Article Opinió – Ramon Orfila – Sàhara: Marroc culpable, Espanya responsable

Comencen les sessions del 15è Congrés del Front Polisario als territoris alliberats de Tifariti, enmig d’una lògica indignació entre els sahrauís, especialment entre els més joves, per l’estancament del procés que, sota els auspicis de les Nacions Unides, hauria de conduir a l’exercici del dret d’autodeterminació, després de més de 44 anys de l’entrega, amb traïdoria per part del Govern d’Espanya, del territori i de la població sahrauí a les ànsies imperialistes de Hassan II, llavors rei del Marroc.

De llavors ençà, el poble sahrauí ha patit una brutal ocupació militar, sobre una part del territori de la que va ser província espanyola, i també amb una part important de la seva població a l’exili, en uns campaments de refugiats ubicats en una de les zones més inhòspites del planeta, un indret on sobreviure ja hauria representat, per si mateix, una heroïcitat, i on han aconseguit assolir desafiaments com ara l’alfabetització de tota la població infantil i la millora de l’atenció sanitària dels prop de 180.000 habitants que viuen a la zona de Tinduf.

Els milers d’estudiants sahrauís, al·lots i al·lotes, provinents dels campaments de refugiats, escampats per tot el món, donen fe d’una política educativa impulsada pel Govern de la RASD, pensada en tot moment en el retorn a la seva terra amb un nivell de formació i preparació com per poder construir un estat modern i avançat, des d’una perspectiva social i econòmica, capaç d’oferir el progrés i benestar als habitants del país lliure pel que han lluitat tossudament en tots els anys passats des de que, el darrer govern franquista, els va abandonar a la seva sort davant la voracitat del regne del Marroc.

Les relacions diplomàtiques de la RASD amb dotzenes d’estats, i la presència activa a fòrums com son l’OUA, són una prova més de la voluntat dels sahrauís de mantenir-se vius com a poble, i de tenir veu pròpia en el concert de les nacions, conscients com són que la pressió internacional ha de jugar un paper important en la resolució del conflicte al que els ha conduit la vulneració de la legalitat internacional per part d’Espanya, concretada en una ocupació militar per part del Marroc que cap Estat del món ha reconegut.

Les victòries diplomàtiques i jurídiques aconseguides per la RASD i el Front Polisario, que han fet possible el manteniment de la República Sahrauí, proclamada el 1976, com a membre de ple dret de l’OUA malgrat els esforços del Marroc i dels seus aliats per fer-los fora d’aquest organisme, o les recents resolucions judicials internacionals condemnant l’explotació per part del Marroc dels recursos naturals del Sàhara Occidental, no poden amagar la dura situació que pateixen els sahrauís que romanen als territoris ocupats pel Marroc amb un nivells de repressió d’una brutalitat inconcebible en ple segle XXI, com tampoc la situació de precarietat dels milers de refugiats que pateixen els rigors de la Hamada on els ha tocat viure per fugir dels intents genocides, mai amagats, dels monarques alauites.

La incapacitat, reiteradament demostrada, de les Nacions Unides per implantar el seu propi Pla de Pau, aprovat pel Consell de Seguretat el 1991, en bona part pel boicot actiu dels aliats del regne del Marroc, França i Espanya, han dut als sahrauís a una situació de desconfiança i recel cap als organismes internacionals que podria acabar conduint a un retorn a les armes, una opció no desitjada pels dirigents de la RASD però inevitable si no es troben fórmules per desencallar la posada en pràctica d’unes resolucions que esperen concreció des de fa més de 28 anys.

L’actitud dels successius governs espanyols, incapaços de reconèixer la responsabilitat que els obliga, moral i legalment, a actuar per retornar a la legalitat internacional garantint l’exercici de l’autodeterminació del poble sahrauí, i assumint les obligacions que els pertoca com a potència administradora, de iure, del Sàhara Occidental, segons resolucions de l’Audiència Nacional, fa responsable l’executiu espanyol de la situació insuportable que viuen els antics ciutadans espanyols de la que va ser Provincia Española del Sáhara Occidental, i de retruc converteix Espanya en responsable d’un possible, i esperem que improbable, retorn a una guerra que pot desestabilitzar una zona tan sensible i vital com és el Magrib. És l’hora, per tant, en vespres d’un Congrés del Front Polisario que ha d’aprovar el camí a seguir cap a l’alliberació del poble sahrauí, que l’executiu espanyol es comprometi de manera activa, com va saber fer Portugal en el cas semblant de Timor, en la posada en pràctica d’un pla que permeti d’una vegada per totes als sahrauís recobrar la seva llibertat.

Aquesta qüestió hauria de ser inclosa dins les negociacions existents, en aquests moments, entre els partits progressistes per pactar la investidura i un govern que, entre altres qüestions, ha de voler iniciar la seva gestió revisant també la política exterior, encara que sols sigui per retornar a la legalitat internacional, assumint el compromís de treballar de forma activa per finalitzar el procés de descolonització del Sàhara Occidental, pendent des del 1975.†