Refugiar-nos dins ca nostra

“Voler l’impossible ens cal, i no que mori el desig”. Aquests versos de l’eivissenc Marià Villangómez són el lema que va adoptar l’Acampallengua 2025, organitzat per Joves de Mallorca per la Llengua. Durant el cap de setmana del 5 i el 6 d’abril, es van organitzar, a Felanitx, actes de tot tipus: una taula rodona de sociolingüística, un vermut literari, xerrades d’ecologisme i comunicació, i un ampli ventall de tallers especialment adreçats al jovent (de ganxet i punt mallorquí, d’autodefensa feminista, de tir amb fona o d’esports rurals d’Euskal Herria, entre altres). Evidentment, la culminació de la programació van ser els concerts del dissabte al vespre, que van començar amb una glosada i una ballada populars, però que van incloure grups i estils musicals diversos (Pitxorines, La Fúmiga, Pep de la Tona o Fades, per exemple).

L’Acampallengua va aplegar uns 5.000 participants, un miler dels quals van fer nit a Felanitx amb tendes de campanya. Jo tenc llit al poble i una esquena que ja no em permet fer certes coses, de manera que no vaig fer honor al nom de la trobada. Amb tot, sí que vaig assistir a diversos actes programats i vaig xalar com una filleta petita amb els concerts. A l’Acampallengua 2025 em va passar una cosa que no em sol passar quan vaig a actes culturals i reivindicatius a favor de la llengua pròpia: jo, que tenc trenta anys i segons com encara em consider jove, feia augmentar la mitjana d’edat del públic de tots els actes. Lluny de fer-me perdre l’esperit de la joventut, però, aquest fet em va alegrar enormement.

Com bé indica el nom, Joves de Mallorca per la Llengua és una associació juvenil nascuda el 1994 —com jo, val a dir-ho— que té l’objectiu de defensar la cultura i la llengua pròpies de les Illes Balears. Amb relleu intergeneracional constant, l’entitat organitza accions reivindicatives, però sempre amb un clar aire festiu i de celebració. Tot i que s’acostumen a centrar en l’illa gran, l’any passat van ser els impulsors del Correllengua interilles, que va permetre estendre aquest esperit reivindicatiu arreu de l’arxipèlag. 

A l’Acampallengua d’enguany vaig poder constatar que Joves de Mallorca per la Llengua tenen una capacitat d’organització immensa: impulsar una jornada plena d’activitats tan diverses i multitudinàries no és, de segur, gens fàcil. I no només açò, sinó que tenen també un enorme poder de convocatòria entre el jovent de l’illa gran, a més d’una extensa xarxa de voluntaris que col·laboren amb ells perquè tot surti redó. 

Les hores de feina que hi ha darrere d’aquest cap de setmana són incomptables i segur que els organitzadors les notaven a les cames quan, passades les quatre de la matinada del dissabte, els concerts van acabar. La satisfacció, però, era el que destacava entre les seues cares joveníssimes. Organitzar un sarau d’aquestes dimensions no és poca cosa, i encara menys fer-ho de manera altruista i amb plena convicció del paper fonamental que tenen la cultura i la llengua pròpies a ca nostra. 

L’Acampallengua és un espai per reivindicar, per celebrar i per crear xarxes. És un espai de formació i de pensament. De combativitat i de consciència. De festa i de rialles. De fer amics i de tenir converses profundes entre crits enmig d’un concert. De germanor amb la resta de territoris dels Països Catalans. De convicció que tal vegada no tot està per fer, però que encara hi ha qualque cosa possible. L’Acampallengua és un espai per ser qui som a ca nostra.

Em van fer una enveja molt sana, aquests joves mallorquins que han crescut en una terra amb capacitat per crear xarxes i amb unes arrels combatives tan fondes. A Menorca, ja ho sabem, tenim el problema que els joves partim a estudiar i el mapa social de l’illa queda esbrellat. Açò no impedeix que surtin iniciatives juvenils potents, com va ser el cas de Menorquins pel Territori en el seu moment. Amb tot, no tenen, ni de bon tros, la capacitat de mobilització i renovació que té Joves de Mallorca per la Llengua. Crec sincerament que com a menorquins ens hauríem d’emmirallar amb el que passa a l’illa vesina i, més enllà d’admirar-los, cercar la manera de crear, nosaltres també, espais reivindicatius forts que interpel·lin els joves i que creguin en un clar relleu intergeneracional.

Diumenge 13 d’abril, vaig anar al I Fòrum del Deliri, a Manacor. Versava sobre el concepte de refugi i, entre altres projectes i iniciatives, s’hi va presentar Revista Posidònia, pel seu paper de refugi comunicatiu en una societat com la nostra. No vaig poder evitar pensar que l’Acampallengua havia estat, per a mi, un refugi lingüístic amb totes les lletres. Un refugi on, durant 48 hores, vaig poder viure plenament en català a Mallorca, on vaig conèixer gent que s’estima la llengua i la cultura pròpies i que fa una feinada per defensar-les i gaudir-les. Crec que és hora que a Menorca ens amarem de les ganes d’aquest jovent amb tanta empenta per començar a crear refugis d’aquest tipus, per demostrar a les generacions que venen que sí que és possible viure en la llengua pròpia a ca nostra, baldament sigui durant un parell de dies. Tal vegada, si anam construint aquests refugis any rere any, cada vegada ens faran menys falta.

Gemma Ferrer, filòloga i assessora lingüística