Article Opinió – Joan Carles Villalonga – La vida pòstuma?

En dies com aquests en què la vida normal està suspesa, també ho està la capacitat per creure en res. O de discernir. O d’aferrar-nos a qualsevol cosa sense que tremoli tot allò que hi ha davall dels peus. No és nou que es parli de la postmodernitat, que ja ha passat, en conceptes de Marina Garcés, a la condició pòstuma: hem passat de creure que el futur s’ha convertit en un etern present sense història a anar cap a la visió d’una autodestrucció davant la qual només cerquem veritats (que sempre passen per solucions ja fetes, sense tasca pròpia) que ens puguin salvar. Potser una vacuna.

No és nou, però tot aquest panorama de la història d’Occident dels darrers 50 anys passa per davant dels nostres ulls en poques setmanes. El sentiment d’indefensió, les respostes contradictòries davant preguntes múltiples, moltes d’elles en sentit contrari, s’apoderen aquests dies de la nostra quotidianitat en forma d’enllaços a vídeos, escrits, bromes, veritats a mitges, articles de més transcendència o de més pornografia informativa, acudits, teories conspiranoiques. La realitat líquida, descrita per Zygmunt Bauman en allò que ha identificat la postmodernitat en el nostre imaginari cultural, ens ofereix totes aquestes mostres, amanit amb una visió del món que ens aboca a la calamitat i a la pràctica impossibilitat de salvació, en un pas més enllà de la postmodernitat. Perquè hem perdut tota capacitat d’entendre el nostre lligam amb el món que ens envolta.

Durant l’Edat Mitjana, les epidèmies que assolaven Europa d’una forma molt més esgarrifant que ara, ja que provocaven milions de morts i disminuïen la població segons a on fins a la meitat, eren fruit de la ira de Déu, i calia protegir-se’n i resar perquè el mateix que les provocava tingués condescendència amb nosaltres i les nostres famílies. Ara no és Déu. De fet, pot ser qualsevol cosa (els laboratoris xinesos o americans, les ratapinyades o el 5G). I no sabem si és pitjor que atribuir-la a la divinitat.

M’haureu de perdonar aquesta digressió introductòria pseudofilosòfica, que només pretenia centrar-nos en la dificultat d’interpretar la nostra realitat, abans d’aventurar-me en el fang de la nostra realitat més política, social i quotidiana. La necessitat de centrar-nos a trobar una solució, no només teòrica, a aquest món canviant, sinó també pràctica, ens ha dut els darrers anys a desfer-nos de les nostres responsabilitats com a societat i com a individus compromesos amb el que ens envolta. I ha donat lloc a moviments que esperen solucions que passen per delegar les nostres responsabilitats: els autoritarismes, que ja tenen representació política prou folgada i, permeteu-m’ho dir, preocupant en el nostre present més immediat.

Les seves consignes han impregnat bona part dels missatges actuals de les xarxes socials, i una de les més preocupants és el descrèdit de la política. No és que bona part de la classe política no hagi fet tots els mèrits per assolir el descrèdit: la corrupció, la ineficàcia d’algunes institucions, el distanciament amb la realitat, la ineptitud d’alguns polítics… Però això també és confondre la part amb el tot, així com, i això és més perillós, confondre la crítica política amb l’antipolítica.

Moltes proclames que circulen aquests dies en forma d’enllaços, vídeos, infografies, són descaradament tendencioses i falses. Acusen la política (en general) de ser part del problema, en la qual el sistema gasta massa, i demanen a crits un poder tecnòcrata que pensi per nosaltres. Observem, tanmateix, dos elements comuns en aquestes crítiques: parlen de la política com a càncer, però mai de la monarquia ni de l’exèrcit, quan els dos elements són per antonomàsia molt més dilapidadors de pressupost públic (i de dubtós benefici social); i proposen eliminar representació política, que sempre és una pèrdua de democràcia, que aniria en detriment de la pluralitat.

En aquest darrer sentit, no hem d’oblidar mai que alguns “polítics vividors” assenyalats són les garanties més grans avui d’una salut democràtica: els representants dels partits polítics que no ostenten majories i que estableixen un ferri control als partits de l’establishment, i els polítics de les administracions més petites com els ajuntaments, batlles i regidors, que estan al peu del canó davant la nostra quotidianitat, i ara més que mai.

Mentrestant, però, hem deixat que una crisi sanitària com la que vivim sigui abanderada per militars amb vocabulari de guerra, i fem que forces com les UME envaeixin els nostres carrers en una mostra del desencaixament entre el que representa l’efectivitat pressupostària i el desplegament de forces amb gran rerefons propagandístic: perquè siguin aplaudides.

La història també ens dona alguns elements curiosos. El setembre de 1923, Primo de Rivera llançava un manifest publicat primer a La Vanguardia i després a l’ABC, que va servir de punt de sortida del cop d’estat militar que duria a la dictadura. Deixeu-me que en citi uns fragments inicials:

Españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado […], de atender al clamoroso requerimiento de cuantos amando la Patria no ven para ella otra salvación que libertarla de los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en sus mallas, secuestrándola, hasta la voluntad real. […]

Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina. Basta ya de rebeldías mansas, que, sin poner remedio a nada, dañan tanto y más a la disciplina que está recia y viril a que nos lancemos por España y por el Rey.

(la cursiva és meva)

Poseu-li (19)75 enlloc de (18)98 i ja tenim un discurs que avui molta gent en representació parlamentària signaria i, en el fons, diu entre dents.

I penso que cal ser contundents: en moments difícils com aquest, la política, en majúscules, és més necessària que mai. He començat aquest escrit fent referència a un marc teòric de pensament intentant no desvirtuar els conceptes per acabar defensant la política. No només la política, però, també el pensament, la capacitat de repensar el nostre paper com a humanitat. És una llicència que m’he permès, potser massa frívola, amb el risc de vincular idees descrites per autors de vàlua indiscutible amb una realitat massa vulgar i tal vegada esbiaixada. Algunes idees traspuen la citada Marina Garcés, amb qui pràcticament he obert l’article, i que en el seu recomanable assaig Nova il·lustració radical planteja una sortida positiva a l’actual crisi humanitària i que superi el temps de la condició pòstuma. Així, deixeu que acabi l’article amb les seves paraules:

Contra el dogma apocalíptic i la seva monocronia messiànica i solucionista (o condemna o salvació), el sentit d’aprendre és treballar en una aliança de sabers que conjuguin la incredulitat i la confiança. Imagino la nova Il·lustració radical com una tasca de teixidores insubmises, incrèdules i confiades alhora.

Amén.