Trump i Putin, dues cares de la mateixa moneda

La cordial relació entre el president dels EUA i el primer ministre de Rússia és fruit de la coincidència de plantejaments d’un i altre en moltes qüestions i en concret respecte dels conflictes armats i les seves conseqüències. 

Rússia, que ha ocupat un 20% del territori d’Ucraïna, es nega a tornar el territori de les províncies ocupades que ja dona per fet que han de formar part del seu país. I Donald Trump pressiona Zelenski perquè ho accepti com a mal menor. I com a mostra del que li pot passar a Ucraïna si no accepta el pla de pau, els EUA li neguen l’ús dels satèl·lits que permetien a Zelenski detectar els atacs amb drons o amb míssils de l’exèrcit rus i poder guiar els seus propis atacs contra objectius seleccionats dins territori rus. En una paraula, redueixen l’efectivitat de les defenses ucraïneses en un percentatge altíssim i donen un gran avantatge militar a Putin.

És la política dels fets consumats feta norma.

Així, Israel manté ocupada militarment la Cisjordània Palestina, amb la justificació d’haver de defensar els milers de colons jueus que van poblant amb els seus assentaments el territori destinat a ser l’espina dorsal d’un estat palestí, en una possible solució basada en la creació de dos estats.

No hi fa res que els assentaments jueus siguin il·legals des de la perspectiva del dret internacional. No importa gens que la població palestina de Cisjordània es vegi empesa a retrocedir dia a dia per la violència extrema d’uns colons jueus que se senten estalonats i protegits pels soldats israelians, que disparen a matar cada vegada que alguns palestins intenten resistir-se als atacs dels colons, que reivindiquen un Gran Israel, i admeten que no han de parar fins a recuperar totes les terres que el seu deu va prometre al que encara consideren el poble elegit.

És la mateixa filosofia que dissenya un futur a mitjà termini amb una Gaza lliure de palestins, en la que Israel ha d’ocupar el territori on ara viuen més de 2 milions de persones, de les que n’han de quedar sols uns pocs milers, destinats això sí, a proporcionar mà d’obra barata a les empreses israelianes que es vagin creant.

I per aconseguir-ho el primer ministre d’Israel no dubta a bombardejar de nou el territori gazià, causant novament milers de morts (ja se’n compten més de 50.000) i desplaçant cents de mils palestins amunt i avall, per crear un nivell de desesperació suficient perquè una part de la població civil s’avingui a sortir del territori on viuen, “de manera voluntària” diu Netanyahu quan anuncia la creació d’una Agència destinada a gestionar aquests desplaçaments “voluntaris”.

No hi fa res si per aconseguir aquests voluntaris l’exèrcit d’Israel ha de continuar matant dones i fillets a centenars cada dia. No hi fa res si l’alternativa a la sortida “voluntària” són nous i imprevisibles desplaçaments, ara cap al Nord, i després cap al Sud de la Franja, mentre els cauen tones de les bombes que, de manera constant, els va enviant Trump, com abans les enviava Biden, amb l’única diferència que Biden de tant en tant feia veure que renyava Netanyahu quan el genocidi d’aquest contra els paletins es feia més evident i Trump en tost de renyar-lo davant cada nova atrocitat el que fa és donar-li coratge per envalentir-lo encara més.

Que ningú sap cap on es conduiran els centenars de milers de “voluntaris” palestins? No hi fa res, ja se solucionarà en el futur. De fet, torna a sonar la possibilitat que una part dels mateixos s’enviïn al Marroc, on els ubicarien a camps de refugiats a la zona més desèrtica del Sàhara Occidental, la més desèrtica i inhòspita, que la part de la costa està destinada a albergar complexos turístics de primer ordre, qui sap si connectats amb una espècie de pont aeri amb la Rivera de Gaza, dos en claus que els amics i correligionaris de Trump explotarien turísticament.

Rearmament d’Europa

I Europa? Aquests continuen sense saber que els convé ni que estan disposats a fer per impedir els “plans de desenvolupament turístics” de Trump i els seus multimilionaris.

No serviran de res els plans multimilionaris de rearmament d’Europa si no es clarifica abans perquè ens hem de rearmar, furtant recursos a les pensions o a la salut o a l’ensenyament. El rearmament ha de ser moral o no tindrà més benefici que el que engreixarà més encara els fabricants d’armes. Algú es pot creure que els països governats per forces progressistes poden coincidir amb els Orbán o les Meloni o Le Pen, respecte dels objectius d’una Europa armada fins a les dents?? Sols fa falta veure que en pensen del conflicte d’Israel i Palestina o del d’Ucraïna els diferents dirigents d’Europa, per entendre que sense definir un projecte tot l’armament del món sols servirà per mostrar una actitud mesella amb el nou xerif del món que és Trump.

Mentre els Trump i Putin del món maldaran posar-se d’acord per repartir-se les riqueses dels països en els quals intervinguin, com ara planteja fer el president dels EUA amb les terres rares o la titularitat de les centrals atòmiques d’Ucraïna.

Quin futur ens espera, si no ens deixondim a temps.
 

Ramon Orfila i Pons