SÀHARA OCCIDENTAL: NO EXISTEIXEN LES CASUALITATS EN LA POLÍTICA INTERNACIONAL (i 2)

Mai he cregut en la innocència de les conversions sobtades a una nova fe, i per reforçar el meu escepticisme constant, solen ser molt pocs els arguments que se solen donar per part dels neoconversos sobre quines són les causes que els han duit a professar les noves creences. 

Un lloc de peregrinació en el que, darrerament, s’estan produint miraculoses i inesperades conversions és el Marroc, de tal manera que els Bono, Rodríguez Zapatero, Pedro Sánchez i ara fa pocs dies Clavijo, el president de Canàries, han caigut del cavall, com Sant Pau, coincidint precisament amb una visita al rei Mohamed VI.

Tan sonades conversions han resultat especialment poc creïbles pels companys de viatge dels polítics abans esmentats, de tal manera que la soledat dels mateixos s’ha fet prou visible en forma de crítiques obertes i desmarcaments com el que acaba de fer Coalición Canaria respecte de les declaracions sorprenents fetes per Clavijo en tornar del Marroc. Amb la qual cosa, el president canari haurà reproduït una situació com la que viu Pedro Sánchez, en la que cap dels grups parlamentaris que el van fer president dona suport a la seva actitud submisa davant el rei-dictador. 

Això sí, tots els neoconversos pro marroquins han assumit la mateixa opacitat sobre els motius del seu canvi de rumb i han optat pel mutisme més absolut davant les peticions públiques d’explicacions, en una actitud poc d'acord amb l’exigència de transparència en l’exercici de la política continguda en el seu propi ideari.

En el preàmbul de la Llei de Transparència s'afirma que: "La transparencia, el acceso a la información pública y las normas de buen gobierno deben ser los ejes fundamentales de toda acción política. Sólo cuando la acción de los responsables públicos se somete a escrutinio, cuando los ciudadanos pueden conocer cómo se toman las decisiones que les afectan, cómo se manejan los fondos públicos o bajo qué criterios actúan nuestras instituciones podremos hablar del inicio de un proceso en el que los poderes públicos comienzan a responder a una sociedad que es crítica, exigente y que demanda participación de los poderes públicos".

Quins són idò els motius que justifiquen l'opacitat del Govern de l'Estat, i ara del president Clavijo, en tot el que està relacionat amb la qüestió del Sàhara Occidental i el seu nou i entusiasta suport incondicional  al monarca-dictador del Marroc?

El fet és que, a més, el seu gir radical els ha duit a contradir les seves anteriors polítiques, per exemple, en matèria de la concessió d’asil polític a demandants sahrauís de refugi.

Si el "Gobierno más progresista de la historia" és incapaç de contar els motius del tracte diferent que s'està donant als demandants d'asil segons la seva procedència, si totes les facilitats que en el seu moment es van donar per acollir els milers d’ucraïnesos i els milers de veneçolans a Espanya es transformen en dificultats quasi insalvables en el cas dels demandants provinents del Sàhara Occidental, deu ser per algun motiu. I em deman perquè mai s'han donat explicacions des del Gobierno de España.

Els sahrauís provenen d'una antiga colònia espanyola, i és l’única zona d’Àfrica, junt amb Guinea, en la que es parla espanyol, com és el cas de Veneçuela, és un país en guerra, com és el cas d’Ucraïna, que té una part del seu territori ocupat militarment, com és també el cas d’Ucraïna, i la seva ciutadania pateix el rigor d'un règim autoritari, com aquells dos països.

Quina és la justificació, per tant, del tracte diferent des de l'executiu espanyol? El color diferent de la pell dels demandants? La diferent religió? O, simplement, es discrimina els sahrauís per no molestar el règim autoritari del Marroc, amb qui els governants espanyols tenen una relació tan intensa? La manca de transparència en aquesta qüestió fa créixer les sospites i, en la mateixa mesura, fa créixer el desencís cap a un govern que es reclama progressista i d'esquerres. De què té por el Gobierno de España que sols sap oferir "la callada por respuesta" en una qüestió tan sensible com aquesta? Què amaga Pedro Sánchez sota les catifes de la Moncloa amb relació al Marroc i al Sàhara?

Marlaska, acumulant en pocs dies més de 40 entregues de sahrauís al Marroc, no fa cas al Defensor del Poble, ni a les organitzacions humanitàries que van demanar no entregar-los sense tenir en compte que, a més de les motivacions humanitàries, Espanya té, com antiga potència colonial, uns deures indefugibles cap als habitants de la que va ser província espanyola i que "España de iure, aunque no de facto, sigue siendo la potencia administradora del territorio, y como tal, hasta que finalice el periodo de la descolonización tiene las obligaciones recogidas en los artículos 73 y 74 de la Carta de la ONU ",segons es reconeix a una interlocutòria del 2014 de l'Audiència Nacional. I per si la memòria li falla a l'avui ministre, direm que es tracta d'una disposició dictada per ell mateix com a magistrat de l'Audiència ara fa deu anys.  S'ha perdut la vergonya amb actuacions com aquesta?

Contrasta  la sentència recent del TJUE que declara il·legals els acords comercials d'Europa amb el Marroc per no comptar amb el suport del Front Polisario, representant legítim dels sahrauís, amb el regust amarg que ens deixen les devolucions al Marroc dels sahrauís demandants d'asil a Espanya i que Marlaska ha decidit sense tenir en compte en cap moment el perill que corren de ser detinguts, torturats i condemnats just arribin a "nuestro amigo y vecino del Sur", com li agrada dir a Albares quan es refereix a la dictadura marroquina.

La sentència del TJUE representa també una bufetada a la cara dels que, com Pedro Sánchez o Macron, han preferit entregar-se a la voracitat imperial del Mohamed VI que defensar la legalitat internacional i la Carta de  les Nacions Unides. Ara, ja és imprescindible que el president espanyol doni compte en seu parlamentària dels motius reals del seu gir de 180 graus en la política exterior respecte del Sàhara. 

Aquests dies diferents associacions de jutges i fiscals progressistes han expressat la seva inquietud pel que han qualificat de col·laboració del Govern Espanyol en l’ocupació del Sàhara, assenyalant com aquesta política s’ha vist rebatuda per la sentència del TJUE que ha deixat clara la consideració de l’antiga colònia espanyola com a un “territori no autònom, pendent de descolonització” i al Polisario com a “legítim representant dels sahrauís”, tal com és reconegut per l’ONU. La contundència de la sentència obliga a una profunda revisió del gir de Pedro Sánchez respecte d’aquesta qüestió. I els seus aliats i companys de govern haurien de pressionar el PSOE i forçar-lo a reobrir aquest debat, si no volen perdre la mateixa coherència i credibilitat pel camí.

Ramon Orfila i Pons