Les imatges patètiques de l’assalt al Capitoli dels Estats Units, més pròpies d’una pel·lícula de ficció que de la realitat del segle XXI, en les que una massa enfervorida es disposa a forçar l’entrada del lloc on resideix la sobirania popular, per rescatar –no se sap ben bé com– la victòria que suposadament els havien robat –tampoc se sap ben bé com– a les eleccions presidencials, han de representar sens dubte un abans i un després en la vida política del país que es vana de tenir una de les democràcies més antigues i consolidades del món.

Quan arriben aquestes dates, sempre se sol fer balanç de com ha anat l’any, repassar aquelles coses que han anat bé i que s’han de seguir fent bé, i revisar aquelles que no han anat bé i que s’han de millorar.

Espanya ocupa el 10è lloc en el rànquing dels països més rics del món, segons dades publicades aquest mateix any. Catalunya es troba entre les quatre regions d’Espanya que superen en PIB la mitjana europea. Badalona és la tercera ciutat més poblada de Catalunya, després de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.

Assistim a una crisi sanitària, social i econòmica sense precedents en el món globalitzat, d’abast profund i amb unes conseqüències impensables fa tot just un any. Aquesta és la realitat que no podem defugir i que hauríem de ser capaços de mirar cara a cara amb valentia i honradesa. Perquè el positivisme necessari davant qualsevol situació adversa de la vida com és aquesta, no ens hauria de fer caure en un bonisme, de vegades ridícul, que en el fons només intenta dissimular-la.