Trist i Horroritzat

article publicat el 6 d’octubre de 2017 al MENORCA DIARIO INSULAR

 

Joan Pons Moll (*)

Trist i Horroritzat

*Exregidor del PSM a l’Ajuntament de Maó,

exconseller del PSM al Consell Insular de Menorca,

i exdiputat del PSM al Parlament Balear

 

TRIST I HORRORITZAT Sembla que el temps no ha passat

Estic horroritzat i molt trist després de veure els desordres ocasionats a Catalunya per part del govern espanyol que hi ha enviat la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, que tenen per missió mantenir l’ordre i la pau social, segons la Constitució que tant invoquen com a sagrada i que incompleixen tant.

Comandats per qui es va oferir voluntàriament per ajudar al colpista Tejero, l’espectacle donat pels antiavalots, creant aldarulls a Barcelona i a molts pobles de Catalunya, atropellant gent pacífica i innocent, que no cometia cap delicte, sinó que solament volia expressar lliurament la seva opinió, cosa que és un dret reconegut universal. Per això rebien porrades, cops de peu i patien lesions. Sadisme.

Hi ha qui diu que la consulta no era legal, cosa no certa, sinó solament que emanava d’un ordenament que es troba suspès pel Tribunal Constitucional, i que ara l’està rumiant. Però què més dona que uns ho qualifiquin de referéndum, consulta, sufflé, il·legal o no constitucional?. Era un dret humà exercit lliurament que no produïa mal a ningú.

Com a creient i practicant que intenta ser cristià, agaf l’Evangeli i diu clarament que no està fet l’home per la llei, sinó que aquesta llei ha d’estar al servei de l’home.

Les lleis, justes o injustes, han estat modificades, canviades i rectificades no pels quietistes o els benpensants equidistants, sinó pels valents que han passat a l’acció i que moltes vegades han estat perseguits, desterrats, empresonats i morts. Però sense la rebel·lió dels ilotes, sense els ensenyaments de Crist, sense la tossuderia de Mandela, de Luter King, de Gandi i de molts altres, encara estaríem sota règim d’esclavatge.

Trist i Horroritzat
Estic horroritzat i molt trist, quan els fets vists diumenge passat em porten al temps de la dictadura franquista, en què només per intentar que la gent pogués expressar les seves opinions en llibertat i formar-se el seu propi criteri, vaig ser perseguit per tot Maó per tres cotxes de la Guàrdia Civil i conduit al quarter. Allà després d’un llarg i dur interrogatori ple d’amenaces i intimidacions, vaig ser acomiadat per part del comandant dient-me que jo havia declarat lliure i espontàniament. Allò va ser, però, l’inici d’una causa que va anar a parar al Tribunal de Orden Público, el temible TOP.

Estic horroritzat i molt trist, quan record que durant l’estat d’excepció de 1969, el dia que el meu fill gran complia anys, van venir a casa dos policies nacionals, de la secreta en deien en aquells temps, i feren un exhaustiu escorcoll o registre per tota la casa. Aquell dia vaig fer dos nous amics: un cambrer castellà i el ferrer de Sa Raval. Uns dies després, tant un com l’altre se m’exculpaven dient que havien vingut obligats a fer de testimonis i de llavors ençà sempre es van mostrar molt cordials amb mi. Van ser molts els que aquells dies van sofrir les molèsties d’ignominiosos registres domiciliaris, però callaven tement patir mals majors, i així l’estat

d’excepció i les seves conseqüències passava desapercebut. L’amic Joan Mercadal Tomàs i jo mateix vam adoptar l’actitud de no callar i explicar el fet a la botiga, al forn, al bar, el fet d’haver sofert un escorcoll domiciliari, com l’havia sofert el dels nostres pares l’any 1936 ordenant per l’altre bàndol, i donàvem el nom dels dos policies que havien vingut a pertorbar la intimitat del domicili. Vaig rebre la solidaritat de molta gent, inclòs el d’un camisa vieja de cor net. Però un dels dos policies de nom Miquel va tenir el poc senderi d’anar a veure el Padre Macián, perquè em reprengués la meva conducta, ja que els feia dificultosa la seva feina, al veure’s identificats. La víctima havia de callar i sotmetre’s! El delegat del Govern, senyor Salort, ordenà els cessament dels escorcolls.

Trist i Horroritzat

Dispensau les històries i les expansions sentimentals d’un vell, però els fets agressius contra persones pacífiques i indefenses m’han causat horror i molta tristesa. Vaig tractar de contribuir, al seu dia, a fer possible una transició política sense odis ni revenges. Pensava que mai més veuria com hostils la policia i la guàrdia civil perquè serien servidors del poble i el seu pacífic benestar.

Però ara estic horroritzat i molt trist, després de veure que no ha estat aquest el seu comportament a Catalunya. Joan Maragall, després de la independència de Cuba el 1898, dirigí als governants d’Espanya una preciosa oda molt meditada en la que li deia que escoltàs la veu dels catalans, perquè només havia escoltat la veu de les grandeses imperials, que la tenien tenallada, trista i sense alegria vital. I acabava donant l’adéu a Espanya.

Sembla que els temps no hagin passat, des de la depressió de 1898. Els governs centrals només es senten hereus d’un imperi perdut i esclaus d’un honor vacu, sens atendre més que al sostenella i no enmendalla.

 

Molt trist i horroritzat.