Article Opinió – Ramon Orfila – “El Cas Kitchen. Les clavegueres existeixen”

Esto la fiscalía te lo afina, hacemos una gestión y…”. Era el mes de juny del 2016, enfora encara de la convocatòria del referèndum del 1 d’octubre del 2017, però des del Ministeri d’Interior, comandat pel ministre Fernández Díaz, ja s’esmolaven les eines cercant mil i una fórmules per desestabilitzar el Govern de Catalunya, vist com la pitjor amenaça per a Espanya, més que el terrorisme segons afirmava algun polític en aquell moment.

El ministre, gravat secretament al seu propi despatx, conversava amb el responsable de l’Oficina Antifrau de la Generalitat, maquinant junts com muntar campanyes de desprestigi contra els polítics independentistes, encara que fos amb mentides i emprant si fos precís la maquinària del ministeri fiscal i, per suposat, a la mateixa policia política, que existia i demostrava la seva capacitat d’assumir feines brutes sempre a les ordres del Govern de l’Estat.

Era el temps en els que la dirigent política popular, Alicia Sánchez Camacho, es trobava enmig de l’escàndol originat arran de la gravació secreta d’un dinar al restaurant La Camarga, amb l’ex promesa del fill major dels Pujol, destapat posteriorment a través d’una de les famoses gravacions del comissari Villarejo, en el que possiblement representa el principi de l’Operació Catalunya, orquestrada des del Ministeri de Fernández Díaz. Una operació amb moltes branques, entre les que s’hi trobava la investigació a la família Pujol.

Era també el temps en el que, des de les clavegueres de l’Estat, es va produir la intoxicació mediàtica contra l’ex alcalde de Barcelona, Xavier Trias, denunciant la existència d’un compte secret a Suïssa, suposadament lligat a pràctiques corruptes del dirigent independentista. La celeritat en la resposta de Trias, demostrant de manera documentada que no existia cap compte a Suïssa de la que en fos beneficiari, va acabar rebotant contra els que van difondre la fake news i l’existència d’una trama, orquestrada des de les clavegueres del Ministeri de l’Interior, que espiava sense ordres judicials i que no tenia cap empatx en difondre sospites poc o gens fonamentades contra dirigents polítics, als que es buscava perjudicar aplicant aquell principi de difama que algo queda” que s’havia convertit en la divisa de determinats serveis lligats a Interior.

D’aquesta manera van sortir a la llum pública les actuacions gens ortodoxes de personatges tan perillosos com el comissari Villarejo i d’altres coneguts membres de la cúpula policial d’Interior que, posats a espiar, ho feien fins i tot als seus mateixos caps, no dubtant a l’hora de gravar converses amb ministres, però que tot i haver-se desemmascarat la seva existència i les seves pràctiques clarament corruptes, continuaven rebent encàrrecs des del més alt nivell del Govern del PP.

Un d’aquests encàrrecs és el recentment destapat com a cas Kitchen, una operació d’espionatge cap a l’antic tresorer del partit, Bárcenas, i la seva família, una operació encarregada i orquestrada des del Ministeri d’Interior i de la que en tenia coneixement el ministre Fernández Díaz, si hem de fer cas de les acusacions del que, en aquell moment, era el seu segon en el Ministeri. Segons aquest, l’encàrrec era obra de la llavors secretària general del PP, Maria Dolores de Cospedal, i en tindria coneixement el mateix Mariano Rajoy, tot plegat amb l’objectiu de protegir el PP de les amenaces d’un Bárcenas que tenia guardada documentació susceptible de perjudicar-los.

Resulta simptomàtic que hagi saltat l’alarma al més alt nivell just quan l’espionatge i les actuacions il·legals de les clavegueres d’Interior van ser dirigides contra el que va ser tresorer del Partit Popular, i, en canvi, altres espionatges com els que esmentàvem abans no haguessin provocat el daltabaix d’aquesta vegada. Però, sigui com sigui, ens trobem en el moment idoni per tal que no sols hagi d’actuar la justícia, que ho ha començat a fer de manera prou tímida, amb la imputació de Fernández Díaz i deixant, per ara, de banda Cospedal o el mateix ex president Mariano Rajoy, sinó la mateixa Administració General de l’Estat i especialment el Ministeri d’Interior.

No val, en aquest sentit, escudar-se en el fet que hi ha oberta una investigació judicial. Les pràctiques de policies corruptes s’han donat en molts mes cassos, moltes d’elles amb finalitats polítiques, i els noms de comissaris de la cúpula policial del Ministeri involucrats són prou sonats com per exigir que s’obri una investigació interna, que delimiti responsabilitats i actuï en conseqüència a nivell intern i també denunciant per la via judicial els responsables d’unes clavegueres que des del poder s’han afanyat en desmentir i encobrir, però que avui tenen una existència innegable.

Fa ara dos anys, en aquest programa, parlant de Villarejo i de les gravacions de tot tipus que té en el seu poder i que es començaven a destapar -i de les que el comissari es vantava, com si fes ufana d’una assegurança que el protegia-, vaig fer el següent comentari:

Sap Villarejo que l’amenaça gravíssima que representen les més de 2000 hores de gravacions comprometedores amb les que compta, fa tremolar molta gent i ho ha demostrat amb el terratrèmol originat amb la filtració d’algunes d’elles.

Les clavegueres de l’Estat vessen de rates, grasses com a conills, alimentades generosament des dels diferents governs que han ocupat la Moncloa els darrers anys, als que se suposava que servien. Uns governants ignorants que un dia les rates podien mossegar-los a ells mateixos, com està succeint ara…”.

Avui em reitero en aquestes afirmacions, que són més actuals que mai, especialment pel fet que un dels alimentadors de les rates d’Interior, i des del coneixement que li dona l’haver ocupat el segon nivell més alt del Ministeri, ha decidit confessar.

La credibilitat de l’Estat torna a estar en joc, i només una actuació decidida del Govern pot aturar la gangrena que empastifa i podreix la imatge del ministeri que precisament ha de vetllar per servar l’ordre i la seguretat de l’Estat.

Contra les clavegueres, el millor remei -i possiblement l’únic- és la llum, la claredat, la transparència, l’obrir portes i finestres i aplicar el tan predicat i tan poc exercit “fins a les darreres conseqüències i caigui qui caigui”.

Em permeteu que dubti que les manifestacions que aquests dies es prodiguen en aquest sentit, amaguin la voluntat real d’anar fins al final??

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *