La força del carrer i les xarxes socials

En plena ofensiva contra l’educació, els símbols, el territori, i en una política clarament en favor dels interessos econòmics d’uns pocs i d’una deriva catalanòfoba i lingüicida sense precedents en la democràcia, el govern de José Ramón Bauzá va patir les majors mobilitzacions de les darreres dècades. La indignació de la gent per unes polítiques en matèria educativa, que partien més de les dèries ideològiques dels governants d’aleshores que dels consensos pedagògics assolits, va permetre una mobilització que debilitaria, i molt, aquell govern, que va durar just 4 anys de mandat. La fatxenderia amb què aquell grup de persones actuava (recordem la forma amb què no només el president sinó diferents consellers airejaven temes tan seriosos com aquest, però també els famosos decrets turístics que tan mal van fer ens els planejaments urbanístics de l’època) va ser motiu suficient perquè la població decidís retirar-hi el suport.

Aquells anys es poden recordar des de la perspectiva de la indignació. Recordem tot el moviment del 15M. I que el moviment de les samarretes verdes, si aquí era central en la vida sociopolítica del moment, també va ser prou viu a tot l’Estat.

Però les coses han canviat molt, en 10 anys, perquè el món també canvia molt ràpid. Si bé la caiguda del moviment del 15M i, posteriorment, de la plasmació política que més en va treure rendiment es pot explicar de moltes maneres, també en clau interna, de lideratges i de tants altres factors, és cert que el context social i polític d’ara, que no és només en clau regional ni estatal, sinó internacional, ens duu a una societat molt polaritzada i, alhora, amb relativa poca capacitat de reacció i amb dificultats de mobilització, més enllà de les celebracions esportives. El món sempre ha estat complex, però al d’ara hi hem d’afegir el paper que jugen elements que van saber aprofitar molt bé els primers indignats del 15M: les xarxes socials. A ningú se li escapa, però, que aquestes xarxes no fan un paper de simples transmissors, sinó de veritables agents polítics. L’encriptació dels algoritmes no és innocu, i es molt difícil saber com estan dissenyats. A vegades, fins i tot, pot escapar dels mateixos que els creen. El que sí que és clar, en tot cas, és que un dels grans beneficiaris d’aquest funcionament són els moviments antisistema i els grups ultres, que fàcilment difonen missatges ràpids i fàcils l’impacte dels quals és molt difícil de controlar. No és que no puguin ser verificables, però la societat aprèn a funcionar com funcionen les xarxes, amb immediatesa, amb la necessitat de viralitzar discursos, més enllà de donar-los o no per bons. Fixem-nos amb les últimes eleccions europees. Un dels personatges més controvertits, com Alvise Pérez, feia ús d’aquesta manera de funcionar, i gràcies a això va guanyar una gran popularitat. Prometia acabar amb els privilegis de la classe política, sense que ningú es plantegés que ell mateix era una mostra d’algú que ha viscut de l’entramat polític. Una cosa similar a Abascal, amb qui es disputaven els vots i amb qui comparteix aquest discurs fàcil i, alhora, cínic perquè no s’aplica a si mateix. Així, com va pujar, però, va davallar, perquè les corruptel·les en què s’ha vist implicat, allò que era la seva bandera, l’han posat en evidència.

Però així és aquest món, i viure-hi i estar-hi compromès implica també conèixer les regles del joc. I aquestes passen perquè d’una forma molt ràpida, en un maremàgnum d’informació difícil de digerir, ocorri que la gent no se sent partícep de la societat que l’envolta o ho faci d’una forma més escèptica. La mobilització al carrer, idò, i les complicitats de la gent que creu en la humanitat i en els canvis socials són més difícils d’establir. Això és una victòria del món conservador, que ni així es pot anomenar, perquè les denominacions han perdut el sentit que tenien.

I recuperar el carrer és absolutament necessari. El món ha canviat molt i, si ja ho era, encara és més complex. Els missatges d’ultradreta han passat, d’una forma vertiginosa, d’estar socialment mal vistos per marginals i antisolidaris, a ser la punta de llança de nous moviments i discursos que han penetrat de ple en l’imaginari i el debat públic. Però no ens enganem. Si han canviat les formes, les tecnologies i els discursos que es vesteixen de revolucionaris (l’antisistema i que s’ha de pegar foc a tot i començar de bell nou, com ja deien els feixistes), el que no ha canviat, però és el fons. En el nostre cas, tornam al que parlàvem, a l’obsessió lingüicida i encaminada a dur a terme la substitució lingüística per part dels actors que executen les polítiques i aquells que, sense tenir-ne responsabilitat directa, fan virar els primers cap a mesures cada cop més irracionals i en contra del consens i les decisions pedagògiques. Dic irracional perquè crec que és així com s’han de definir unes polítiques educatives que pretenen gastar milions d’euros per satisfer les consignes ideològiques derivades del franquisme mentre les necessitats educatives com els equipaments, els programes d’inserció de l’alumnat, el personal educatiu i de suport, etc., es veuen en una situació més que precària. És insultant i pornogràfic veure com davant d’aquesta situació l’actuació dels governants sigui fer creure als agents educatius i a la població sensibilitzada que en realitat no canviarà gaire cosa, com que la normativa vigent en matèria lingüística i educativa no es tocarà, mentre es dediquen ingents quantitats de doblers a posar les bases de la segregació lingüística. És que no saben el que fan? O ho saben de sobres i ens fan passar per ases? I quina de les dues respostes és pitjor? I també ho és, o més, d’insultant i pornogràfic, veure com la ultradreta que empeny a tals escomeses es vanti públicament de possibilitar el seu programa ideològic, que no és altra, admès públicament, que el de propiciar la substitució lingüística.

Conèixer el funcionament del nou món que ens ha tocat viure és imprescindible. Però també ho és tenir molt clar que els que perpetren actes en contra de la comunitat i del poble que governen són persones, no algoritmes ni vídeos de tik-tok. I mereixen la nostra resposta com a persones que som. Que es mobilitzen, s’associen i prenen decisions en favor del poble. A això ens devem.

Joan Carles Villalonga