Treballar per la pau

Queda clar que avui en dia vivim uns temps desgraciadament foscos a escala global, amb dues situacions que copen gairebé tot el present informatiu mundial.

Una és el genocidi que està duent a terme l’estat d’Israel contra el poble palestí a la Franja de Gaza, que amb el vistiplau del nou govern dels Estats Units, pretén la total annexió del territori de Gaza. S’ha proposat fins i tot, sense cap mena de remordiment, convertir aquest territori històric dels palestins en un complex turístic vacacional de luxe per a esplai i negoci, d’americans i israelians; projecte del qual ja hem pogut veure un vídeo fastigós fet amb intel·ligència artificial i compartit en pla irònic pel mateix president dels Estats Units, Donald Trump.

Mentre tot això passa, la cada vegada més desacreditada Unió Europea, excepte per algunes veus minoritàries, es posa de perfil i parla poc i amb la boca petita sobre la qüestió, no fos cosa que “l’oncle Sam” s’ho prengui malament.

L’altre gran punt d’atenció està en la guerra que enfronta Rússia i Ucraïna. Aquesta és una guerra que sí que té major esment a la Unió Europea, una entitat que pretén aprofitar la situació per augmentar la despesa militar en vuit-cents mil milions d’euros. L’esmentada maniobra, com era d’esperar, no compta amb el vistiplau de gran part de la ciutadania europea, però ja se’ns intenta convèncer amb la política de la por, fent sonar tambors de guerra a la vella Europa o amb la gravació de diversos vídeos publicitaris. Fins i tot en una recent roda de premsa una eurodiputada ens explica tot el que hem de tenir en un kit de supervivència per a tres dies. El kit inclou, entre altres coses, una navalla suïssa multiús i una baralla de cartes pels moments d’esbarjo que hi haurà, pel que sembla, entre bomba i bomba... Si no fos perquè la qüestió és molt seriosa, resultaria fins i tot còmic. En fi.

Així i tot, com passa sempre, enmig de la fosca surt algú que intenta posar una mica de claror i és en aquesta situació en què, buscant una mica de positivitat en uns moments tan negatius on domina la por, vaig poder participar via online en una xerrada molt interessant sobre la pau i el seu vertader significat.

La ponent afirmava que resumir, com solem fer moltes vegades, que la pau és simplement l’absència de guerra és un gran error i exposava que la pau vertadera no és possible si hi ha desigualtats socials, si existeix la pobresa i si no hi ha llibertat. Alguns casos són ben clars, i aquí podríem parlar d’infinitat d’exemples com aquests: és possible parlar de pau en un país com El Salvador? Un país amb un govern que elimina els drets humans de les persones que han comès algun delicte i reconeix que primer menjaran els gossos que els presos.

O es pot parlar del fet que hi ha pau en un país com els Estats Units, que es dediquen a perseguir immigrants per fer deportacions massives o que retalla drets al col·lectiu LGBTIQ+? Hi ha pau en un país en què la gent va armada pel carrer i on els tirotejos són el pa de cada dia, o on està legalitzat com si fos una associació cultural més el Ku Klux Klan?

Podem afirmar que es viu en pau a l’Argentina, on un home armat amb una motoserra i al crit de “viva la libertat, carajo!” assolia la presidència del país i ara es dedica a reprimir els jubilats que surten al carrer a reclamar poder fer tres àpats al dia? Per mi, queda clar que la resposta és que no.

Podem presumir de viure en pau?

Igualment, i sense arribar a aquests nivells, també aquí a l’Estat espanyol ens hauríem de fer algunes preguntes sobre si vivim en un autèntic estat de pau. En un país on estadísticament mor assassinada gairebé una dona cada setmana per violència masclista o on les persones LGBTIQ+ corren el risc de ser apallissades al crit de “maricón de mierda” quan surten de festa o simplement a passejar. O on en els atacs de racistes estan cada vegada més presents. Podem presumir de viure en pau?

La ponent assegurava també que una de les maneres d’intentar revertir aquestes situacions, i més en un moment en què l’extrema dreta, que es dedica a promoure aquestes coses amb negacionisme i mentides, està en alça a tot el món (especialment entre la gent jove que no ha viscut de manera directa els temps de guerra i postguerra) és la cultura i l’educació en concòrdia.

La paraula “concòrdia”, que és sinònim entre d’altres de les paraules “harmonia”, “unió”, “consens”, “fraternitat”, etc..., és la clau per aconseguir arribar a una pau vertadera i duradora. I una de les claus per començar a intentar revertir aquesta situació hauria d’estar a promoure entre la ciutadania, ja des de la primera infantesa, els valors del respecte i la convivència en grup per sobre de l’individualisme. Recuperar les assignatures humanístiques, cada cop més menystingudes en els sistemes educatius globals, i educar menys en competir i més en compartir, i donar a conèixer més a fons la història i els seus personatges més foscos. No pot ser, per exemple, que avui dia alguns estudiants universitaris espanyols no sàpiguen qui va ser el dictador Francisco Franco.

Em queda ben clar que la solució només pot venir de la base social. És el poble qui, canviant les seves actituds individuals en favor del col·lectivisme, acabarà revertint de manera democràtica la situació.

Com a conclusió, he volgut compartir amb tots vosaltres aquest petit resum de la xerrada que vaig poder seguir l’altre dia perquè el fet que en una situació tan trista en què es troba el món en aquests moments hi hagi algú que organitzi trobades per a parlar de pau i convivència em va suposar un alè enmig d’una situació asfixiant.

Tant de bo siguem prou els que ens unim per a treballar per la pau i que aconseguim revertir un moment com l’actual en què la por torna a dominar l’escena global. Ens hi juguem molt!

La teoria és ben senzilla: bastaria que, com va dir Sir Robert Baden Powell, cada un de nosaltres intentés deixar el món una mica millor de com l’ha trobat i així, entre tots, aconseguiríem conviure amb harmonia amb l’entorn i entre nosaltres mateixos.

Simó Ferrando