La segona República

Tal dia com avui, l’any 1931 es proclamava la II República, mentre el rei Borbó, Alfons XIII fugia cap a un exili daurat i cents de mils ciutadans de totes les ciutats i pobles sortien entusiastes al carrer celebrant el naixement d’una nova era.

Els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat simbolitzaven el nou sistema polític en el qual el poble havia de ser el protagonista de la història i el subjecte actiu de les polítiques que es deixarien de fer pensant “en el poble però sense el poble”. Serien uns anys, pocs, especialment fructífers culturalment parlant, on la creativitat artística va florir amb la força que dona la llibertat.

Van governar, en els poc més de cinc anys de la República, les dretes i les esquerres i es varen produir avanços i retrocessos en les polítiques socials i en les llibertats, individuals i col·lectives, però sempre amb un element comú, el poble era qui decidia i posava i llevava governs.

Fins que el feixisme, de la mà d’un grup de generals colpistes i ajudat per Hitler i Mussolini, van aixafar amb la seva bota les ànsies de llibertat i va condemnar els pobles d’aquella Espanya plural a patir quaranta anys de repressió i manca de llibertat, iniciant primer una Guerra Civil i després una neteja ideològica que van ocasionar cents de mils de morts.

Van ser els anys de plom en els que qualsevol iniciativa que no fos aduladora del dictador, era considerada subversiva i com a tal perseguida, i en els que, els que havien lluitat en favor de la legalitat republicana varen ser tractats com a enemics, internats a camps de concentració quan no eren afusellats i, en qualsevol cas, obligats a reprimir l’expressió de les seves idees.

Avui, més de 90 anys després, sent que tenim el deure de celebrar l’aniversari de la proclamació de la II República recordant la lluita heroica dels milers de combatents que, primer en la Guerra Civil que Franco va imposar per aixafar aquell sistema de llibertats i, després, en els 40 anys de repressió franquista, varen continuar fidels als ideals de llibertat, igualtat i fraternitat sofrint persecucions sense fi per les seves idees. I ho hem de fer de manera pública, i també en la intimitat de les famílies, recordant els nostres particulars combatents, els que cadascun a la seva manera van continuar defensant la República i el seu ideal.

Em record, quan escric aquestes paraules, de mon pare, combatent primer en la Guerra Civil enquadrat com a oficial a l’exèrcit republicà, patint després els rigors del seu confinament en un camp de concentració i, més tard, i patint les conseqüències de ser considerat “deslleial al règim”.

Record com mon pare, quan jo tot just era un adolescent, en el seu intent de fer-me partícip dels seus ideals, em parlava del sentiment de llibertat que va impregnar la República per a la qual ell va lluitar, en contrast amb l’autoritarisme que vivíem. Record com l’ideal d’igualtat es concretava per a ell en el seu compromís amb el pensament comunista i en la construcció d’un sistema en el qual el socialisme fos la garantia del somni d’igualtat entre totes les persones. I record també com l’ideal de fraternitat es vivia en la identificació que sentia cap a tots els moviments d’alliberament del món sencer, de tal manera que em parlava amb esperança de Lumumba i el seu lideratge de la lluita per la llibertat al Congo, o dels Barbuts que havien guanyat la revolució a Cuba o de l’heroica resistència del Vietnam, massacrat per les bombes de l’imperialisme nord-americà.

Més tard, vaig tenir la satisfacció de militar, en els anys de la clandestinitat, al mateix partit amb mon pare, el Partit del Treball, i no puc evitar somriure quan record com un home de la seva edat formava part d’una de les cèl·lules en les quals s’enquadrava el partit i mantenia reunions, en el seu “sis-cents” amb companys que per la seva edat haurien pogut ser els seus nets.

Va voler mon pare que, en la seva mort, no s’empressin simbologies religioses en les quals no creia, i el vam enterrar amb la bandera tricolor i la insígnia de tinent que, orgullosament, havia rebut quan un dels primers governs de la democràcia va reconèixer els drets dels antics oficials de l’exèrcit de la República.

No, mon pare no pretenia ser un heroi de cap classe, sols volia poder ser coherent amb les seves idees, fidel als seus principis i tenir el dret a treballar perquè el seu fill fos hereu d’aquells ideals republicans en els quals ell va creure profundament.

El record de mon pare és la meva forma avui de recordar tots els lluitadors, molts d’ells anònims, per la llibertat, la igualtat i la fraternitat dels anys terribles del franquisme. Cap a ells vagi idò avui el meu reconeixement: 

Honor pels que van mantenir i expandir els ideals republicans en els moments difícils en els quals fer-ho posava en perill les seves pròpies vides, la seva pròpia llibertat. Sempre estarem en deute amb ells.

Ramon Orfila i Pons