Article Opinió – Joan Carles Villalonga – “Un nou món fosc?”

No és estranya una visió negativa del món, que ens dona sensació que ens depara un futur més negre del que tenim ara. Les perspectives del canvi climàtic i la crisi ecològica que ens ve, la crisi institucional que s’ha establert a tot el món, acompanyada dels populismes i l’ascens a les institucions d’un sector molt escorat a la dreta més radical i sorprenentment seguida per bona part de la població, la crisi sanitària global, la denigració d’una part de la classe política que ha fet servir el que es coneix com a fake news per arribar al poder (i ara, ho veim ben clar a la política nord-americana, per aferrar-s’hi), les mentides amollades a tort i a dret pels mitjans de comunicació, que tenen el deure d’informar i donar una visió fiable de les coses, tot això, en definitiva, no ajuda gens a donar una imatge positiva de l’esdevenir.

El proppassat 25N ens deixa l’amargor als llavis en la comprovació, estudiada sociològicament, que els patrons masclistes es reprodueixen i amb més força entre importants sectors de la joventut, quan sembla que hauria de ser tot al contrari, per la suposada lògica evolució de la societat.

Aquest inici d’escrit no sembla augurar bones perspectives. Però no és la intenció la de crear un estat de les coses apocalíptic, perquè és el millor terreny per fer créixer la inactivitat i el pessimisme, que fa que els que hi tenen més a guanyar siguin els que creen discurs a partir de la por, l’odi i la discriminació.

És, al contrari, un crit a la necessitat que l’espai de les esquerres, aquells que pretenem la transformació social basada en els criteris de justícia social, equitat, igualtat, respecte i tots aquests valors que hi vulguem afegir, es reforcin davant aquest panorama. 

Perquè quan a les darreres eleccions generals molts ens endúiem les mans al cap en veure l’ascens de la ultradreta al congrés espanyol, també hi havíem de veure que entre tots hem permès que així sigui. La gran victòria de Vox no és si tenen més o menys escons, és el fet que el discurs carregat d’odi ha impregnat bona part del debat públic, i que asseveracions carregades de mentides i esbiaixos intencionats per explicar la seva particular visió de la societat espanyola ha estat la mateixa que han adoptat com a pròpia bona part d’estrats socials.

Sense anar més enfora, en declaracions públiques, a través d’una entrevista, arran de la polèmica sobre el cessament d’una catequista al centre de Sant Miquel de Ciutadella per haver contret matrimoni civil amb una altra dona, el bisbe es lamentava que la ideologia de gènere fos tan present a la societat, i que açò creava ànims de polèmica. El lament, per suposat, era meu i molt més gran en llegir aquestes afirmacions. Si l’església ha assumit el discurs de la ultradreta, què no podem esperar d’altres grans estrats de la població i la societat civil.

Que les coses importants que es fan ressò en molts altaveus mediàtics en l’actualitat siguin que l’exèrcit actuï a les Canàries per aturar la immigració, que l’anomenada ideologia de gènere transgiversi les prioritats polítiques o que la llengua catalana s’imposi al castellà per culpa d’una llei d’educació, és que hi ha coses que no s’estan fent gaire bé.

Però aquí hi ha el paper de l’espai polític que hem de perseguir i veure en el present una oportunitat de futur. L’humanisme ha d’impregnar la nova manera de fer política, i aquí s’hi han de veure reflectits molts de sectors de la societat. Algú podrà dir que de l’humanisme no se’n menja, i serà un apunt molt encertat, ja que el discurs de la por i de l’odi s’alimenta de les situacions econòmiques precàries i amb falta de futur que es dibuixen, i que cerquen sortida en discursos o opcions polítiques que sembla que estan a les antípodes dels seus interessos. Però no és menys cert que només serà a través de les enteses, dels grans pactes socials, d’afrontar les problemàtiques des de l’empatia, la tolerància, el respecte i la dignitat que podrem sortir de la crisi, que no és només econòmica. No oblidem que la voluntat de tensionar la societat per provocar un clima de confrontació ve d’aquests sectors radicalitzats a la dreta, i és la responsabilitat nostra la de respondre sense entrar en seu discurs amb la contundència que sigui necessària. Contundència de plantejaments, clar, de contingut i no de formes. De transformació social i no de retorn a formes autoritàries.