandalosos actes del rei emèrit borbó, respecte dels que sols s’ha iniciat una tímida actuació quan els jutjats de Suïssa ja portaven mesos investigant els possibles delictes del pare del rei d’Espanya.

I els ciutadans ens fem preguntes.

Per quin motiu no explica, de manera clara i rotunda, el ‘Gobierno de España’, si és cert que van comprar aquest programa d’espionatge?

Per quin motiu es nega a investigar si és cert que van espiar el president del Parlament de Catalunya i altres representants de la ciutadania?

Contra quines persones més es va utilitzar el programa Pegasus a Espanya?

Si són certes les notícies publicades per ‘El País’ i ‘The Guardian’, qui ho va autoritzar des del ‘Gobierno del Estado’, i, si es va fer però sense autorització governamental, qui va prendre la decisió i quin ús es va fer de la informació així obtinguda?

Del nivell de transparència de les actuacions dels governants en depèn, en bona part, la seva credibilitat, i ja són massa les vegades que la exigència d’una informació veraç ja sigui sobre l’anterior monarca o sobre actuacions de determinats serveis de l’Estat tenen sempre el silenci com a resposta, i ja no ens creim les excuses de mal pagador que utilitzen suposades raons d’Estat per justificar el que és injustificable, és a dir, l’opacitat sistemàtica amb la que s’amaguen les vergonyes de part de l’estructura o de determinats personatges de l’Estat, vertaderes vaques sagrades intocables.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *