Article Opinió – Laura Anglada – “La meva àvia no vol marxar de casa”

La meva àvia ja té majoria d’edat, però no vol marxar de casa. Jo li dic que tinc lloc reservat en una preciosa residència on la cuidaran molt bé, però ella diu que, tot i que no tindrà la mateixa atenció, prefereix morir-se a casa i entre els seus records. La meva àvia té els cabells blancs i forma part dels 9 milions de persones de més de 65 anys que hi ha a Espanya i de les 70.000 persones que s’estima que esperen la creació d’una plaça residencial.

Vivim en un país on creix més ràpidament el nombre de gent de més de 65 anys que el de gent jove, fet pel qual cada cop tenim una població més envellida que necessita més recursos assistencials que no creixen al mateix ritme. Actualment, el nombre de persones de més de 65 anys representa un 20% de la població, i es preveu que l’any 2066 aquest percentatge arribi al 35%, moment en què hi hauria més de 14 milions de persones majors de 65 anys. La generació del baby-boom arribarà a la jubilació en torn a l’any 2024, de manera que la pressió sobre els sistemes de protecció social augmentarà i serà molt notable en la dècada dels 40.

És convenient que tots els professionals i representants públics que gestionen aquestes polítiques tinguin en compte aquest fet per tal de començar a planificar els necessaris recursos que ja fan falta, la demanda dels quals augmentarà per atendre adequadament tot aquest gruix de població.

A Menorca, en aquests moments hi ha 366 persones pendents de plaça residencial, i tot i que actualment s’està treballant des de les diferents administracions per crear noves places (a Sant Lluís, Es Castell, Ferreries i en darrer terme a Ciutadella, que l’any 2021 recuperarà l’espai de la Clínica Juaneda amb l’objectiu de planificar l’ampliació de l’actual geriàtric municipal), es preveu que, en total, seran insuficients.

Tanmateix, la meva àvia, que té 80 anys, tot i que es va apagar un poquet amb la mort de l’avi i també l’ha afectat la salut i la seva autonomia, ha seguit vivint a casa, i realment no està prou malament com per anar a una residència. Com moltes amigues seves, rep la visita d’una amable treballadora familiar que durant tres quarts d’hora al dia l’ajuda en allò que faci falta. Tot plegat, però, resulta insuficient per les seves necessitats, que, d’altra banda, jo tampoc puc atendre bé per culpa del meu treball.

Avui en dia, arrel de la implementació del model centrat en la persona com a model d’atenció a la gent gran depenent, s’està obrint un nou horitzó i repte que planteja augmentar la quantitat d’hores del servei d’atenció al domicili a les persones grans per tal de poder donar una assistència de més qualitat i perllongar així la seva estada al domicili.

Els beneficis que planteja aquest enfocament són millorar la qualitat de vida de les persones grans per més temps al seu domicili, fet que redueix la pressió sobre la demanda de places residencials, cuida el seu estat emocional i el seu sentiment de pertinença, perquè se senten acompanyats i s’evita el desarrelament.

Aquesta és, per tant, un crida a qui correspongui (jo n’assumeixo la meva part), a fer un esforç des de tots els àmbits per tenir en compte i planificar tots els recursos que seran necessaris per atendre la nostra gent gran com es mereix, com aquells que ens han vist néixer, ens han transmès vivències del passat i ens han construït records d’infància del nostre futur.

Estic xerrant no sols d’atenció assistencial i logística, sinó també emocional i afectiva. Perquè a la fi, totes les persones, des de que naixem, i per açò també la gent gran, tenim la mateixa necessitat de sentir-nos estimats. I tenint en compte que el principal problema i por de la gent gran és la soledat, és una responsabilitat de tothom cercar la medicina per aquest fet, una remei que potser passa per repensar el model de vida que duem de manca de temps.

A la meva àvia, com diu ella, només li queden els records. Per açò, com que és major d’edat i pot triar, pel que li queda de vida, prefereix estar a casa amb la seva gent.