Totes les persones que treballem en el món de l’educació hem sentit parlar del “currículum ocult”, és a dir tot allò que es transmet sense explicitar-ho. Sovint es pot predicar un determinat valor mentre, de fet, és negat per l’activitat quotidiana.
Anem lentes. És una afirmació ben certa. És una realitat que tothom té clara. Una realitat que ens perjudica però que és així. I tenim molta feina a fer per accelerar el pas i fer que anem ràpides, si més no que anem a la velocitat que ens toca.
Per tots és sabut que, per desgràcia, vivim temps convulsos. La polarització política, alimentada per una extrema dreta que -inexplicablement- creix a tot Europa, ha creat un cultiu que, per desgràcia, ha arrelat amb força a la societat.
Tot allò que envolta el que s’ha anomenat “catalan-gate”, però especialment el penúltim episodi, i dic penúltim per que estic convençut que, com diu la dita menorquina “açò no acabarà així, açò s’inflarà”, sembla més propi d’una historieta creada per Francisco Ibáñez, que fruit d’una investigació serena i rigorosa dels serveis de seguretat d’un Estat seriós i creïble.
Vivim un temps ple d’emergències i situacions límit: una pandèmia vírica, una guerra (i 10 guerres més, actives actualment) i un canvi climàtic que, si no s’actua (amb urgència), tindrà efectes devastadors. Tot açò no és nou en la història de la humanitat, però tampoc és irrellevant.
Cada minut sense que el Govern de Pedro Sánchez doni explicacions creïbles de tot el que envolta el cas més escandalós de espionatge succeït a Espanya, destapat fa 10 dies des de les pàgines del The New Yorker, més es deteriora la confiança i el malestar dels partits que van investir President a l’actual inquilí de La Moncloa.
Ara que ha passat Sant Jordi faig una mica de balanç dels llibres llegits durant aquests dos darrers anys. De vegades en faig un repasso, però aquests anys estranys no l’havia fet encara. Me n’he adonat que he llegit molt, moltíssim i que he après a utilitzar el format digital de les biblioteques (no l’havia utilitzat quasi bé mai fins que ens van confinar).
Es ben cert que les comparacions poden ser odioses, i que la complexitat de les relacions internacionals fa difícil poder comparar situacions que, a simple vista poden resultar semblants però que, quan s’analitzen de manera rigorosa, resulten prou diferents com per no permetre comparacions.
