Article Opinió – Laura Anglada – “El bé comú després del Covid-19, seguirem resistint?”

Tu sense jo i jo sense tu, no som ningú, ens necessitem, no podem viure l’un sense l’altre. Això no és una afirmació des de l’amor romàntic, sinó que és una realitat per la supervivència de l’espècie i que s’ha posat en evidència arran de la pandèmia que vivim. Tothom hem de contribuir amb el confinament i amb les mesures de prevenció en benefici no sols propi, sinó de l’altre i, a la fi, del grup per salvar-nos tots i totes. No hi ha tingut cabuda l’individualisme davant un problema que és de tothom, només el treball en equip perquè ens necessitem per sobreviure.

Des de la finestra de casa, amb les meves ulleres de sociòloga, veig una societat unida davant un problema/enemic comú que ens fa sentir lligats per un objectiu compartit que no és altre que superar aquesta crisi sanitària.

Aquesta fita col·lectiva té fins i tot una simbologia pròpia en forma d’iconografia (l’arc de Sant Martí) i de fil musical (la cançó ‘Resistiré’, del Duo Dinámico), que faciliten un identitat comuna. El fet que haguem sentit l’amenaça tan propera, directa i immediata, ha facilitat aquesta resposta sociològica tan extraordinària.

El cert és que estem demostrant una capacitat d’autoorganització, una voluntat, una convicció, una paciència, una renúncia, una persistència en favor del bé comú i del benefici col·lectiu. I estem fent palès que no sols els estats tenen la responsabilitat de garantir el bé comú, sinó que és una tasca de tothom, és una corresponsabilitat. A més, ho estem fent des de l’espontaneïtat i Ia creativitat, que estan teixint llaços veïnals. Chapeau!

Diria que el coronavirus ha posat de manifest que, quan volem, podem. I mitjançant aquestes lletres, voldria aportar alguns motius per seguir RESISTINT conjuntament un cop s’acabi l’estat d’alarma.

Abans, durant i després del coronavirus, hi ha altres amenaces comunes per a l’espècie i per a la supervivència humana que necessiten una resposta tant contundent i radical com la que hem sabut donar aquests dies per generar un canvi real.

Estic parlant, en primer lloc, del canvi climàtic, però també d’altres com el masclisme, la pobresa, les desigualtats socials,… Es tracta d’amenaces també quotidianes i globals que cada dia s’emporten vides humanes i fan augmentar les taxes de mortalitat arreu del món.

Tant si vius a Alemanya, a l’Índia, als Estats Units o a Bolívia, tots som susceptibles de patir/provocar aquestes amenaces comunes que ens plantegen un objectiu també comú i que necessiten d’una acció col·lectiva des de la corresponsabilitat per protegir l’extinció de l’espècie humana.

L’individualisme és incompatible amb la supervivència de l’espècie humana. Primer de tot, perquè és antinatural, donat que, en essència i des de que naixem, les persones som éssers socials, necessitam l’altre per construir la nostra pròpia identitat, per sentir-nos estimats, per educar-nos, per sustentar-nos,… necessitam l’altre en molts de sentits.

Per tant, tot i que tothom és únic i irrepetible, és una fal·làcia pensar que podem ser persones independents, autosuficients, fortes i valentes sense que ens faci falta ningú, són trets socials ben valorats però irreals. El grup i la comunitat ens fan forts i ens ajuden a sobreviure com a espècie. Dins el món animal, això es visualitza molt bé en alguns animals, com els lleons, que viuen en manada i que per caçar s’organitzen per protegir-se mútuament i per ser més efectius en l’estratègia per aconseguir un aliment i sobreviure.

També les oques, que volen en forma de V per aprofitar les sinèrgies del vol i emparar la força del vent per ajudar a les que venen darrera a tenir fins a un 71% més d’energia.

Per molt que visquem en una societat del benestar i que pugui tenir tots els avanços del món, la fragilitat invisible i ignorada es pot fer present en qualsevol moment i pot fer trontollar la nostra suposada fortalesa, tal com ho estem tocant amb les mans en aquests moments.

Aquest fet l’il·lustra molt bé una reflexió recent del gerent de l’IB Salut, Romà Julià, que afirmava que, per molt que tinguem el millor sistema sanitari del món, amb la tecnologia més avançada, i els millors coneixements, sinó hi ha donacions de sang, desinteressades i anònimes, el sistema sanitari no funciona, és fràgil i no pot salvar vides ni curar persones. La supervivència de l’espècie humana es mostra de nou supeditada a la solidaritat, la coresponsabilitat i a la renúncia del nostres interessos individuals en favor d’un bé comú i col·lectiu.

Per últim, recordem que la suma de les resistències individuals no equival ben bé a la resistència col·lectiva, alhora que tampoc la suma dels béns individuals no equival al bé comú. El bé comú és la capacitat de renunciar als meus interessos individuals per tal de prioritzar el benefici de la comunitat, que potser no coincideix exactament amb el meu.

És important no perdre de vista aquest enfocament, perquè la inèrcia de les societats modernes és incentivar l’acumulació, el progrés i l’èxit individual per damunt de l’interès col·lectiu per compensar una manca d’autoestima social i per un interès sobretot econòmic d’uns pocs.

Seria convenient que, quan acabi l’estat d’alarma, recordem que seguim tenint enemics/problemes comuns i que només podem sobreviure com a espècie si junts prioritzem el benestar global. Espero que, després de tot això, no haguem esgotat les forces i la convicció en que no sols és possible RESISTIR JUNTS, sinó que és NECESSARI.