Les dretes i Maricarmen

Reflexionàvem la setmana passada que, així com l’esquerra en conjunt i de manera especial el PSOE, es sentien còmodes en el debat que s’ha obert sobre l’habitatge i les dificultats per accedir-hi, la dreta, les dretes, haurien preferit un escenari preelectoral en el qual les qüestions de debat es centressin en la crisi de Ceuta o la migració i, especialment, en els casos de corrupció que afecten el partit socialista i l’entorn del president del Govern.

La prova de fins a quin punt és així es troba en el tractament que alguns mitjans de comunicació d’allò que podríem anomenar “la dreta mediàtica” han donat i donen encara a les protestes multitudinàries que han esclatat als carrers de tot l’Estat exigint als governs, el de l’Estat i els de les comunitats autònomes, mesures que facilitin tant l’accés al mercat dels habitatges de lloguer com al de propietat. Un tractament informatiu en perfecta sintonia amb les opinions i declaracions vessades pels polítics de tot l’espectre que va entre la dreta moderada (però existeix ara per ara una dreta que es pugui considerar moderada?) i la dreta més extrema, la que va més enllà, fins i tot, d’allò que representa Vox.

I la figura, la icona que ha personificat la batalla dels especuladors contra els llogaters més vulnerables, ha estat Maricarmen. Les imatges d’aquesta dona de 87 anys sortint en una llitera, desnonada a la força del pis on vivia, han fet la volta al món i han actuat com a revulsiu de moltes consciències, fent créixer les mobilitzacions i les acampades contra la impunitat amb la qual els fons d’inversió, més coneguts com a fons voltor, aconsegueixen els seus propòsits d’acaparar centenars d’habitatges, per especular amb el seu preu, que es multiplica de manera cada vegada més ràpida, o per destinar-los a un ús turístic que no els és propi.

Aposta Maricarmen es va convertir en la diana de tots els insults, en el blanc de totes les mentides, en la víctima preferent de l’odi desfermat entre els que donaven per fet que el camí de les dretes cap a les properes eleccions generals seria un passeig militar, sense cap destorb, i ara es trobaven amb un debat enmig del carrer per al qual no estaven prou preparats, per al qual no tenien una resposta capaç de convèncer i molt menys encara d’entusiasmar i mobilitzar el segment més jove de l’electorat, el que votaria per primera vegada per qüestió d’edat o simplement perquè fins ara no s’havia sentit concernit per les decisions polítiques i havia optat per abstenir-se de fer-ho.

Ells volien continuar centrant el debat en qüestions com la migració, en el polvorí de Ceuta després del desembarc promogut pel Marroc o en els casos de corrupció que embrutaven els socialistes al poder, i ho van intentar intercalant els comentaris sobre aquestes qüestions en les discussions sobre l’habitatge i els desnonaments i la imatge dramàtica de Maricarmen sortint en llitera després que la policia antiavalots s’apliqués a esbucar la porta de la casa on vivia, en una demostració de força que feria els sentiments de molta gent que veia la seva pròpia família en una possible situació semblant.

Quan la tècnica d’introduir altres elements enmig del debat de l’habitatge no els va funcionar, van començar els insults, que fins i tot fa vergonya transcriure, les desqualificacions, les acusacions falses, contra Maricarmen, a la qual van acusar de ser una aprofitada que sols cercava de perpetuar una situació que qualificaven de privilegiada, i contra els acampats de Sol o contra qualsevol dels centenars de places ocupades pels nous indignats de tots els pobles de l’Estat.

Els joves, i no tan joves, mobilitzats s’havien atrevit a passar de la fase de la indignació a la molt més perillosa de l’organització i la mobilització, i fins aquí podríem arribar. I des de les imatges patètiques del batle de Madrid mostrant la foto d’unes llesques de pa i un pot d’hummus, al costat d’un ganivet per escampar l’hummus sobre el pa com a demostració que l’ocupació de Sol era violenta, fins a les declaracions d’una Ayuso accelerada i amb mostres d’histerisme, acusant els acampats de ser dirigits per terroristes palestins que, insinuava, estarien en cerca i captura per part de molts governs. Patètic i esperpèntic a parts iguals.

I s’han anat incrementant els insults, als joves mobilitzats i a Maricarmen com a símbol, de manera que els polítics més proclius a patir d’incontinència… verbal i alguns pseudoperiodistes del nivell de Jiménez Losantos, Vito Quiles, Javier Negre, Alvise, van abocar tota la bilis acumulada omplint d’agror la societat sencera, en una demostració de fins a quin punt es pot arribar a degradar el debat social o polític.

“Quan tornarà a fer vergonya ser cruel i mala persona?”, es demanava públicament la periodista Júlia Otero aquests dies.

Una bona pregunta que possiblement no obtindrà cap resposta, almenys per ara, però que és imprescindible per recuperar el sentit comú i prou seny per poder conviure en pau.

Ramon Orfila i Pons