“La constant fuita cap endevant del Rei del Marroc”

Mentre l’economia del Marroc viu un dels moments més difícils dels darrers anys, fent aflorar unes tensions cada dia mes visibles al carrer, amb una ciutadania embafada de comprovar que els seus patiments a l'hora de poder subsistir contrasten amb els luxes i “despilfarraments” del seu monarca, Mohamed VI, el rei-feudal continua amb les seves obsessions imperials, que acaben per enfrontar-lo a una bona part dels seus veïns, Algèria, Mauritània o Tunísia, amb qui manté una relació tempestuosa.

La darrera escenificació del dictador marroquí, ha consistit en una amenaça a Sudàfrica, per la seva relació amb la República Àrab Saharaui Democràtica, i concretament per la cordial recepció al President Brahim Gali que ha visitat Pretòria fa un parell de setmanes, rebut amb els honors de cap d'estat, lògics entre països que mantenen relacions diplomàtiques formals.

Que el Marroc, un dels països africans amb una economia més precària, s'atreveixi a amenaçar al país que lidera l'economia a Àfrica, com es Sudàfrica, amb qui tampoc manté unes relacions comercials molt intenses, pot donar idea de fins quin punt arriba la desesperació del monarca alauí, i fins quin punt necessita fer un brindis al sol d'aquesta categoria.

I es que el rei feudal del Marroc, actua com si pogués tractar els dirigents de països estrangers com ho fa amb els seus súbdits, amb un despotisme insòlit i gens acord amb el temps que es viuen en el món de les relacions diplomàtiques. I com a mostra un botó: dos mesos després de la sortida de  l’ambaixadora de França a Rabat, Hèlene Gal, Mohamed VI, que controla personalment la política exterior del país, ha decidit cessar Mohamed Benchaaboun com ambaixador del Marroc a França, una mesura que s’ha d'entendre des de la gestualització que caracteritza la diplomàcia marroquí i dins el context d'una crisi en les relacions entre el dos països originada per la decisió francesa de dificultar la concessió de visats, que no afectaria sols als ciutadans marroquins sinó també a funcionaris, i a la reiterada postura de la cancelleria francesa de no obrir consolats a les principals ciutats del Sàhara ocupat com voldria i ha anat intentant, el govern del Marroc.

Però es que els botons de mostra del despotisme del monarca son constants i massa vegades semblaria que s'actua per despit i sense mesurar de manera prou convenient els escenaris que es creen amb cada una de les decisions preses. Que el govern marroquí remeti al Consell de Drets Humans de la ONU, un escrit en el que referint-se als incidents succeïts a la tanca fronterera de Melilla, es permeti afirmar que el Marroc no te cap frontera terrestre amb Espanya, i que Ceuta i Melilla no son territoris espanyols, afegint que en realitat Melilla es un “presidi” i que no es pot parlar de fronteres sinó de simples punts de pas, no afavoreix precisament les bones relacions amb el Govern d'Espanya, justament quan Pedro Sánchez ha donat un gir radical en la consideració del problema del Sàhara, assumint les tesis de la marroquinitat  del territori de l'antiga colònia espanyola.

No cal dir que una declaració com la continguda a l'escrit remès a la ONU, ha provocat la immediata reacció de l'oposició al Congrés dels Diputats, en forma de requeriment a Sánchez sobre la seva opinió, que no ha tingut més remei que proclamar de nou la política de defensar ”la integritat territorial del regne d'Espanya” davant les vel·leïtats del “nostre veí i amic del sud” con diria el ministre Albares, un ministre per cert, que cada vegada dona més la sensació d'estar “jugant de cul de bòtil” com diríem a Menorca.

Mentre, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides ha debatut a porta tancada la situació del Sàhara Occidental i la conveniència o no del manteniment a la zona, del contingent de cascs blaus que, amb el nom de Minurso, es troben al territori de l'antiga colònia espanyola, acordant mantenir-lo un any més, per donar temps a que fructifiquin les gestions del enviat personal del Secretari General, Staffan de Mistura.

Unes gestions que, d'acord amb les darreres resolucions del Consell de Seguretat han de conduir a l'establiment d'una “solució política justa, realista i creïble, durable en el temps, i que, d'acord amb les resolucions del Consell de seguretat, permeti l'autodeterminació del poble Saharaui”

Una tasca prou complicada per “de Mistura” que ha reconegut la seva impossibilitat de visitar els territoris ocupats pel Marroc, degut a la prohibició expressa del govern marroquí, encara que no ha volgut opinar sobre aquesta prohibició, apel·lant a una misteriosa “diplomàcia discreta” en contraposició a una “diplomàcia pública”, la qual cosa fa pensar en l'existència de converses secretes de l'enviat de la ONU amb totes les parts, de les que no vol avançar el contingut per prudència atesa l'absoluta sensibilitat que envolta el problema Saharaui.

Sembla que, en qualsevol cas, s'està descartant la fórmula de la taula rodona, que ja es va intentar pel predecessors de “de Mistura”, que  incloïa la presència d'Algèria. Entre altres coses per la negativa rotunda dels dirigents d'aquest país a participar en unes negociacions que, segons el seu parer, únicament han d'involucrar a les dues parts en conflicte, el Marroc i el Front Polisario.

Sigui com sigui, es manté la consideració, des del parer de molts analistes, que el contingut de la nova resolució amaga una contradicció en si mateixa difícil, per no dir impossible de ser resolta. Una espècie de quadratura del cercle.

I es que, la consideració com a “justa, realista i creïble” d'una eventual solució pactada entraria en una col·lisió amb una de les dues parts, atesa l'exigència del Marroc que sols accepta considerar l’autonomia com a possible estatus per la zona, o entraria en una contradicció flagrant pel Front Polisario que exigeix com a condició sine-qua-non, que la consulta al poble del Sàhara, únic amb capacitat de decidir el seu futur, inclogui totes les alternatives, inclosa la independència.

Quina part de la factura de la pau està disposada a assumir cada una de  les parts?

D'allò que no hi ha cap dubte és de la contradicció que representa el fet que el contingent de cascs blaus presents al territori, ho continuïn fent baix la denominació de MISION DE LES NACIONES UNIDAS PARA EL REFERENDUM EN EL SAHARA OCCIDENTAL, i que ni prepara la celebració de cap referèndum, ni ha tingut mai com a objectiu el control del respecte dels drets humans al territori del Sàhara, ni ha servit tan sols per evitar que el 2020 s'hagi tornat a la guerra, després de 29 anys de treva.