Entre el cansament i la indignació

Que l'educació pública a les Illes Balears fa aigües no és cap descobriment. Ho veiem cada matí als patis, als passadissos, a les aules i a les cares dels docents que, tot i la precarietat, majoritàriament continuen deixant-s'hi la pell. També ho veiem en les famílies que han de barallar-se per una plaça d'escoleta, o que han d'acceptar que els seus fills facin classe en instal·lacions que cauen a trossos (un bon exemple és l’IES M. Àngels Cardona). I mentrestant, què fa el Govern? Mirar cap a una altra banda o posar pedaços mal posats. Però ja fa massa temps que anam així, i el cansament és immens.

El cansament dels docents no és només físic: és moral. Estam farts de promeses buides, de pactes educatius que no arriben mai a bon port, de modificacions de lleis educatives que no contemplen la realitat de les aules, de més i més burocràcia, etc. Estam farts de ser la diana de cada canvi de rumb polític, amb lleis educatives que es canvien cada curs. Avui un model, demà un altre; avui unes competències, demà unes altres. Cada conseller que arriba vol deixar la seva empremta, i qui ho paga? Professorat, alumnat i famílies.

I això no és tot. Si parlam de Menorca o d’Eivissa, hem d'afegir-hi un problema que fa massa que es cronifica: la manca d'habitatge digne per al professorat (i també per a la resta de persones que treballen). Cada any hi ha docents que arriben il·lusionats i se'n tornen amb una mà davant i una darrere perquè no poden pagar els lloguers excessius per pisos indecents. A Menorca, cada any costa més trobar cases o habitacions a preus raonables, i molts docents acaben vivint en condicions lamentables. Són uns quants els que viuen en autocaravanes. Com volem tenir una educació de qualitat si no tenim la capacitat ni de garantir un sostre digne al professorat?

I per acabar-ho d'adobar, cada dia patim més un desprestigi brutal de la professió docent. Hi ha qui encara es pensa que fer de mestre, de professor o de professora és una feina fàcil, amb moltes vacances i poc compromís. Res més lluny de la realitat: ser docent avui és una feina dura, exigent i sovint molt ingrata. Educar és construir futur, però a molts polítics i opinadors els interessa més desacreditar que donar suport. I així anam: cansats, desprestigiats i lluitant contra una marea de despropòsits. I avui ja no n’hi ha prou de saber de la matèria que vas estudiar, també has de fer de pare, has de fer de psicòleg, has de fer d’agent d’una agència de viatges i has de fer, també, tallers de tota classe, des de medi ambient fins a salut mental, per exemple.

I tot això no és casualitat. És el resultat d'anys de menyspreu, de retallades, de governs que han vist l'educació com una molèstia més que no com una prioritat. I també és conseqüència d’una ofensiva clara contra el català a les escoles, en un intent de desfer el consens social que havíem anat construint a base d'esforç. Ara, com ja hem demostrat altres vegades, els docents no ens rendirem. No ens farem enrere. L'educació pública, universal, gratuïta i en català és la clau del nostre futur com a poble, i no la deixarem perdre per la incompetència o la mala fe d'uns pocs.

S’ha de continuar reclamant una inversió real en educació, no quatre titulars de fireta. Volem més docents. Volem ràtios més baixes. Volem infraestructures dignes. Volem habitatges accessibles per als professionals. I, sobretot, volem respecte. Respecte per la llengua, respecte per la feina dels mestres i professors, respecte per les famílies i respecte pel futur del país.

Oriol Baradad i Baldomà