Article Opinió – Ramon Orfila – “Una justícia lenta no pot ser justa”

“La ley es tela de araña

y en mi ignorancia lo explico,

no la teme el hombre rico,

nunca la teme el que manda,

pues la rompe el bicho grande

y solo enreda a los chicos”.

Quan l’octubre de l’any 2009 el jutge Garzón va ordenar la detenció d’Arnaldo Otegui acusant-lo de ser dirigent d’ETA, malgrat que el polític abertzale fos, precisament, qui encapçalava el moviment, dins l’esquerra independentista basca, en favor d’abandonar la lluita armada, alguns analistes polítics, pocs, ja van denunciar que aquella operació policial-judicial podia torpedinar l’intent de posar punt final a la lluita armada després que aquesta hagués marcat la vida política i social a Euskal Herria des que es va iniciar en els darrers anys del franquisme.

Semblava que l’interès de determinats cercles polítics, amb estretes relacions amb la judicatura, estava més en mantenir ben viva ETA, per les facilitats que aquesta existència donava a determinat relat polític, que no al seu desmantellament, ben al contrari d’allò que estava succeint a altres parts del món amb presència de violència, on se cercava una sortida negociada que conduís al final de la lluita armada.

I el sistema va posar en marxa tots els seus mecanismes, de tal manera que el judici polític i mediàtic va precedir la decisió condemnatòria, primer de l’Audiència Nacional, el 2011, i després del Tribunal Suprem, que va ratificar la condemna tres anys després.

Per als mitjans de comunicació, pràcticament tots, la culpabilitat d’Otegui i dels seus companys detinguts a l’operació Bateragune estava fora de qualsevol dubte, i la condemna de l’Audiència sols seria la confirmació de la seva prèvia condemna davant l’opinió pública, explicitada de manera rotunda des del mateix moment de la detenció.

De tal manera que, fins que, al 2018, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va sentenciar que Otegui i els seus companys no havien tingut un judici just i imparcial, el dirigent abertzale va patir la doble condemna, amb els seus sis anys de presó efectiva, i la dels nou anys de la que s’ha conegut com la condemna del tele-diari.

Està prou clar que aquell principi de que “val més que cent culpables estiguin en llibertat que un sol innocent estigui a la presó” és de difícil aplicació a Espanya, especialment pel que fa a casos relacionats amb l’independentisme, i que són ja massa els casos d’acusacions policials magnificades, seguides per una instrucció judicial carregada d’irregularitats, que finalitzen en un procés poc modèlic en el que presumptament es vulneren drets fonamentals dels acusats, i que acaben tenint com a única esperança que finalment es faci justícia en el recurs davant els tribunals d’Europa que, això si, imparteixen justícia al cap d’uns anys en els que els condemnats romanen a la presó complint, en algun cas, com és el d’Otegui, la totalitat de la condemna.

Aquests dies, el Tribunal Europeu dels Drets Humans ha condemnat Espanya per l’ús desproporcionat de la força, per part de la policia, en una manifestació per la crisi econòmica. La manifestació es va produir fa ara anys, el 2014, i la manifestant va rebre cops de porra a la boca, a la cara i a un braç, i va estar de baixa dos mesos. Estrasburg sentencia ara que l’actuació policial va ser desproporcionada i considera que Espanya no ha acreditat els motius per haver dispersat, amb tanta força, una manifestació.

La reparació moral, sis anys després, resulta esquifida, si tenim en compte l’esforç enorme que ha exigit poder-se adreçar a Europa en demanda de justícia.

I és que la justícia no és justa si no és ràpida, i les mostres de com la lentitud de la justícia ha destrossat vides d’innocents, en són una prova.

Resulta significatiu, també, parlant de celeritat en els procediments, que la decisió del Tribunal Suprem assumint la sentència del Tribunal de Drets Humans sobre Otegui, que acaba amb la seva inhabilitació per presentar-se a les eleccions, es doni just després d’unes eleccions en les que la seva opció electoral ha aconseguit un resultat especialment brillant (existeixen les casualitats en els tempus de la justícia?).

Avui és el cas d’Otegui i dels seus companys de l’operació Bateragune, però tots tenim ben presents altres casos que acabaran amb tota seguretat als tribunals d’Europa i que molt probablement finalitzaran amb sentències condemnatòries contra l’Estat espanyol, però que no seran efectives fins al cap d’anys de la doble condemna, la que implica la presó efectiva i la del tele-diari, que afecta de manera especial als que, estant imputats, esperen anys i anys que es produeixi el judici oral i moltes vegades han de patir els atacs d’alguns mitjans de comunicació que aprofiten la indefensió que implica la lentitud de la resolució judicial per donar per feta una culpabilitat no demostrada.

El procés dels dirigents independentistes catalans és un exemple de com no ha de ser un procediment judicial, i les irregularitats, especialment pel que fa al període d’instrucció, han estat denunciades per nombrosos juristes que donen per fet que des dels tribunals europeus tornaran esmenar la plana a l’Estat espanyol. Això sí, quan els condemnats ja hauran complert la major part de la condemna, que finalment serà qualificada com a injusta.

La indefensió dels ciutadans en aquesta situació és flagrant, i el desprestigi de la justícia creix per moments, sense que es vegin intents des de la política de prendre mesures per corregir-ho, i en aquest sentit tan culpable és el poder judicial de mantenir un sistema poc garant dels drets dels acusats, com els poders legislatiu -que no fa res per corregir-ho- o executiu, que no té cap iniciativa al respecte i que plany destinar els recursos econòmics i personals necessaris per al bon funcionament de la justícia.

I tot plegat afegeix llenya al foc dels que pensen que tot val, si és per defensar principis que consideren sagrats, com és el de la unitat de la pàtria.

Ho he confessar, cada dia confiï menys en la justícia, i casos com el d’Otegui i els seus companys engrandeixen la cada dia més profunda bretxa que em fa enfora de considerar que visc en un estat de dret, on els meus drets es veuen garantits, i en el que, davant vulneracions dels mateixos, sempre em queda el recurs d’acudir a la justícia i que aquesta actuarà d’acord amb els principis de celeritat i eficàcia.

“Es la ley como la lluvia,

nunca puede ser pareja,

y el que la aguanta se queja,

pero el asunto es sencillo,

la ley es como el cuchillo,

no corta a quien la maneja”.

Martin Fierro