Com hem vist als anteriors capítols, la voracitat sense límits del Rei-dictador del Marroc, l’està abocant a una crisi diplomàtica darrera l’altre de tal manera que, en els darrers temps ha deteriorat de manera  sistemàtica les relacions  amb Alemanya, Espanya i Europa en el seu conjunt, Mauritània i  Sudàfrica entre altres, i sempre amb la mateixa justificació, el suport d’aquests estats al dret del poble del Sàhara Occidental a determinar el seu futur, d’acord amb el que disposen les diferents resolucions de les Nacions Unides.

La setmana passada vam veure com la presidenta del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol, canviava de llengua en el seu discurs de felicitació a l’UD Eivissa arran d’un crit de “en español!” d’una persona del públic. Amb açò només va fer que es manifestés, una vegada més, la discriminació lingüística que patim els catalanoparlants.

L’enèsima crisi diplomàtica entre el Regne del Marroc i Europa ha tingut com escenari les aigües de Ceuta i, encara que s’ha intentat disfressar com a una qüestió migratòria, les pròpies declaracions dels governants marroquins, espanyols i europeus han deixat ben clar que el problema de fons s’ha de cercar al Sàhara Occidental i te com arrel les polítiques expansionistes del monarca-dictador del Marroc.

Sóc conscient que l’objectiu d’arribar a un món sense exèrcits resulta avui per avui un objectiu tan llunyà, tan contra la corrent dominant al món, que pot semblar un somni impossible d’assolir, però també és cert que, pel fet de ser difícil, no s’ha de deixar de reivindicar.