Article opinió – Ramon Orfila – “És possible el desarmament?”

Fa poques setmanes escrivíem:

“El recent anunci, fet des del Ministeri de Defensa, de la decisió d’invertir 1.000 milions d’euros per construir un submarí destinat a l’Armada Espanyola, podria resultar sorprenent en plena pandèmia per la Covid, que exigeix un esforç econòmic en matèria de salut sense precedents, i en plena crisi econòmica causada per la pandèmia, que exigeix igualment unes despeses socials molt més altes si es vol fer front a l’increment de la pobresa que afecta sectors cada dia més alts de la població.

Si aquesta despesa, la més alta en un sol projecte militar de la història recent, prové d’un Govern que s’autoqualifica com ‘el més progressista de la història’, vol dir que algun cosa no va prou bé”.

Sóc conscient que l’objectiu d’arribar a un món sense exèrcits resulta avui per avui un objectiu tan llunyà, tan contra la corrent dominant al món, que pot semblar un somni impossible d’assolir, però també és cert que, pel fet de ser difícil, no s’ha de deixar de reivindicar si ens sembla just, com és cert també que un desarmament progressiu generaria uns beneficis tan grans per a la humanitat que els que ho creim fermament tenim l’obligació moral de defensar-ho públicament, per molt que pugui semblar que s’està predicant en el desert.

Arcadi Oliveres, que va dedicar bona part de la seva vida a la lluita contra l’armamentisme, deia que “si els nostres estats tinguessin dos dits de front farien desaparèixer els exèrcits”, i ho raonava dient que l’esforç dels estats –i concretament els pressupostos destinats a Defensa– no són proporcionals a les amenaces existents i formen part d’unes prioritats que res tenen a veure amb les necessitats de comptar amb una seguretat que no està amenaçada. “Aquesta obsessió per la Defensa està escrita a les pàgines de la història des de temps immemorial. Sols hi ha que pensar que fa segles, quan no existia el Ministeri d’Obres Públiques ni el de Sanitat, sí existia l’anomenat Ministeri de la Guerra. S’haurien de manejar pressuposts segons les amenaces, però es que no existeixen amenaces de cap tipus. Existeixen amenaces econòmiques, financeres, en els mitjans de comunicació,… però no militars”.

El Centre Delàs denunciava la setmana passada que el Consell de Ministres celebrat el 4 de maig, el mateix dia de les eleccions a Madrid –les notícies d’aquest tipus se solen emboscar enmig d’algun terratrèmol informatiu com el que van representar les eleccions madrilenyes–, va acordar destinar 43 milions d’euros a l’adquisició de míssils. Una notícia que el Centre d’Estudis per la Pau contrarestava amb una comparativa que resulta alliçonadora:

“Tenint en compte que la despesa militar mundial va representar el 2020 una xifra d’1,98 bilions de dòlars, si es deixessin de gastar l’equivalent a 26 hores d’aquesta xifra, es podrien salvar 34 milions de persones de la fam. I destinant un 7% de la despesa militar mundial de l’any passat es podria assolir un objectiu vital, aquest sí, per la seguretat de la població mundial, el de la vacunació universal contra la Covid-19, calculat en uns 141.000 milions de dòlars”.

Així mateix, utilitzant dades de l’Institut Internacional d’Investigació per a la Pau d’Estocolm, els investigadors del Centre Delàs arribaven a la constatació de que, sols a l’Estat espanyol, “els 245 milions d’euros destinats el 2021 al programa de construcció de 348 vehicles de combat pressupostats per Defensa, permetrien cobrir les contractacions de 6.485 metges durant un any. Així mateix, l’import destinat als 4 submarins S80 de l’Armada (300 milions el 2021) resultarien suficients per abonar l’ingrés mínim vital a 54.171 persones al llarg de tot un any”.

La sueca Alva Myrdal, premi Nobel de la Pau el 1982 per la seva feina pel desarmament i les zones lliures d’armes i armes nuclears, proposava ara ja fa 40 anys congelar el creixement de l’armamentisme. Llavors semblava una utopia absoluta, però ara, amb la greu crisi de salut i econòmica causada per la pandèmia de la Covid, ha passat a ser una necessitat imperiosa.

Alva va afirmar que “podem esperar que els homes comprenguin que l’interès de tots és el mateix, que l’esperança resideix en la cooperació. Llavors tal vegada puguem mantenir la pau. Estic d’acord amb tots els que consideren que congelar tot tipus de sistemes d’armes és un primer pas en una política realista de desarmament”.

Que és una reivindicació difícil d’aconseguir? Segur que si, però en la situació excepcional que vivim, la reivindicació dels estudiants francesos del maig del 68 adquireix una vigència nova: “Siguem realistes i fem l’impossible”.

Download PDF

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *